Rafa Cabeleira: «El Barça només trobarà l'essència en el catalanisme i el cruyffisme»

Rafa Cabeleira (Campelo, Galícia, 1977) ha aconseguit que la seva mirada sobre el Barça s'hagi fet un forat en algunes de les principals capçaleres d'Espanya. Columnista d'El País i de la revista Jot Down, entre d'altres mitjans, Cabeleira ha presentat aquesta setmana a Barcelona el seu llibre, "Alienación indebida" (Círculo de Tiza), síntesi d'una mirada particular al món del futbol, ancorada en el relat quotidià i sempre amb sentit de l'humor. El columnista no s'amaga: entén el joc a partir de Cruyff, idolatra Guardiola i és crític amb l'actual directiva del Barça. Principis clars. En aquesta entrevista amb NacióDigital demana complaure el talent de Messi, i analitza el present i el futur del club en una setmana complicada, la de la digestió de la tercera Champions consecutiva del Madrid.

- El premi Pullitzer J.R. Moehringer, al llibre "El bar de las grandes esperanzas", descriu com va créixer i es va fer periodista en un bar. Vostè sap, per experiència familiar, que els bars són font de grans històries.

- Sí, i sobretot en un bar com el meu, que no deixa de ser el bar del teu poble, que coneixes tota la clientela i que tota la clientela et coneix a tu. No és que coneguis totes les històries que es produeixen al bar sinó que pràcticament coneixes totes les històries del poble. I, per a una persona que es dedica a escriure, és un manantial incessant d'històries, cadascuna més boja que l'anterior.

- El futbol ens omple la vida. Deia Juan Villoro que "entén millor el futbol qui també en sap una mica de teologia".

- Si ho diu Juan Villoro, hi estic d'acord. Potser més que amb la teologia, el futbol ho comparteix quasi tot amb la vida mateixa. Al futbol hi pots trobar quasi tots els sentiments que pot expressar un ésser humà, també les preocupacions. En el llibre, el futbol no deixa de ser una disculpa per parlar de la vida mateixa. Són qüestions vinculades.  
­
- No es reivindica com a periodista. Però amb altres columnistes, com Juan Tallón o Manuel Jabois -també d'El País-, comparteixen una mirada sobre el futbol que evoca relats quotidians. És una altra manera d'explicar el joc.

- Per una vegada, em fa molta il·lusió que quan es fa aquesta classificació, em posin al costat de Juan Tallón o Manuel Jabois, que a més a més són bons amics. Però també em fa una mica de pudor, perquè sembla que estiguem inventant alguna cosa, i això no és així. Som a Barcelona, i això és la terra de Vázquez Montalbán. I podria citar Sergi Pàmies o Jordi Puntí. La llista és llarga. En el nostre cas coincideix que som tres gallecs, molts amics, gairebé de la mateixa edat i tots tres escrivim en un mitjà com El País, que et dona molta visibilitat. En cap cas estem inventant res. Malament estaria el periodisme si jo estigués inventant alguna cosa.
 
- "A Espanya s'escriu bastant bé de futbol", deia Javier Marías. Ho comparteix?

- Hi estic d'acord. S'escriu molt bé de futbol, de la mateixa manera que hi ha molta informació relacionada amb el futbol i l'esport en general, tot i que a vegades sigui difícil saber per on agafar-la, tenint en compte que també es tracta com temes del cor. A la vegada, hi ha un molt bon gust a l'hora d'escriure de futbol.

- És del Barça per herència familiar, tot i que es va criar en un entorn madridista.

- Totalment madridista. El meu poble és madridista i quasi et diria que feixista al 90%. I has de fer un exercici d'adaptació: o t'adaptes o vius sol. M'he adaptat a conviure amb el madridisme de ben a prop i, inclús, els he agafat els tics. Potser per això algun em té tanta por, perquè no represento el paper del típic culer ressentit, que busca retrets als triomfs del Madrid. No acostumo a parlar de Franco ni utilitzo l'argument de l'equip del govern, ni el centralisme. Tinc una altra manera d'entendre el Barça, més a l'estil Pàmies. Em prenc les rivalitats amb més lleugeresa i també més distància.

