«Hem de canviar-ho»: les alcaldesses metropolitanes exigeixen frenar per llei els lloguers abusius

Aquesta setmana ha fet tres anys de les eleccions municipals. En queda només un per als comicis del 2019, i als ajuntaments és moment de fer balanç i projectar la feina pendent en l'esprint cap a la pròxima cita amb les urnes. NacióDigital ha reunit quatre alcaldesses metropolitanes -Ada Colau (Barcelona), Dolors Sabater (Badalona), Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet) i Mercè Conesa (Sant Cugat del Vallès)- per analitzar els reptes de les grans ciutats en un moment complex per al país. De la conversa reposada al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona en sorgeixen conclusions i més d'un clam: la urgència d'una regulació que freni els preus abusius de l'habitatge i la importància de trobar una estratègia compartida en el debat de la municipalització de determinats serveis. El diàleg, però, comença amb un missatge diàfan: fan falta més dones en els espais de decisió.

-Tenint reunides quatre alcaldesses, el primer que volíem preguntar era com havien digerit que el nou Govern de Quim Torra només hagi nomenat, de moment, tres conselleres. Això vol dir que encara es considera la paritat un fet accessori? Demostra que complir-la no té tanta importància com els interessos personals o de partit?

-Mercè Conesa: El nou Govern, d'entrada, no incorpora les dones que moltes hauríem volgut. Però entenc que, en aquest cas, ha pesat una estratègia molt concreta, l'estratègia de la restitució, atesa la situació d'excepcionalitat. Entenem que si no es produís aquesta situació excepcional, nosaltres hauríem de tenir un Govern absolutament paritari. I posaria en valor el lideratge que exercim des de les alcaldies. Encara som poques alcaldesses, però al capdavant de les grans ciutats catalanes hi ha dones que lideren projectes potents i competitius. I entenc que hem de començar a trencar aquest sostre de vidre.

- Dolors Sabater: Hem de començar a trencar aquest sostre de vidre i més en un moment en què el feminisme s'albira com una de les claus de la gran transformació per trencar amb les estructures patriarcals encara existents. El lideratge polític amb cara i veu de dona influeix positivament en la política i projecta, simbòlicament, aquesta transformació. Amb més dones en política és més fàcil poder canviar els esquemes preestablerts dels joves.   

- La falta de dones al Govern impacta encara més perquè fa poc més de dos mesos de la vaga feminista del 8-M. El món institucional, que veuen de ben a prop cada dia, i el de partit, encara està massa masculinitzat?

- Ada Colau: Si em permeteu, discreparé de l'alcaldessa de Sant Cugat. Per mi, no hi ha cap excusa per nomenar un Govern amb només tres dones, un Govern gens paritari. Entenc que hi ha una situació d'excepcionalitat que no és gens fàcil, però no entenc què té a veure això amb el fet que no hi hagi paritat al Govern. No entenc quina relació hi ha entre una cosa i l'altra. Per tant, no hi ha excuses. Ara bé, la política és el reflex d'una situació de masclisme i desigualtat general a tota la societat. És veritat que a qui governa o aspira a governar se li ha de demanar més exemplaritat. I quan hi ha una demanda ciutadana massiva de fer passos endavant per afrontar discriminacions que estan normalitzades, hem de respondre amb accions concretes. És cert, també, que els partits polítics es veuen travessats pel masclisme i, per tant, la crítica va dirigida a totes les formacions.

Parlon: "Hem de trencar amb això de forma definitiva. No hi pot haver excepcionalitat que pugui anar en contra de la presència de les dones en els àmbits de decisió i de poder"

