Mor el poeta Màrius Sampere als 89 anys

"Tot allò que faig és poètic, encara que sigui una bestiesa. Perquè jo visc en la poesia", deia l'autor, que patia una llarga malaltia

 Màrius Sampere, en una imatge d'arxiu
Màrius Sampere, en una imatge d'arxiu | Toni Moreno / ILC
26 de maig del 2018
Actualitzat a les 9:44h
"I penso, ja de lluny, / que la poesia és fer emmudir / el llavi de la terra amb la paraula justa", deixà escrit Màrius Sampere al poema Un dia vaig escriure. Aquesta matinada hem sabut que el poeta ha mort als 89 anys després d'una llarga malaltia. Era una de les veus més ambicioses, contundents i singulars de la poesia catalana, reconegut amb premis com el Carles Riba de l'any 1963, el Crítica Serra d'Or, el Premi de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el Nacional de Cultura, el Lletra d'Or, o la Creu de Sant Jordi.

"Quan escrivim, tractem de fer una interpretació de la realitat a través de la nostra sensibilitat, de manera que aquesta relació del poeta amb la poesia és constant", deia fa dos anys, quan se li va lliurar el Premi Lletra d'Or. "És el resultat d'existir, de sentir, de pensar. Tot allò que faig és poètic, encara que sigui una bestiesa. Perquè jo visc en la poesia. I no ho dic com una pretensió: crec que tota persona està en la situació de ser persona i d'interpretar la realitat i la veritat en ella mateix". La seva mort s'afegeix a la desaparició recent d'altres referents totèmics de la poesia catalana com Montserrat Abelló (2014), Francesc Garriga (2015) i Carles Hac Mor (2016).

Exigent, irònic i de llarga trajectòria

L'amor, l'absència, el dolor i la mort són constants del seu corpus poètic, sempre carregat d'ironia per desconcertar el lector i per capgirar els preceptes mètrics. L'autor havia aconseguit que els seus poemes posessin els éssers humans davant els seus propis dubtes existencials, amb el dolor, el dubte, la crisi, la fe i totes les tragèdies que apareixen quan has reflexionat al límit de l'abisme, convertint el poeta en un Déu que qüestiona la utilitat i el poder de la creació en si mateixa.

"Ser és una sorpresa constant de trobar-se a un mateix, aquí i ara, quan possiblement no ho has demanat mai. Però aquesta és la realitat. Aquest 'i ara, què?' fa que continuïs. És l'estímul per continuar estant viu i, per tant, continuar escrivint", deia sobre el fet de viure i de crear. L'obra de Sampere, sempre exigent amb ell mateix i amb el lector, contempla llibres com L'home i el límit (1968), Samsara (1082), Demiúrgia (1996), Subllum (2000), o Les imminències (2002).

En els darrers anys, l'autor havia anat recuperant alguns originals inèdits i la seva producció s'havia vist ampliada amb obres com Ningú més i l'ombra, L'esfera insomneguardonat amb el Premi Lletra d'Or– o el darrer, Àlien i la terra promesa, la segona novel·la de l'autor, publicada recentment per LaBreu Edicions, i on “una espiral de paraules explora el caos de la natura humana i la mística de la foscor de l’univers".


UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.