- Sergi Pàmies diu que li agrada més el futbol que el Barça i que havia estat més cruyffista que barcelonista.

- Soc molt de Pàmies, en general, i en aquestes afirmacions, també.

- Si el futbolista preferit del seu pare era Cruyff i el seu era Guardiola, només pot entendre el futbol d'una determinada manera, amb mirada cruyffista.

- Sí. Dels pares en pots heretar moltes coses. A vegades, n'heretes poques. Jo m'he quedat amb el cruyffisme. Cruyff ja era l'ídol del meu pare com a jugador i, quan va arribar al Barça com a entrenador, va ser com un segon adveniment. Aquells anys li notava la il·lusió a la cara. I Guardiola representa la continuació, transportada a una altra generació. Guardiola es va convertir per a mi en el que representava Cruyff per al meu pare. Fa poc em preguntaven en una entrevista amb qui em quedaria dels dos, amb Cruyff o Guardiola? És que no et pots quedar amb un dels dos. Perquè no pots entendre Guardiola sense Cruyff.

"Fa poc em preguntaven amb qui em quedaria dels dos, amb Cruyff o Guardiola? És que no et pots quedar amb un dels dos. Perquè no pots entendre Guardiola sense Cruyff"

- Guardiola va sublimar el futbol de Cruyff i el seu equip va assolir la perfecció. Per què la seva figura no genera unanimitat en el barcelonisme? Només s'entén si assumim que el Barça és un club caïnita.

-`Sí, el Barça és un club clarament caïnita. Guardiola arrossega un problema molt greu de la seva etapa com a jugador: quan va demanar que li paguessin com pertocava. En aquella època, alguns van considerar la seva petició com un insult. Cal recordar aquella famosa oferta del Parma i el que va passar. Núñez va entrar en còlera i els mitjans afins al nuñisme, que són uns quants i poderosos, van atacar Guardiola. De aquellos polvos, estos lodos. Des de llavors, el sector nuñista li va posar la creu. Això no li perdonaran mai, faci el que faci. Pot tornar al club, fins i tot com a president, que aquest grupuscle el tindrà sempre en contra. Deia Vila-Matas que l'any que va arribar Guardiola a la banqueta del Barça, el Camp Nou no s'omplia. I també recordava que l'estadi només s'acabava d'omplir en els partits en què determinada gent intuïa que hi podia haver tragèdia. Per exemple, després d'empatar o perdre partits fora de casa. Hi havia gent esperant la derrota per saltar. I, segons el relat de Vila-Matas, el Camp Nou no es va començar a omplir fins a l'últim tram de la temporada, amb el primer títol del triplet, quan tota l'afició comença a percebre que està davant d'una cosa molt diferent del havia vist fins llavors. En aquell moment es comença a trencar aquell temor o, més ben dit, rencor a Guardiola.
 
- Només la màgia del futbol d'aquell equip va permetre superar l'estigma d'anteriors etapes.

- Recordo que en els mesos anteriors a la seva contractació molts mitjans apostaven pel fitxatge de Mourinho. Després dels últims anys de Ronaldinho i Rijkaard, es reclamava mà dura i gent compromesa, la recepta que no serveix per a res en el futbol. El problema de Guardiola era que no només recollia l'animadversió cap a ell sinó també que heretava l'animadversió cap a Cruyff, que és pràcticament la mateixa. És curiós que els dos màxims exponents del Barça, els dos mascarons de proa del seu segell, siguin encara avui els personatges més discutits de la història del club.

"És curiós que els dos màxims exponents del Barça [Cruyff i Guardiola], els dos mascarons de proa del seu segell, siguin encara avui els personatges més discutits de la història del club"

- Bartomeu va dir el 2008 una frase que explica tot això: "Votar sí a la moció de censura és votar no a Cruyff".

