entrevista

Joan Rigol: «No vam sospitar de l'entorn de Pujol: no duia mai ni un duro a la butxaca»

L'expresident del Parlament aconsella al sobiranisme "sumar més per la qualitat del projecte que pel sentiment de catalanitat" | El també expresident d'Unió defensa el peix al cove: "Gràcies als pactes amb el PP vam consolidar estructures d'estat com l'escola i els Mossos"

per Pep Martí, 4 de juny de 2018 a les 08:49 |
Joan Rigol, al seu despatx | Adrià Costa
Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) és llicenciat en Direcció i Administració d'Empreses i doctor en Teologia i Filosofia. Va ser conseller de Treball i de Cultura en governs de Jordi Pujol i president del Parlament (1999-2003). Ha coordinat el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Democristià i home de consens, ha acostat sectors enfrontats. Ho va fer amb el Pacte de Cultura el 1984, quan va aconseguir un acord -al capdavall efímer- entre el pujolisme i l'esquerra intel·lectual.

Més recentment, els seus serveis diplomàtics el van convertir en negociador -no oficial- de la Generalitat amb representants de l'Estat. Troba a faltar les bones maneres de l'oasi i reclama a uns i altres que siguin capaços d'acostar posicions. En el seu independentisme innegable -va estripar el carnet d'Unió el 2015 pel rumb nacional del partit-, batega també una espurna de nostàlgia per un peix al cove que, en el fons, defensa.    


- Ha coordinat el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Ha estat un dels actors del procés.

- A veure: el president Mas em va demanar dues coses. Una, ell ja l'havia consensuat amb els diversos partits i era que jo encapçalés el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I la segona va ser que anés a Madrid per parlar i negociar amb un representant del president Rajoy i amb un representant de qui aleshores era el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, per veure si trobàvem una solució pactada per al 9-N.

- Vostè ha negociat amb l'Estat. Els seus interlocutors van ser Pedro Arriola, el gran gurú de Mariano Rajoy, i per part socialista, José Enrique Serrano.

-  Serrano havia estat cap de gabinet amb Felipe González i amb José Luis Rodríguez Zapatero. Ho vaig fer amb la màxima discreció possible, fins que es va esbotzar.


"Les negociacions amb Rajoy en vigílies del 9-N es van trencar per les contradiccions en el govern del PP"

- Va haver-hi moltes reunions? Com van anar?

- Van ser moltes trobades i molt cordials. Les formes tenen importància en política. Anàvem avançant, però els fets van superar la dinàmica de les nostres reunions, i al final les van fer avortar.

- Per què?

- Bàsicament, les negociacions es van trencar perquè hi havia contradiccions dins del partit del govern Rajoy sobre la política a Catalunya.
 

Joan Rigol, durant l'entrevista amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa.


- Hi havia una línia més dialogant i una de més dura?

- Preferiria no dir més sobre aquest tema.

- No ha reprès les negociacions amb posterioritat? Ja en té experiència...

- El que puc dir és que continuem mantenint una relació cordial.

- Amb la perspectiva d'aquests anys, creu que els líders polítics catalans han actuat amb visió estratègica o han anat a cavall dels esdeveniments?  

- El president Mas va plantejar al president Rajoy el seu horitzó, que en un moment determinat va centrar en el pacte fiscal, que era l'eix pel qual Catalunya podia superar el seu estatus de comunitat autònoma. Això va rebre una negativa i ell va tenir la visió que a Catalunya hi havia una part majoritària de la societat catalana que veia que això no anava enlloc. I es va posar al davant d'aquest moviment. De cara al 9-N, el president Mas va fer una formulació que pogués respondre a la diversitat i pluralisme del poble de Catalunya. Després sí que les coses han anat succeint-se d'una manera d'acció-reacció. A Madrid es va instal·lar l'immobilisme. Quan Catalunya es va donar les mans de Portbou al Delta de l'Ebre, Mariano Rajoy va entendre que això era un suflé.

- Creien realment que era un suflé?