- Núria Parlon: El feminisme ha aconseguit una cosa malgrat els intents d'alguns opinadors: el concepte ja no està estigmatitzat. El feminisme és un corrent ideològic, i la confrontació d'ideologies ja és de per si un fet positiu, i aquest corrent s'ha situat al capdavant de tots els canvis que s'han de produir a la nostra societat. Quin és el problema? Que sempre se sacrifica la lluita per la igualtat per situacions d'excepcionalitat. Això ha passat al llarg de la història. Quan estudies la història del sufragisme a Anglaterra o als Estats Units, les dones havien contribuït a aconseguir el vot de les persones negres però després s'havien d'esperar per aconseguir el seu objectiu. Hem de trencar amb això de forma definitiva. No hi pot haver excepcionalitat que pugui anar en contra de la presència de les dones en els àmbits de decisió i de poder. I la falta de presència femenina passa en les estructures de tots els partits polítics, dels sindicats i, fins i tot, de les associacions de veïns, que són patriarcals. És un problema que hem d'afrontar.
- Mercè Conesa: Voldria subratllar, ara que es feia referència a les estructures de partit, que en el meu partit, el PDECat, hi ha una presidenta de la formació, una coordinadora general i una presidenta del consell nacional, i que el tema de la paritat al Govern l'hem posat sobre la taula del president Torra i del president Puigdemont. I, per tant, no deixarem de reivindicar aquesta qüestió. Ens ha costat molt canviar les nostres estructures, estem lluitant cada dia. I, acceptant la discrepància, crec que podem treballar juntes.

- Núria Parlon: Mercè, jo que et conec, sé que series una excel·lent presidenta de la Generalitat, també en una situació d'excepcionalitat com la que estem vivint a Catalunya. M'haurien fet feliç si tu haguessis estat escollida presidenta. M'hauria encantat. Segur que la situació d'excepcionalitat es governaria molt millor. N'estic convençudíssima.

- Mercè Conesa: No soc diputada i, per tant, això no era possible.

- Falta un any per a les eleccions municipals i, com deia l'alcaldessa Colau, sembla que ja estiguem en precampanya. Diguin-nos una cosa que els ha faltat en aquest mandat? O, dit d'una altra manera, què els agradaria dir que han pogut fer en aquest un últim any de mandat perquè el balanç sigui més satisfactori?

- Ada Colau: Em venen al cap tres coses concretes, de nivells diferents. En el terreny estricte de les responsabilitats municipals, i que nosaltres portàvem al programa i que hi havia totes les condicions per fer-ho però la complexitat política ho ha impedit, he d'anomenar el tramvia. El tramvia era un compromís nostre, suposa un salt endavant a escala metropolitana, hi havia majoria política segons els programes electorals i tota la feina tècnica estava feta, però l'electoralisme i la confrontació a altres nivells ha impedit que la connexió del tramvia es comenci a fer en aquest mandat. Espero que en el proper mandat es pugui revertir. És un exemple clar de com el partidisme impedeix que s'executin projectes de ciutat.

Si, en canvi, parlem del que és més urgent a la ciutat de Barcelona, triaria regular els preus dels lloguers. Però depèn d'una llei estatal i no està només a les nostres mans. Hem anat al Congrés dels Diputats per donar suport a una proposta de llei. I, en clau personal, el que més m'agradaria i encara no he fet prou és convertir Barcelona en una ciutat més pensada per als nens i les nenes. Hem avançat en coses, des dels equipaments fins a la pacificació de carrers, però podem fer més perquè la ciutat en global se'n beneficiaria.

- Dolors Sabater: Citaria el tema de l'habitatge. Comptem que amb l'any que queda de mandat es podrà avançar cap al nostre objectiu. Però hem de tenir en compte que, a Badalona, en matèria d'habitatge públic hem partit de zero, perquè no es disposava d'un parc d'habitatge de lloguer social, ni per a joves ni per a famílies vulnerables. Com que hem partit de zero, malgrat tenir els recursos i la voluntat política, l'execució, tant de la construcció pròpia com de l'adquisició, ha estat més lenta del que desitjàvem. Aquest és un element que condiciona la vida de molts veïns, perquè hi ha 200 famílies en risc de vulnerabilitat.

L'altre tema que enumeraria és el de les infraestructures en relació a la mobilitat. Badalona, travessada per una autopista que és una barrera bestial per a la seva mobilitat i cohesió, necessita inversions per avançar. I tenim altres prioritats, com la línia de metro i l'accés a l'hospital de Can Ruti. I, si haig de citar una tercera matèria, em quedaria amb els equipaments d'ensenyament. A la nostra ciutat hi ha una llista encallada d'edificis d'instituts i escoles pendents que s'han de solucionar.
 