- Així mateix ho va dir. Ell ve d'aquest corrent i sap que aquest corrent va fer president Sandro Rosell carregant-se Joan Laporta d'una manera lamentable, basant-se en mentides que després van quedar desacreditades. I Bartomeu ha heretat la posició de Rosell i sap en qui es recolza. Ho hem vist permetent missatges favorables a Rosell que el comparaven amb un pres polític quan a Rosell ja li han obert una segona operació sobre blanqueig de capital.- Ramon Besa feia aquesta afirmació en una entrevista a NacióDigital: "Messi no hauria sigut mai el jugador que és sense Guardiola".

- Hi estic d'acord. Messi seria igualment un jugador de l'hòstia, perquè ja ho era quan tenia cinc anys, però és que Guardiola li va ensenyar a comprendre tot el joc, a canalitzar les seves millors virtuts en benefici de l'equip. Messi, sense Guardiola, hauria corregut el risc de ser un futbolista que acabés la jugada cada cop que tingués la pilota. I Messi ara pot jugar i juga de migcampista. Tot això ho deu, en part, a la Masia, per haver-se criat aquí i conèixer un model de futbol que a l'Argentina no hauria conegut, i també a l'arribada de Guardiola.

"Messi, sense Guardiola, hauria corregut el risc de ser un futbolista que acabés la jugada cada cop que tingués la pilota"

- Com ha de gestionar el Barça els últims anys d'esplendor de Messi?

- Amb molta cura. I, segurament, no com ho ha gestionat aquests últims anys. Tenim un equip que compta amb el millor jugador de la història i que no és capaç de passar de quarts de final a la Champions. Però és que ni tan sols ha estat capaç de xutar a porteria en els partits com a visitant de les eliminatòries dels darrers anys. En els tres últims anys, amb eliminacions a quarts de final de la Champions, el Barça no ha xutat a porteria en els partits fora de casa. I això és simptomàtic. Un any pot ser casualitat, perquè et pot sortir un mal partit, però quan et passa tres vegades has de rumiar si estàs fent alguna cosa malament. I crec que al club no s'està fent pràcticament res bé.

- Defensa que cap culer pot estar orgullós de la directiva del Barça. Sense Cruyff com a referent i observant la gestió dels últims anys, els màxims dirigents del club tenen rumb?

- Jo el veig sense rumb. I el que més em preocupa és que ells insisteixen a dir que el curyffisme no s'ha abandonat, que se segueix la seva línia, que es cuida el planter, que es juga al joc de posició i que es porten entrenadors aptes per aquest tipus de futbol. Jo, sincerament, no ho veig per enlloc.
 
- Ricard Torquemada deia això en una altra entrevista a NacióDigital: "Es diu que al Barça no es negocia l'essència, però a l'hora de fitxar entrenadors, i jugadors per al primer equip i el planter, no hi ha una línia recta". La mateixa radiografia.

- Ho subscric, sí. Això s'explica per l'existència d'una directiva que vol carregar-se tota l'herència que s'ha trobat. Però també s'observen tants moviments estranys, com en el mercat sud-americà, que fa pensar malament. Per exemple, el fitxatge de Yerry Mina o la incorporació de Paulinho. És tan estrany que fa pensar si no hi haurà també algun tipus d'interès personal. I no tenim proves per acusar de res a ningú, però fan coses molt estranyes.

"Crec que al Barça no s'està fent pràcticament res bé Això s'explica per l'existència d'una directiva que vol carregar-se tota l'herència que s'ha trobat"

- Encapçalava un dels articles a El País amb aquest titular: "Diner: el nou ADN Barça". El nuñisme ja ho feia això, fitxava els millors jugadors per grans quantitats de diners.

