30
de maig
del
2018
Actualitzat
a les
12:16h
Els humans som éssers vius complexos. Com a espècie, hem arribat a aquesta complexitat a través de canvis evolutius que han afectat grups previs. Com a individus, hi arribem a partir d’una primera cèl·lula -el zigot- que es divideix i diferencia. Les primeres divisions donen lloc a una massa esfèrica amorfa de cèl·lules més petites; que, pel seu aspecte, se’n diu mòrula.
Però de seguida, s’organitza per diferenciar-se. L’incipient embrió ja sap on té el cap i on la cua; on l’esquerra i on la dreta; on el dors i on el ventre. Ja té establerts els eixos de desenvolupament. Segons el lloc on rauen, les cèl·lules tenen un comportament distint.
Així, tot i haver començat d’un patró semblant, en cada pol s’aniran acumulant variacions subtils. I cada grup de cèl·lules seguirà un camins diferent per formar l’òrgan que li correspon. Pensem en les vèrtebres, són segments molt semblants però una mica desiguals segons siguin cervicals o lumbars.
Tots els vertebrats seguim una estratègia similar durant el desenvolupament embrionari. Peixos, gripaus, ratolins o pollets ens han explicat com es desenvolupen els embrions humans, perquè ens construïm sobre es mateixos plànols, només lleugerament modificats. Cada individu de cada espècie segueix el mateix cicle: parteix d‘estructures similars que segons on estiguin localitzades van prenent formes i funcions diferents.
A la zona del cap es forma el tub que dóna lloc al sistema nerviós central. La primera organització embrionària està formada pel que serà la medul·la espinal i tres vesícules, que donaran lloc als òrgans nerviosos cranials. La vesícula posterior s’anomena romboencèfal, i originarà el cerebel i el bulb raquidi, reguladors de funcions bàsiques inconscients com són la respiració, la deglució, la circulació de la sang i el to muscular.
Així doncs, en cada cas, les instruccions per a poder realitzar tasques tan complexes han de ser clares i precises. Per això, l’organisme compartimenta les parts que tindran diferents funcions; és la manera de mantenir separats els diversos llinatges cel·lulars. El romboencèfal, en concret, es divideix en set segments, que els especialistes anomenen rombòmers.
La compartimentació en els segments de la part posterior del cervell embrionari és física, com ha posat de manifest una publicació recent. Els rombòmers que componen el romboencèfal estan separats per fibres d’una proteïna filamentosa molt comuna, l’actomiosina. Però, quan va aparèixer aquesta propietat en els vertebrats?
Fa més de dos-cents milions d’anys, una població de peixos d’aigua dolça va patir una reordenació cromosòmica; aprofitant gens ja existents van estructurar el sistema de seguretat que dóna la segmentació del romboencèfal. I és probable que hagi estat així sempre. Poques vegades l'evolució produeix novetats des de zero; treballa reorganitzant gens que s’han conservat, però que potser han perdut la funció prèvia.
És a dir, l’evolució actua fent retocs. Molt abans que es descrivís com actuava la regulació genètica, el premi Nobel de Fisiologia o Medicina François Jacob ja postulava que l’evolució no era més que la recombinació d’elements ja existents. Potser durant un temps no se’ls ha fet servir, però en algun moment són reutilitzats; com ha passat en el romboencèfal per establir fronteres entre els rombòmers, per evitar que els llinatges cel·lulars es barregin. És a dir, que la complexitat dels organismes i la diversitat de les espècies han depès de l'aparició de noves funcions a partir de material reciclat.
Però de seguida, s’organitza per diferenciar-se. L’incipient embrió ja sap on té el cap i on la cua; on l’esquerra i on la dreta; on el dors i on el ventre. Ja té establerts els eixos de desenvolupament. Segons el lloc on rauen, les cèl·lules tenen un comportament distint.
Així, tot i haver començat d’un patró semblant, en cada pol s’aniran acumulant variacions subtils. I cada grup de cèl·lules seguirà un camins diferent per formar l’òrgan que li correspon. Pensem en les vèrtebres, són segments molt semblants però una mica desiguals segons siguin cervicals o lumbars.
Tots els vertebrats seguim una estratègia similar durant el desenvolupament embrionari. Peixos, gripaus, ratolins o pollets ens han explicat com es desenvolupen els embrions humans, perquè ens construïm sobre es mateixos plànols, només lleugerament modificats. Cada individu de cada espècie segueix el mateix cicle: parteix d‘estructures similars que segons on estiguin localitzades van prenent formes i funcions diferents.
A la zona del cap es forma el tub que dóna lloc al sistema nerviós central. La primera organització embrionària està formada pel que serà la medul·la espinal i tres vesícules, que donaran lloc als òrgans nerviosos cranials. La vesícula posterior s’anomena romboencèfal, i originarà el cerebel i el bulb raquidi, reguladors de funcions bàsiques inconscients com són la respiració, la deglució, la circulació de la sang i el to muscular.
Així doncs, en cada cas, les instruccions per a poder realitzar tasques tan complexes han de ser clares i precises. Per això, l’organisme compartimenta les parts que tindran diferents funcions; és la manera de mantenir separats els diversos llinatges cel·lulars. El romboencèfal, en concret, es divideix en set segments, que els especialistes anomenen rombòmers.
La compartimentació en els segments de la part posterior del cervell embrionari és física, com ha posat de manifest una publicació recent. Els rombòmers que componen el romboencèfal estan separats per fibres d’una proteïna filamentosa molt comuna, l’actomiosina. Però, quan va aparèixer aquesta propietat en els vertebrats?
Fa més de dos-cents milions d’anys, una població de peixos d’aigua dolça va patir una reordenació cromosòmica; aprofitant gens ja existents van estructurar el sistema de seguretat que dóna la segmentació del romboencèfal. I és probable que hagi estat així sempre. Poques vegades l'evolució produeix novetats des de zero; treballa reorganitzant gens que s’han conservat, però que potser han perdut la funció prèvia.
És a dir, l’evolució actua fent retocs. Molt abans que es descrivís com actuava la regulació genètica, el premi Nobel de Fisiologia o Medicina François Jacob ja postulava que l’evolució no era més que la recombinació d’elements ja existents. Potser durant un temps no se’ls ha fet servir, però en algun moment són reutilitzats; com ha passat en el romboencèfal per establir fronteres entre els rombòmers, per evitar que els llinatges cel·lulars es barregin. És a dir, que la complexitat dels organismes i la diversitat de les espècies han depès de l'aparició de noves funcions a partir de material reciclat.