- Mercè Conesa: Coincideixo amb el tema de l'habitatge. Sant Cugat ha desenvolupat la planificació a partir d'una societat municipal i disposem d'un parc de lloguer de 500 habitatges. Però el mercat es comporta com a Barcelona i els preus estan pujant molt, fins al punt que són insostenibles. Per tant, necessitem una intervenció per poder regular els preus del lloguer perquè les famílies es troben, cada cop més, en situació de dificultat. A diferència d'altres ciutats, però, a Sant Cugat partim amb un cert avantatge, perquè com que fa anys vam pensar que el lloguer ens era imprescindible per actuar en polítiques d'inversió social, tenim l'objectiu d'arribar a un 10% del parc immobiliari sigui de titularitat pública. Ara som a prop d'un 5% i volem duplicar aquest percentatge. Ens volem apropar a ciutats com Londres i Berlín. Tenim feina a fer, no ho podrem assolir en aquest mandat però és un objectiu a l'horitzó.

- Núria Parlon: Ens ha faltat temps i ho sabem les alcaldesses que portem més d'un mandat a l'alcaldia, perquè el temps sempre és un factor que falta. A més, ara les decisions polítiques es prenen en un marc de participació ciutadana i, en el primer any, esmerces més esforços en consensuar el programa de mandat i les actuacions prioritàries. Després, cada projecte necessita concretar el seu finançament. Què hem tingut en aquest mandat? Una falta de consideració molt important, sobretot, de la legislació estatal, que ha tutelat de tal manera els ajuntaments que els ha convertit en una administració subordinada. Això condiciona el nostre estalvi, perquè fins fa ben poc no hem sabut si podíem invertir el superàvit. Un dels reptes principals a Santa Coloma, per exemple, és garantir l'accessibilitat.

D'altra banda, com que la ciutadania ha patit la crisi en els últims anys, això es reflecteix en carpetes com l'habitatge o les prestacions de caràcter social. I, com que ens obliguen a no poder contractar nou personal si no és per cas de jubilació, l'atenció de determinats serveis fa que estiguin avui sota mínims. I els professionals de l'administració local no sempre poden prestar el servei en condicions adequades. Penso, a Santa Coloma, en col·lectius com el de la policia local. Pel que a qüestions emblemàtiques i de les quals ens podem sentir satisfetes, citaria projectes que hem impulsat per a la creació d'ocupació, importants en una ciutat sense un parc industrial com d'altres ciutats metropolitanes, que ens obliga a reiventar-nos.

- En les enquestes, especialment a Barcelona, es visualitza molta fragmentació. I quan hi ha fragmentació es presenten receptes, com la del PP, que planteja que governi la llista més votada. Hi ha altres opcions pee evitar bloquejos, com governar amb el diferent. En quin escenari es veuen? Estan d'acord en afirmar que hauria de governar la llista més votada?

- Dolors Sabater: A escala local, on prima el bé comú dels ciutadans, és evident que la ideologia pesa a l'hora de prendre decisions, com la remunicipalització de serveis o l'elaboració d'una determinada fiscalitat que afavoreixi els vulnerables o els grans tenidors, però també és rellevant compartir una determinada mirada de ciutat. Per això és important fixar un rumb que vagi més enllà dels quatre anys de mandat, un model que tingui un horitzó ambiciós i que pensi en la ciutat sencera i per molt de temps. Per tant, el consens que hi ha d'haver en determinades qüestions de ciutat ha d'estar per sobre de tot. En una ciutat com Badalona, en què majoritàriament hi ha població treballadora, sense grans classes benestants, ha d'atendre polítiques del bé comú, que sempre hem anomenat d'esquerres, les polítiques socials. I els partits que ens hem de posar d'acord hem de tenir clar que volem una ciutat de drets, que no sigui xenòfoba, que posi les necessitats de les persones al centre de la política i que no treballi pels grans oligopolis i l'Íbex-35.

Conesa: "La llista més votada ha de governar i, fins i tot, acceptaria que disposés de la meitat més un de representants per governar amb tranquil·litat o una segona volta"

- Mercè Conesa: La fragmentació bloqueja i, per tant, la llista més votada és la que hauria de poder governar. Ara bé, tenim un sistema electoral que no és aquest. Els ciutadans no votem l'alcalde o alcaldessa, perquè el nostre sistema de democràcia representativa, no tria personalment a qui ocupa l'alcaldia. Com a alcaldessa, he sigut cap de la llista més votada però m'han escollit, majoritàriament, els regidors i regidores. No haver regulat aquest sistema d'una manera similar al sistema francès ens comportarà, en el futur, molts problemes d'estabilitat en les polítiques de ciutat. Perquè, al final, la fragmentació serà major i això dificulta posar-se d'acord i tirar endavant grans projectes. Aquesta és una realitat i l'hem de poder explicar. La llista més votada ha de governar i, fins i tot, acceptaria que la llista més votada disposés de la meitat més un de representants per governar amb tranquil·litat o una segona volta de les eleccions amb els dos primers candidats escollits.
 