- Núñez tenia un club que presumia del balanç d'explotació. De fet, en les últimes declaracions de Bartomeu et trobes una mica amb el mateix. Com que el cost dels salaris és molt alt, el club parla d'incrementar els ingressos, presenta una oficina comercial a Nova York i explota el mercat asiàtic. El discurs fa pensar que el Barça ingressa diners per tot arreu, però l'any passat el club ja tenia problemes per les dificultats associades a la massa salarial. A veure, amb Laporta i Guardiola també es van gastar diners, però hi havia una idea clara de joc i un enfocament de cap on volia anar el club. I se sabia què es fitxava i per què es fitxava. L'any passat, per exemple, en base a quina idea es fitxa Paulinho? Ni és una incorporació econòmica, ni és jove, ni s'adapta a l'estil Barça. Demostra que el club no té rumb i, si en té, que no seria descartable, és un rumb desconegut cap a territori desconegut i pantanós. I no ens ho estant explicant.

Pep Segura, mànager general esportiu del Barça, fa poc era al Liverpool i també feia xerrades. Aquestes xerrades es titulaven "Centrada-rematada, el futur del futbol". Aquest no pot ser l'ideòleg del Barça ni el responsable de continuar el llegat de Cruyff i Guardiola. I com se li discuteix això a una directiva que està dient el contrari? I els jugadors i entrenadors mantenen el mateix discurs, dient que estan jugant igual que abans. De tant en tant, surt alguna veu discordant, però són molt puntuals. A vegades em pregunto on són veus contundents com la de Piqué en debats com aquests. Tot plegat em recorda una frase de Rosell, que deia que ell era més cruyffista que Cruyff. Potser som en aquest escenari, en un estat de cruyffisme tan exuberant que només l'entenen Rosell i Bartomeu, i els altres, no.- Fins i tot una veu autoritzada com Carles Puyol, després que el Madrid guanyés la tercera Champions consecutiva, afirmava que el Barça necessitava reflexionar.  

- I necessita una reflexió. Però no sé si tots plegats tenen por a la pròpia directiva, al poder que té la directiva als mitjans o la reacció dels socis, que l'endemà Puyol ja va puntualitzar que no pretenia fer cap crítica a la directiva ni a Valverde. Puyol ha de saber que estaria molt bé que elevés una crítica a la directiva o a l'entrenador, o que desenvolupés una mica l'argument. Si no vols posar Valverde al mateix sac, també es pot fer. Estic segur que si Valverde tingués una plantilla per jugar a l'estil de Cruyff, la faria jugar amb aquest estil. Però Valverde, quan arriba a principi de temporada, demana un migcampista clàssic i li porten Paulinho. I al mig del camp, a banda d'Iniesta i Busquets, que són el mirall de l'estil de la Masia, té Rakitic, i Paulinho i André Gomes. M'imagino Valverde preguntant-se com pot jugar a l'estil del Barça amb els migcampistes que té. Per això l'aposta per un equip més sòlid i menys valent. A la Lliga li ha sortit molt bé, però ja hem vist com ha anat a la Champions.
- No hi ha una explicació lògica. El Madrid, i això és dur de dir per un culer, sempre ha anat dos passos per davant del Barça. I el Madrid ja ha observat des des fa temps que el títol a disputar sí o sí tots els anys és la Champions. Ha decidit que no val gastar esforços a la Copa. I una altra cosa que ha fet bé el Madrid i li deuen a Guardiola, i això ho dic als madridistes i s'escandalitzen, és el canvi de paradigma. Guardiola li va canviar el paradigma al Madrid. El Madrid era un equip que, abans de Guardiola, fitxava gent al mig del camp com Pablo García, Diarra o Gravesen, jugadors sense cap qualitat per jugar en un equip tan gran. A qui ha fitxat en els darrers anys? Modric, Kroos, Isco i Asensio. La diferència entre els fitxatges de migcampistes del Madrid i el Barça indica per on van les coses. M'imagino Messi envoltat de Kroos, Modric, Iniesta i Busquets, i no fa falta que gairebé hi afegeixis gaire més. No s'ha envoltat Messi dels futbolistes adequats i tampoc s'han escollit bé els esforços i els objectius. Per això passa la catàstrofe de Roma. El problema és que tampoc passa per primera vegada. I això demostra que alguna cosa no s'està fent bé.
 