- Sí, perquè hi ha una diferència de cultures polítiques entre Catalunya i Espanya. Espanya no ha tingut ni revolució burgesa ni Il·lustració i la política sempre ha anat de dalt a baix, i es pensa que Catalunya és igual i que si s'escapça Catalunya per dalt, s'ha acabat. La cultura política catalana està feta de baix a dalt. Quan el 1714 Catalunya perd les seves institucions, el poble fa una reforma agrària els segles XVIII i XIX en què es passa d'una economia de pura subsistència a una de productiva i oberta als mercats.

Després, es va fer la Revolució Industrial. Sense carbó ni ferro, però amb iniciativa empresarial. Hi va haver la revolució social per preservar la dignitat del treballador en una societat sense drets laborals. Hi va haver la Renaixença cultural i després la regeneració política amb Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Espanya no té aquesta història i veu Catalunya des de la seva perspectiva.

"Espanya no ha tingut ni revolució burgesa ni Il·lustració, i la política allí sempre ha anat de dalt a baix. Pensen que, si s'escapça Catalunya per dalt, s'ha acabat"

- A Espanya no hi ha hagut Il·lustració ni revolució burgesa?

- Això ho diuen tots els grans historiadors de Catalunya: Pierre Vilar, Vicens Vives, Termes, Balcells, Borja de Riquer i Fontana. Hi va haver una gran concentració financera al voltant del marquès de Salamanca que, més que crear una xarxa industrial, va fer inversions públiques amb les línies de tren. Però no hi va haver mentalitat industrial, que no ha existit fins que Franco va intentar situar a Madrid les inversions nord-americanes.  
 

L'expresident del Parlament admet les negociacions discretes amb Madrid el 2014. Foto: Adrià Costa.


- Va ser president del Parlament en una etapa molt diferent. Sovint ha defensat el paper d'un president de la cambra com a figura institucional per damunt de partits i blocs. Hagués actuat diferent si hagués estat president del Parlament la tardor passada?

- Com a expresident, dono suport a tots els qui ho han estat. Normalment, la gent veu les sessions al ple però no veu la feina que hi ha darrera per matisar el conflicte.

- Els plens del 6 i 7 de setembre li van generar incomoditat?

- Sí, però s'havia de trobar un camí legal i institucional a la petició d'una gran part del poble de Catalunya. Es van deixar ferides que encara no s'han cicatritzat. A alguns ja els va bé i van mantenint oberta aquesta ferida.

"Els plens del 6 i 7 de setembre em van generar incomoditat, però s'havia de trobar un camí legal i institucional a la petició d'una gran part del poble"

- Des dels partits unionistes s'ha generat un discurs sobre aquests plens com si fossin una ruptura de la tradició parlamentària.

- En absolut. Hi ha un factor aquí que s'ha de destacar: no hi ha cap proposta seva damunt la taula.  

- Sovint ha destacat la facilitat que hi havia els anys 80 i 90 per establir ponts entre els Pujol, els Reventós, els Cañellas, que venien de la generació de l'antifranquisme. Ara les coses han canviat.

- Durant molts anys vaig ser president d'UDC i ens trobàvem els presidents de CDC, Jordi Pujol, el del PSC, Joan Reventós, el d'ERC, Heribert Barrera, Pere Portabella per part del PSUC, i jo mateix. Era un grup de gran pluralitat, però hi havia una tradició de reconeixement mutu perquè tots havíem estat en l'antifranquisme. Hi havia complicitats. Això és irrepetible, però no hem trobat un substitut d'aquesta experiència de complicitats. Seria el moment que aquestes complicitats es recuperessin a partir d'un punt en comú sobre la construcció del país en el futur.

- Què sent quan un diputat, en aquest cas de Cs, treu un llaç groc del Parlament, desobeint el president?

- En primer lloc, sempre he vist que tots els diputats representen una part del meu poble. Segon, entenc que estem en una situació de conflicte considerable i hi ha reaccions que s'haurien de moderar. La millor manera d'influir en la moderació és ser moderat. No em sembla bé la manera en què es viuen els plens.
 