- Núria Parlon: Hem de trobar solucions. No pot ser que la ciutadania expressi reiteradament que hem de superar la lògica del bipartidisme però, a l'hora de la veritat, els partits polítics no estiguem a l'alçada per fer possible això que ens demana la societat, que són grans coalicions o coalicions estables per garantir la governabilitat. Entenc que és molt complicat en un clima com el que tenim avui a escala nacional, però hauria de ser més fàcil en clau local. A la política local, en el futur, tenim una oportunitat per crear nous lideratges i noves maneres de fer política. Això ho hem de saber aprofitar, perquè també ens servirà per aïllar aquells discursos electoralistes de determinades forces polítiques que només parlen de qüestions com la seguretat. Hem de recollir la pluralitat per arribar a grans consensos i, alhora, garantir la governabilitat.

En els darrers mesos hem vist trencar-se coalicions de govern que vistes des del punt de vista de l'interès general estaven funcionant arreu i que han quedat molt condicionades per aspectes que no formen part del cabàs de les competències locals. Tots plegats hauríem de fer una mica autocrítica. Per exemple, si es forma una coalició perquè s'ha arribat a la conclusió que la llista més votada no era la més adequada per governar una ciutat, després s'ha d'estar a l'alçada i mantenir aquesta coalició de govern i no trencar-la.

- Ada Colau: Que avui la gran fragmentació és un problema per a la governabilitat és una evidència. Ara, quina ha de ser solució? Això ja no ho tinc tan clar. Perquè si la solució és que la llista més votada passi a tenir molt més poder i l'oposició quedi anul·lada o gairebé no tingui paper, no crec que democràticament sigui un gran avenç. Amb això podria passar que avancéssim en la governabilitat però, alhora, sacrifiquéssim altres parts de la democràcia que són necessàries. Fora de les cites electorals hi hauria d'haver una reflexió compartida, també amb la ciutadania, de com actualitzem el sistema de partits. Està desfasat, s'ha d'actualitzar. La societat és infinitament més moderna i àgil. I d'alguna manera s'ha de reformar perquè es garanteixi la governabilitat, hi hagi agilitat a l'administració i també perquè es promogui la col·laboració. Si tothom té un paper, això vol dir corresponsabilitat. L'oposició potser pot tenir més papers a banda de fiscalitzar el govern. Tothom hi guanyaria si féssim una reflexió oberta per analitzar com fem evolucionar el sistema de partits pensant en la governança i la millora de la qualitat democràtica.

- Dolors Sabater: Deixeu-me afegir que no necessàriament ha de governar la llista més votada si es visualitza un acord majoritari entre altres forces que tenen un projecte comú. Això és el que va passar a Badalona. Les organitzacions que es van posar d'acord per fer-me alcaldessa i evitar un nou mandat del senyor Albiol, que era la llista més votada, havíem deixat clar en el nostre programa electoral que faríem el possible per impedir que governés el PP, amb una política xenòfoba i racista que no volíem per a Badalona. Aquesta idea de projecte compartit feia absolutament necessari que no governés la llista més votada. I, per tant, discreparia en aquesta rotunditat de determinades posicions. Per sobre d'això hi ha el model de ciutat i els projectes compartits. La nova manera de fer política s'ha de basar en formes de treballar compartides, que trenquin les fronteres clàssiques del partidisme per afavorir un projecte comú.  

- Mercè Conesa: És evident que això és absolutament legítim, perquè per això disposem de la democràcia representativa. Seria desitjable, però, que els veïns i veïnes poguessin escollir directament l'alcalde o alcaldessa. Perquè, al final, és qui els representa. Discrepo en el fet que hi hagi menys fortalesa democràtica, perquè és un model implementat a diversos estats d'Europa. I no per això han perdut debat democràtic.