- Al Barça li interessa el procés per guanyar; al Madrid, només guanyar.

- Això està claríssim. El debat a l'entorn del club jo només el puc testar a les xarxes socials. I, segurament, les xarxes són una mica artificials. Al Barça sempre li ha passat que per guanyar la Champions ha necessitat jugar molt bé i guanyar la Lliga. El Madrid és una mena d'increïble Hulk. És capaç d'entregar la Lliga per Nadal, sembla un equip vulgar i poc perillós, però es planta als vuitens de final de la Champions, despleguen la fúria, s'exciten i guanyen PSG, Juventus i Bayern. Podem parlar de com els guanyen, de les lesions dels rivals, dels àrbitres i dels porters suïcides, però els guanyen. I alcen tres Champions seguides. Una la puc explicar per un arbitratge i dues per altres motius. Però amb tres ja se m'acaben els arguments. I hi busco explicació en la mitologia que venen, de ser l'equip de la Champions. Al final, s'ho acaben creient. I nosaltres, no. Nosaltres estem en una altra via, que a la vegada a mi no em disgusta. No aspiro a empatar a títols europeus amb el Madrid. Aspiro a viure anys com els que vam viure amb Guardiola. El Madrid té 13 Copes d'Europa, per tant han sortit a beure de nit 13 vegades. A mi, en el primer any de Guardiola, no sé com no em va explotar el fetge, perquè sortia de festa després de cada partit. Era una alegria constant i tothom t'admirava. Els madridistes et deien amb confiança que allò que fèiem era bonic.    

"No s'ha envoltat Messi dels futbolistes adequats i tampoc s'han escollit bé els esforços i els objectius. Per això passa la catàstrofe de Roma"

- El Madrid ha guanyat tres Champions consecutives, però té un segell futbolístic?

- Té el segell dels grans jugadors. El Barça té una bona plantilla, però no crec que tingui la plantilla del Madrid. I, al final, això pesa. A Guardiola li ha passat en aquests dos anys al Manchester City. Pots estar fent un bon futbol, però quan arriben partits importants i, pel que sigui, el teu futbol no funciona, necessites jugadors que t'ajudin a guanyar sense fer gaire res. En algun moment de la temporada els necessitaràs. I el Madrid està carregat d'aquest tipus de jugadors. El Madrid surt a jugar la final de la Champions amb Bale de suplent. A Bale se li ha penjat el cartell de futbolista de vidre, però era el millor jugador de la Premier League i té gol, a banda d'altres virtuts. I Bale va ser suplent a la final, com Asensio. I, si no ho són ells, ho són Isco o Benzema. Tenen un autèntic equipàs.
 
- Xavi hauria de ser l'entrenador demà mateix. Però no servirà de res que Xavi sigui l'entrenador si per sobre no té una direcció tècnica o una directiva que donin suport al canvi que Xavi proposarà. Valverde podria fer-ho tan bé com ho faria Xavi, però és un entrenador que s'acaba de trobar amb l'oportunitat de la seva vida i no li atorgo la personalitat suficient per fer un cop d'autoritat i marcar la línia dels fitxatges a la directiva, i Xavi segurament sí que tindria aquest poder. Si jo fos Xavi, però, esperaria que el club estigués en mans d'altra gent.  

"No servirà de res que Xavi sigui l'entrenador del Barça si per sobre no té una direcció tècnica o una directiva que donin suport al canvi que Xavi proposarà"

- Messi no ha estat mai del tot comprès a l'Argentina. Però si Messi guanya el Mundial amb aquesta Argentina, obrarà un miracle?

- Hauria d'escriure-li un Evangeli, com Jesucrist. S'hauria de contractar quatre o cinc evangelistes, i dedicar-le una llibre sobre la seva obra. Aquesta Argentina és terrible. Tinc certa confiança en el fet que Sampaoli sigui capaç de preparar un equip que no la cagui. Només demano que no facin coses com en l'última Copa Amèrica, quan Di María s'equivocava buscant l'assistència a Higuaín quan tenia Messi al costat. L'Argentina ha d'entendre que sempre li ha d'entregar la pilota a Messi.- Si el Mundial va bé, Messi trencaria les odioses comparacions amb Maradona?