Joan Rigol: "Els independentistes no en tenim prou amb el 48%". Foto: Adrià Costa.


- Ciutadans és un fenomen nou en la política catalana. El considera una força política aliena a la cultura democràtica catalana?

- Crec que seria important que Ciutadans pensi en quina proposta poden oferir als més de dos milions i mig de catalans que han votat una proposta independentista. Si no assumeixen aquesta responsabilitat, no són opció de govern. S'ha de tenir una visió de conjunt de país. No fer això voldria dir que és un partit més espanyol que català. És un dels problemes que tenim actualment. En el bloc dels no-independentistes, no hi ha cap proposta, només la recriminació constant. De la mateixa manera, els independentistes no en tenim prou amb el 48%.

"Si Ciutadans no té res a oferir res als independentistes voldrà dir que són un partit més espanyol que català"

- I com s'ha de fer?

- Hem de ser conscients que amb el sentiment de catalanitat que ens ha aplegat no en tenim prou, sinó que hem de guanyar més suports per la qualitat del nostre projecte. Ens hem centrat més en la dialèctica amb el govern d'Espanya que en el nostre projecte. No guanyarem definitivament fins que no tinguem aquesta massa de gent que s'afegeixi a l'independentisme més pel projecte que pel sentiment de catalanitat.

- Ha estat diputat a Corts i vicepresident del Senat, en part durant la primera legislatura d'Aznar.

- Ho vaig ser durant sis anys. Em va anar molt bé per aprendre el sentit institucional i la gestió de la cambra. Quan després vaig ser president del Parlament, vaig mirar que els diputats disposessin de despatx i ordinador per treballar en condicions. Vam fer també la sala d'actes que hi ha al Parlament.

"Amb TV3, vam començar amb el PSOE de Felipe González, que volia una televisió que en deien antropològica"

- Va valer la pena pactar amb el PP?

- No ho sé, però gràcies als pactes vam aconseguir consolidar el que ara en diríem estructures d'estat: TV3, l'escola i els Mossos d'Esquadra. Ens imaginem la situació actual amb el 155 sense aquestes institucions? Ara es pot parlar molt d'un PP enfangat per tot arreu, i fer-ho amb tota la raó, En dèiem peix al cove, però no era un peix qualsevol. A TV3 vam començar amb el PSOE de Felipe González, que volia una televisió que en deien antropològica.  
 

Joan Rigol sobre Jordi Pujol: "El que puc dir és que li estic agraït". Foto: Adrià Costa.


- Vostè és democristià. Va ser dirigent d'UDC durant dècades, fins que arran de la fractura interna produïda el 2015 se'n va anar amb el sector sobiranista. Inicialment, va compartir trajecte amb Demòcrates, però després se'n va desmarcar. Què va passar?

- Vaig entendre que Demòcrates s'havia de basar ideològicament en la democràcia cristiana i valors com el personalisme i el comunitarisme, que no té res a veure amb el liberalisme. Vaig insistir que no es barregessin amb el liberalisme. La democràcia cristiana no és un híbrid. No se'm va fer cas. Després, entenia que Demòcrates havia d'estar al voltant de tot l'arc nacionalista català i em va semblar que hi havia una cadència cap a un indret [ERC] i, com que jo havia participat en algun acte amb l'altre cantó, se'm va fer difícil continuar.

"Vaig entendre que Demòcrates s'havia de basar en la democràcia cristiana, que no té res a veure amb el liberalisme. No se'm va fer cas"

- Li veu futur a Demòcrates?

- De moment no li'n veig. M'agradaria, però no trobo que hagi polaritzat una part de la societat catalana.  

- Va ser conseller en governs de Jordi Pujol. Com és la seva mirada sobre el llegat del president Pujol?  

- El que jo puc dir és que li estic agraït. M'ha permès projectar-me amb les responsabilitats que em va donar. Després he vist les mancances del seu entorn, però quan molta gent hi va marcar distància, jo vaig fer-li costat. Estem on estem perquè abans hi ha hagut 23 anys d'afirmació del nacionalisme. Pujol és qui anava a Santa Coloma de Gramenet i després estava amb empresaris. Va fer possible imaginar-se una determinada Catalunya. Només podrem ser més que una comunitat autònoma en complicitat amb la societat civil, i això ha estat possible gràcies als governs del president Pujol.   