- Ada Colau: Però no es resoldria només amb això. Podríem estar d'acord amb l'elecció directa, però amb això no resoldríem el problema de la governabilitat ni de la millora de la qualitat democràtica.
 
- Núria Parlon: Però també hauríem de ser curoses en l'ús de la terminologia. Qualitat democràtica vol dir, per exemple, actuar en relació a processos participatius. Però tenim una ciutadania que treballa en precari i que no sempre pot participar de forma majoritària en aquests processos. I això té un impacte en relació a la representativitat que cal tenir en compte.

- Ada Colau: Però no em referia a això. Em referia al paper de l'oposició.

- Núria Parlon: Però per canviar el paper de l'oposició caldria un canvi de cultura política brutal.

- Ada Colau: Doncs potser, perquè pugui succeir, podem començar.

- Núria Parlon: Per aïllar determinades posicions oportunistes podríem acordar que tothom tingui responsabilitats. I així innovem. O, fins i tot, que el govern pugui fiscalitzar l'oposició, perquè estan cobrant un sou públic.

- Dolors Sabater: Aquest seria un bon exemple.

- Mercè Conesa: Atorgar responsabilitat a l'oposició. A Sant Cugat, des de fa molts anys, totes les meses de contractació pública de tots els contractes de més d'un milió d'euros, hi participa l'opisició. I són protagonistes de la contractació pública que fa l'Ajuntament.

- Núria Parlon: A Santa Coloma l'oposició és observadora a la junta de govern.

- Dolors Sabater: Aquesta és una part de les funcions. Però, pensant en el bé de la ciutat, l'oposició hauria d'anar molt més enllà de desgastar el govern municipal.

- Núria Parlon: I després hi ha un altre fenomen que hauríem d'incorporar a tot això que analitzem que és el de les xarxes socials. I com la immediatesa de les xarxes socials a vegades impossibilita una bona gestió d'allò quotidià.

- Mercè Conesa: L'elecció cada quatre anys ja sabem que no és suficient, i que calen processos participatius, perquè el ciutadà està molt més apoderat. Però la ciutadania ha de ser crítica i responsable. La ciutat no és només de l'Ajuntament. I en aquest debat, garantir certa gobvernabilitat seria desitjable.

- Centrem-nos en l'habitatge. Barcelona ha planificat 18.500 pisos de lloguer assequible en nou anys, ha advertit els grans tenidors, ha comprat blocs sencers, ha obtingut grans ajudes del Banc Europeu d'Inversions (BEI), ha plantejat promocions de pisos prefabricats inspirant-se en Amsterdam i ha activat un servei de mediació que ha aturat 2.000 desnonaments. Res, però, sembla suficient per frenar l'expulsió de veïns per la bombolla del lloguer. Per algú que va liderar la PAH és especialment dur que, malgrat les iniciatives municipals, la ciutadania percebi que aquest és un dels principals problema de la ciutat?

Ada Colau. Foto: Adrià Costa

- Ada Colau: El fet de venir de la PAH i de l'activisme pel dret a l'habitatge em fa estar convençuda que el tema és absolutament prioritari i que cada dia podem fer més. Honestament, crec que en aquest mandat l'Ajuntament de Barcelona ha fet un punt d'inflexió en les polítiques d'habitatge, amb especial atenció al lloguer social perquè en el passat d'havia fet de compra. Però els ritmes de l'administració són els que són i construir habitatge s'ha de fer de manera impecable, i això vol dir temps. Els terminis de construcció estan ara entre sis o vuit anys, i això pot arribar a ser frustrant. Però també sabem que podem fer més coses que construir. Per això estem comprant centenars de pisos, aconseguint cessions de la banca i altres mesures que citàveu.

I l'altre gran front és la llei del Congrés: situar el lloguer en preus raonables depèn de la llei d'arrendaments urbans que és estatal. Com que ens trobem en la fase de debat al Congrés, tots els colors polítics hem de sumar per fer entendre la importància d'aquest tema per a les grans ciutats de l'Estat. I hem de traslladar als partits que és un acte de responsabilitat actuar de forma urgent per controlar els lloguers abusius. Això no vol dir controlar el mercat de lloguer, sinó els increments abusius, i aportar estabilitat a les famílies amb contractes que vagin més enllà de tres anys. I això hem d'aconseguir canviar-ho. Hem d'anar juntes.