- Ni tan sols així s'acabaran les comparacions amb Maradona. A l'Argentina, Maradona ja és una persona que ha transcendit totalment al futbol. Té un component religiós que no tindria Messi ni que guanyés el Mundial. Potser tindria aquest reconeixement a la resta del món, però no a l'Argentina. Fins que no desaparegui l'ídol, no hi ha espai per a un altre. A Messi, els argentins el veuen molt europeu. Messi no va de boliches, Messi no beu, Messi no organitza escàndols, Messi no va a la televisió, Messi no té una família que surti a les revistes... Messi no té tot allò que a gran part del públic argentí li agrada, i que té molt d'espectacle i poc d'esport. Messi és massa esportista per ser l'ídol de l'Argentina.
 
- L'essència de l'esportista sa.

- L'exemple clar és Manu Ginobili. En bàsquet, no és menys que Maradona. Ho ha guanyat tot. I Ginobili no té el tractament que rep Maradona a l'Argentina. Maradona és una espècie de Belén Esteban argentina. Si Belén Esteban jugués a futbol, seria alguna cosa així. I Neymar va camí de convertir-se en el mateix.

"Messi és massa esportista per ser l'ídol de l'Argentina"

- Defensa que afirmar avui que el "Barça és més que un club" és "la més meravellosa de les mentides".

- Sí. El Barça s'ha convertit en un club més. Ha abandonat una idea de joc única, ha abandonat un planter que li oferia un producte també únic... I molt més. En relació al moviment a favor de la independència, el Barça no ha acabat de ser del tot clar. En les últimes declaracions, Bartomeu ha intentat matisar això, però el Barça no és avui el club que es posa al davant de la societat i que és capaç d'afavorir avenços i de mobilitzar poble. S'ha convertit en un club més. És una gran empresa, que enfoca totes les seves grans decisions a obtenir un benefici econòmic, i no hi veig gaire res més. Per això em sembla estrany anomenar-lo més que un club. Si més que un club és que es consenteixi que es desplegui una pancarta enorme comparant Rosell amb els autèntics presos polítics, anem malament. Si fos català i independentista, estaria emprenyat.    

- Com interpreta un gallec la decisió del Barça de jugar el partit de l'1 d'octubre. La tarda del referèndum, després de la violència policial, veure competir el Barça en un Camp Nou buit va trencar una història de sensibilitat del club amb el país?

- Em va semblar vergonyós que el Barça jugués aquell partit contra Las Palmas. Després es va explicar que els futbolistes volien jugar el partit. Però, per moments com aquests, serveix el president. El president ha de baixar al vestidor i dir als jugadors que no sortiran a jugar ni disputar el títol de Lliga quan la policia ha estat atonyinant ciutadans al carrer. I si hi ha futbolistes que no ho entenen, que no ho entenguin. El que no vulgui continuar la temporada següent, que ho digui i se li busca una sortida i ja es fitxarà. Aquest no és el problema. El problema és tenir clares les prioritats i el lloc on vols estar. I el Barça, en aquell moment i les raons que fossin, no va voler ser al costat de la gent que volia votar. Però el club hauria d'haver estat al costat de la gent cent per cent. I els jugadors, el mateix.

- Hi va haver futbolistes que van posicionar-se, com Piqué.

- Però va sortir a jugar el partit. I Piqué podria haver encapaçalat la revolta per convèncer els seus companys. De fet, als jugadors els vaig trobar a faltar davant d'algun col·legi electoral l'1 d'octubre.

- Recollint tots els arguments que expressava en aquesta entrevista, com hauria de ser aquest viratge que li demana al Barça?

- El Barça hauria de virar cap a allò que ha estat sempre, un club catalanista i futbolísticament cruyffista. I, per descomptat, haurà d'optar a ser un club modern. Però l'essència només la trobarà en el catalanisme i cruyffisme.