"Quan molta gent va marcar distància amb Pujol, jo vaig fer-li costat. Estem on estem perquè abans hi ha hagut 23 anys d'afirmació del nacionalisme"

- No sospitaven res els qui havien estat molt a prop del president Pujol sobre els possibles negocis de persones de l'entorn?

- No, no. En primer lloc, teníem el testimoni que el president Pujol no duia materialment un duro a la butxaca. Quan anava a fer un cafè al bar del Parlament, li havies de pagar tu perquè ell no duia diners. Mai va voler entrar en el món de la jet-set. Aquest era l'esquema mental que teníem d'ell.

- La seva biografia és molt polièdrica. Vostè ha estat sacerdot. Després, es va enamorar i va penjar els hàbits.

- No. Jo vaig ser capellà un any i mig. I no ho vaig deixar perquè tingués nòvia. Em vaig professionalitzar i va ser després que em vaig casar.
 

Rigol es mostra escèptic sobre el projecte polític de Demòcrates. Foto: Adrià Costa.


- I després va ser secretari general de la Pimec. És doctor en Teologia i Filosofia i membre de l'Institut d'Analistes d'Inversions.

- És veritat. D'on ha tret tantes coses? Vaig tenir un despatx d'assessoria d'empreses. A la Pimec vaig endinsar-me en el món de les empreses. Quan em vaig encarregar del departament de Cultura, em vaig obrir a tot un altre món. Jo, quan miro enrere, ho faig amb goig i respecte de la vida que he tingut per les responsabilitats que he exercit. Penso molt en el meu pare, que era un pagès molt senzill i li dic: "Mira, pare, he fet tot el que he pogut".

- Ha estudiat pensadors importants, com Jacques Maritain. Va tenir influència a Catalunya?

- Maritain és un filòsof que ratlla amb la teologia. Va influir en figures com Pau Romeva, un dels fundadors d'UDC, i en Maurici Serrahima. Maritain va fer una cosa molt important: alinear el gruix de la intel·lectualitat francesa al costat de la legitimitat republicana i en contra de Franco.  

"Sempre he entès que la cultura ha d'estar per sobre dels partits i ha de tenir la seva pròpia dinàmica. Però no es va voler seguir aquest camí i vaig dimitir [de conseller]"

- Sent conseller de Cultura, va aconseguir l'anomenat Pacte Cultural, que va ser ben rebut per sectors de l'esquerra.

- Vam fer un Consell de Cultura on hi havia Josep Maria Castellet, Vázquez Montalbán, Joan Triadú, Miquel Batllori, Jaume Lorés, Josep Ramoneda, Eugenio Trías... Sempre he entès que la cultura ha d'estar per sobre dels partits i ha de tenir la seva pròpia dinàmica. Però no es va voler seguir aquest camí i vaig dimitir.

- Qui el va fer fracassar?

- No ho diré. M'he proposat no dir-ho.   

- Després de la mort de la seva primera dona, va escriure un llibre sobre l'amor i la mort. Des de la perspectiva d'un home cristià com vostè, en una societat tan secularitzada i laica com la nostra, la mort pot ser vista com una esperança?

- Des de la meva perspectiva, l'estimació -en aquest cas concretada en la meva primera dona- si acaba amb la mort és una mica una presa de pèl. Els valors que tenim a dins són la raó i la llibertat. I la llibertat no és fer el que et dona la gana, sinó sent tu mateix creatiu dels compromisos que tens amb els altres. La millor manera que tenim els humans d'expressar el nostre esperit creatiu és amb l'amor. Més enllà de la mort hi veig aquesta perpetuïtat que està fora de l'espai i del temps. Som més que la nostra finitud. Sortosament.  
 

Joan Rigol a casa seva, on va rebre Nació Digital. Foto: Adrià Costa.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació