memòria històrica

La petjada nazi a Catalunya

Des del suport de Hitler a Franco a la Guerra Civil, amb el lliurament del president Companys el 1940, el vincle entre el III Reich i el règim espanyol va ser constant

per Pep Martí, 10 de juny de 2018 a les 17:45 |
El Paranimf de la Universitat de Barcelona amb una gran esvàstica | Col·lecció Merletti - IEFC
"Feixista", "nazi" o "supremacista" són alguns dels epítets que han caigut sobre el president de la Generalitat, Quim Torra, els darrers dies. Frases i tuits trets de context poden ser material suficient per equiparar el dirigent sobiranista amb el nazisme o l'extrema dreta. Tot un exvicepresident del govern com Alfonso Guerra l'ha titllat de "racista" i un altre ex, Josep Borrell, ha afirmat que la comparació de Torra amb Le Pen és injusta... per Le Pen. La veritat històrica, però, és tossuda.

El nazisme va actuar a Catalunya i va mostrar el seu rostre, com un aliat del franquisme durant i després de la Guerra Civil. El catalanisme, en bloc, va ser una de les seves víctimes. Només cal fer un repàs històric a l'època en què les creus, no les grogues precisament, sinó les hitlerianes, es van ensenyorir de Barcelona i de la resta de ciutats catalanes.


Hi ha un moment molt simbòlic que deixa les coses clares sobre qui estava del costat del nazisme i qui no. Mentre el president Lluís Companys esperava la seva sort al castell de Montjuïc, on va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940, les banderes del III Reich onejaven en molts indrets de Barcelona. De fet, pocs dies després de l'execució, el cap de les SS, Heinrich Himmler, va visitar Barcelona, amb estada a Montserrat inclosa, diuen que atret per la possible trobada del Sant Grial. La visita va ser una mostra de l'aliança estreta entre el III Reich i el franquisme.

Una xarxa ben arrelada

Els historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, a Nazis a Barcelona (L'Avenç), documenten a bastament aquesta presència nazi a Catalunya. D'ells agafem algunes dades que sobten el lector pel desvergonyiment en l'amistat pel nazisme mostrat per les autoritats franquistes. Moltes institucions alemanyes establertes a Barcelona van actuar com a veritables ambaixades nazis mentre va durar la guerra a Europa.

Una de les més destacades va ser el Col·legi Alemany, que s'havia tancat en l'inici de la Guerra Civil i es va reobrir l'octubre de 1939 amb tots els honors. Quan es va complir el seu 50 aniversari, el maig de 1944, quan ja la derrota alemanya era més que una possibilitat, les autoritats espanyoles a Barcelona van celebrar-ho amb un gran acte públic. L'himne espanyol es va escoltar agermanat amb l'alemany i el Cara al sol. El col·legi tenia cinquanta professors i més de mil alumnes i actuava com a gran centre de propaganda. L'Institut Alemany de Cultura era un altre gran espai d'efervescència hitleriana a la capital catalana. En el terreny cultural també es van evidenciar els lligams entre el règim espanyol i Berlín. Barcelona va acollir nombroses exposicions –entre elles, a l'edifici del Parlament, aleshores clausurat–, concerts i presentacions de llibres alemanys en aquells anys.


Una de les organitzacions del III Reich més actives a Catalunya en aquells anys van ser les Joventuts Hitlerianes, delegacions de les quals van fer nombroses visites a Barcelona. A Catalunya eren rebudes amb olor de multituds i se'ls mostrava Barcelona i Montserrat, les instal·lacions del port i la Universitat de Barcelona, sense oblidar la txeca de Vallmajor, lloc de pas obligat de la guia turística franquista al cap i casal. L'antiga presó de la "dominació roja" era mostrada per explicar la repressió republicana... mentre a les presons milers de vençuts a la guerra patien tot tipus de vexacions, en el millor dels casos.
 

L'actual Parlament, l'octubre de 1942, seu de l'exposició d'arquitectura moderna alemanya. Foto: Brangulí (Fotògrafs) (Arxiu Nacional de Catalunya)


Pronazis fins al final

El 30 d'abril de 1945, va ser un dia molt trist a l'Espanya oficial. Adolf Hitler es va suïcidar en el búnquer de la cancelleria a Berlín, encerclat ja per l'exèrcit roig. Ja feia mesos que el règim espanyol, davant l'evidència del triomf aliat en la Segona Guerra Mundial, va començar un gir per mostrar posicions aparentment neutrals. Però en els àmbits oficials, dominats per Falange, la versió espanyola del feixisme, es va viure el dol de manera molt evident. Mentre a Europa les democràcies vencien, a l'Espanya franquista es plorava per la mort de Hitler.  

El consolat alemany a Barcelona, situat a la plaça de Catalunya, va rebre nombroses mostres de condol i suport. Hi va haver cues de gent, com recull Solidaridda Nacional, un dels òrgans del Movimiento: "Se recibieron millares de cartas de pésame y durante todo el día pasaron miles de personas por el consulado para depositar su tarjeta o firmar en los pliegos expuestos ante un gran retrato de Hitler, orlado de laurel y crespones negros".

La informació també especificava la presència en el dol de "muchos excombatientes de la División Azul y familiares de los que hicieron sacrificio de sus vidas luchando contra el comunismo, al igual que el glorioso caído Adolfo Hitler" (Solidaridad Nacional, 3 de maig de 1945). N'hi va haver encara de més entusiastes a l'hora de mostrar adhesió a Hitler. En algunes esglésies es van fer funerals "en sufragio del alma de Adolfo Hitler". És el cas de l'església parroquial de Calella, el 17 de juny.   

Espanya, refugi de criminals nazis

Però la derrota del règim hitlerià no va suposar la fi del vincle entre l'Espanya franquista i els dirigents nazis. És molt conegut el cas de Léon Degrelle, líder del partit Rexista, la versió feixista belga. Degrelle ha estat anomenat "el fill de Hitler" perquè el führer li va dir un dia: "Si tingués un fill m'agradaria que fos com vostè", el que ja diu molt del seu currículum. Refugiat a Espanya, va ser reclamat per les autoritats belgues, però Madrid va rebutjar l'extradició... Va morir tranquil·lament a Marbella.

Degrelle també tenia amics a Catalunya. Alguns veterans de Falange el van recordar durant anys, oficiant-li misses de record cada aniversari de la seva mort a la parròquia de Sant Fèlix. No estem parlant de la postguerra. Això va ser així com a mínim fins ben entrats els anys noranta.  

Però hi va haver molts més casos, com Otto Skorzeny, espia de Hitler que es va fer famós per ser un dels qui va alliberar Mussolini el 1943, quan el líder del feixisme va ser detingut per ordre del rei d'Itàlia. Va morir al llit el 1975.O Johannes Bernhardt, membre de les SS, a qui es va atorgar la nacionalitat espanyola i que va dirigir Sofindus, un consorci empresarial alemany que va tenir molta rellevància els anys quaranta. O Gerrad Bremer, un altre membre de les SS que es va establir a la costa alacantina i va fer negocis en el sector turístic. Alguns d'ells van viure d'amagat, d'altres foren localitzats i se'ls va demanar l'extradició, però sempre sense èxit.
 

Léon Degrelle, a l'esquerra, durant la Segona Guerra Mundial. Va morir a Espanya, que mai va concedir l'extradició a Bèlgica. Foto: wikicommons

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació