28
de maig
del
2018
Actualitzat
a les
17:02h
"La poesia catalana mai havia viscut una plenitud tan alta com ara", afirma Vicenç Altaió, de manera vehement i amb un exemplar de Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 a la mà. Ell és el coresponsable, juntament amb Josep M. Sala-Valldaura, d'una antologia extensa i panoràmica que mostra l'estat de la poesia catalana dels últims 50 anys. Des de la icònica data del 68 fins a dia d'avui, sense deixar de banda veus joves, l'esclat poètic de les noves generacions i obrint el ventall a veus no sempre reconegudes.
Un llibre que posa atenció i molta cura a tots els detalls, com afirmen els autors: des de l'elaboració "intensíssima" de la tria, fins a una impecable presència estètica, amb la coberta dissenyada per Claret Serrahima, amb una gran "P" girada que ocupa tota la caixa del llibre, amb una franja vermella, una de blava i una altra de negra. La vermella comprèn el gran període del cicle històric de "la revolta poètica"; la blava, el de "la normalització"; la negra, el "de la insurgència", l'era actual, com detalla Altaió.
De fet, és aquesta darrera franja, la dels poetes més joves, allò que dona impuls a la idea que tenia l'editor Josep Lluch al cap. "Des de Proa feia temps que donàvem voltes a la manera de contribuir a projectar la nova generació de poetes catalans". En principi, es creu que aquesta manera havia de ser a través d'una antologia, fins que es contacta amb Altaió i Sala-Valldaura, amb el record del llibre que van publicar l'any 1979, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979). I es van començar a sospesar algunes de les contrapropostes que feien els antòlegs: obrir el compàs, donar el context i abraçar no només una generació, sinó tres.
Una tria "exhaustiva i valenta"
El resultat d'aquest procés és Mig segle de poesia catalana, del maig del 68 al 2018, una mostra "exhaustiva i també valenta, perquè sempre cal triar, per molt que sigui una llista llarga", en paraules d'Altaió, que afegeix que el llibre "té un gran interès didàctic per obrir aquesta mostra a tothom qui vulgui saber quines son les tendències, les línies i els autors representatius de 50 anys de poesia catalana", que en l'actualitat viu un moment únic, "pel que fa al número de poetes, per les variacions de tendències estètiques, per la presència a tot l'àmbit geogràfic i idiomàtic, per l'espai de les traduccions i la dinàmica de les generacions, per la quantitat de col·leccions i, sobretot, de la presència social de la poesia".
Al llibre hi apareixen 231 poetes i 231 poemes. Un per autor, sense distincions. "Una mostra de la quantitat de poetes d'alta qualitat que apareixen al llarg d'aquests anys –referma Sala-Valldaura–. En l'antologia hi hem esmerçat moltes hores, pràcticament la vida. Però el darrer any i mig ha estat un capbussament total, gairebé turmentat". Fet al qual Altaió hi afegeix la vocació de construcció del món poètic dels darrers 50 anys, valorant el fet que cada poeta és, en si mateix, tota una literatura. "Convidem a fer una lectura del llibre com un relat col·lectiu. De fet, podríem dir que és un assaig escrit col·lectivament".
De Carles Santos a l'era de la dissidència
El relat és encapçalat per un poema de Carles Santos, músic i artista total, una tria del tot intencionada, al mateix nivell que les absències, totes amb una raó de ser. En aquest sentit, Mig segle de poesia catalana va de la revolta poètica dels 70 –que va representar l'inici de la gran utopia del segle XIX, la de l'accés a la cultura dels joves– fins a "la generació més ben preparada de la història de la humanitat". Del Maig del 68 a la caiguda de les Torres Bessones, passant per la caiguda del Mur de Berlín, sense deixar-se al tinter la relectura dels clàssics, l'experimentalisme textual, el nou realisme i els poetes del Mall.
Un mostrari i una antologia que culmina amb la veu dels poetes més joves, en l'era de la dissidència social, ara que la poesia torna a tenir presència en l'oralitat. I amb les noves generacions comandades per l'explosió i quantitat de les dones poetes, "un fet que marcarà el futur de la literatura catalana", asseguren els antòlegs. És només el darrer capítol del relat col·lectiu d'un llibre que significa "una literatura plena, que s'expressa a través de la poesia, amb una riquesa extraordinària de poetes". Un fet que garanteix, segons Sala-Valldaura i Altaió, "un futur literari d'alta qualitat".
Un llibre que posa atenció i molta cura a tots els detalls, com afirmen els autors: des de l'elaboració "intensíssima" de la tria, fins a una impecable presència estètica, amb la coberta dissenyada per Claret Serrahima, amb una gran "P" girada que ocupa tota la caixa del llibre, amb una franja vermella, una de blava i una altra de negra. La vermella comprèn el gran període del cicle històric de "la revolta poètica"; la blava, el de "la normalització"; la negra, el "de la insurgència", l'era actual, com detalla Altaió.
De fet, és aquesta darrera franja, la dels poetes més joves, allò que dona impuls a la idea que tenia l'editor Josep Lluch al cap. "Des de Proa feia temps que donàvem voltes a la manera de contribuir a projectar la nova generació de poetes catalans". En principi, es creu que aquesta manera havia de ser a través d'una antologia, fins que es contacta amb Altaió i Sala-Valldaura, amb el record del llibre que van publicar l'any 1979, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979). I es van començar a sospesar algunes de les contrapropostes que feien els antòlegs: obrir el compàs, donar el context i abraçar no només una generació, sinó tres.
Una tria "exhaustiva i valenta"
El resultat d'aquest procés és Mig segle de poesia catalana, del maig del 68 al 2018, una mostra "exhaustiva i també valenta, perquè sempre cal triar, per molt que sigui una llista llarga", en paraules d'Altaió, que afegeix que el llibre "té un gran interès didàctic per obrir aquesta mostra a tothom qui vulgui saber quines son les tendències, les línies i els autors representatius de 50 anys de poesia catalana", que en l'actualitat viu un moment únic, "pel que fa al número de poetes, per les variacions de tendències estètiques, per la presència a tot l'àmbit geogràfic i idiomàtic, per l'espai de les traduccions i la dinàmica de les generacions, per la quantitat de col·leccions i, sobretot, de la presència social de la poesia".
Altaió i Sala-Valldaura, en l'època en què van publicar «Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979)» Foto: Arxiu personal / Grup 62
Al llibre hi apareixen 231 poetes i 231 poemes. Un per autor, sense distincions. "Una mostra de la quantitat de poetes d'alta qualitat que apareixen al llarg d'aquests anys –referma Sala-Valldaura–. En l'antologia hi hem esmerçat moltes hores, pràcticament la vida. Però el darrer any i mig ha estat un capbussament total, gairebé turmentat". Fet al qual Altaió hi afegeix la vocació de construcció del món poètic dels darrers 50 anys, valorant el fet que cada poeta és, en si mateix, tota una literatura. "Convidem a fer una lectura del llibre com un relat col·lectiu. De fet, podríem dir que és un assaig escrit col·lectivament".
De Carles Santos a l'era de la dissidència
El relat és encapçalat per un poema de Carles Santos, músic i artista total, una tria del tot intencionada, al mateix nivell que les absències, totes amb una raó de ser. En aquest sentit, Mig segle de poesia catalana va de la revolta poètica dels 70 –que va representar l'inici de la gran utopia del segle XIX, la de l'accés a la cultura dels joves– fins a "la generació més ben preparada de la història de la humanitat". Del Maig del 68 a la caiguda de les Torres Bessones, passant per la caiguda del Mur de Berlín, sense deixar-se al tinter la relectura dels clàssics, l'experimentalisme textual, el nou realisme i els poetes del Mall.
Un mostrari i una antologia que culmina amb la veu dels poetes més joves, en l'era de la dissidència social, ara que la poesia torna a tenir presència en l'oralitat. I amb les noves generacions comandades per l'explosió i quantitat de les dones poetes, "un fet que marcarà el futur de la literatura catalana", asseguren els antòlegs. És només el darrer capítol del relat col·lectiu d'un llibre que significa "una literatura plena, que s'expressa a través de la poesia, amb una riquesa extraordinària de poetes". Un fet que garanteix, segons Sala-Valldaura i Altaió, "un futur literari d'alta qualitat".
Sala-Valldaura i Altaió, antòlegs de «Mig segle de poesia catalana» Foto: Esteve Plantada