Colau: "Hem de traslladar als partits que és un acte de responsabilitat actuar de forma urgent per controlar els lloguers abusius. Això no vol dir controlar el mercat de lloguer, sinó els increments abusius, i aportar estabilitat a les famílies"

- Núria Parlon defensa que el problema de la gentrificació és compartit per les ciutats metropolitanes. Cal subratllar que això no acaba a Barcelona.

- Núria Parlon: Sí. En els darrers anys estem patint, perquè no hi ha una política integral d'habitatge planificada en els diferents nivells de l'administració pública. No hi ha una llei que ens permeti incidir sobre el preu del lloguer o sobre el preu de venda. El que fem des de l'àmbit local, i Barcelona amb més mitjans que Santa Coloma, és col·locar pedaços. En els darrers anys ens hem dedicat a evitar els desnonaments, també a precari. Afrontem aquesta realitat, però no donem l'abast. I això passa per una senzilla raó: a Santa Coloma de Gramenet, un pis de tres habitacions al barri del Fondo o al centre, no baixa de 750 o 800 euros al mes. La gent no pot pagar el preu de mercat de lloguer. Ja no parlem de les hipoteques. I, per altra altra banda, estem atenent l'emergència habitacional.

Però del nostre focus n'escapen altres necessitats d'habitatge, com el de les persones grans amb problemes de mobilitat. I aquestes persones necessiten solucions imaginatives dels governs locals. L'abordatge ha de ser integral i tenim moltes limitacions, perquè la legislació no ens ajuda. I després hi ha un tema que no vull deixar de tractar: les ocupacions en el parc d'habitatge dels grans tenidors. I com això s'aprofita per part determinades formacions polítiques, situades a la dreta, per dir que les nostres ciutats són insegures. Què passa amb els pisos dels grans tenidors? La solució és que l'administració els compri per evitar que siguin venuts a fons voltors? Potser només ens queda aquest camí. Però fixem-nos quina paradoxa: hem de comprar pisos als bancs que nosaltres mateixos vam rescatar amb diners públics.  
 
- L'alcaldessa de Santa Coloma demana solucions integrals. A Badalona havien reclamat al nou Govern una conselleria d'Habitatge per atendre els dèficits que arrosseguen les ciutats metropolitanes.

- Sabater: La primera utilitat de la conselleria seria donar importància a la qüestió de l'habitatge. La de l'habitatge és una matèria en la qual s'evidencia més clarament l'impacte que tenen les decisions que es prenen o no es prenen a l'administració, i com afecten en la vida quotidina dels ciutadans. I, tot i que els ajuntaments no podem prendre totes les decisions, som nosaltres els que hem de donar resposta a la vulnerabilitat de determinades famílies. Ens semblava que hi havia prou elements per defensar l'existència d'aquesta conselleria, perquè les polítiques d'habitatge ja tenen prou entitat.

Sabater: "La de l'habitatge és una matèria en la qual s'evidencia més clarament l'impacte que tenen les decisions que es prenen o no, i com afecten en la vida quotidiana dels ciutadans"

- L'alcaldessa de Sant Cugat expressava la voluntat d'assolir un 10% d'habitatge públic del global del parc d'habitatge de la ciutat. Què cal canviar perquè els ajuntaments que tenen capacitat de generar oferta de caràcter social puguin disposar de més facilitats per executar-la?

- Mercè Conesa: El procés de l'habitatge s'inicia en el planejament urbanístic. La llei ja ens obliga a una reserva d'habitatge públic i, a més a més, els ajuntaments també destinem a habitatge social el que anomenem com a aprofitmanet mig. Aquí també hi podem afegir el dotacional, aquell habitatge planificat en terrenys d'equipaments. Però és evident que els terminis s'allarguen molt. I per què passa això? El 2011, quan es produir la frenada de mercat immobiliari i va punxar-se la bombolla, la banca va frenar els ajuts i les possibilitats de crèdit a les empreses municipals d'habitatge. Per tant, els ajuntaments que estaven preparats per construir, no van poder. Nosaltres havíem gestionat el sòl, disposàvem dels solars i els projectes estaven licitats. Però en el moment d'anar a buscar el crèdit al banc, no ens el donaven. Els mateixos bancs que són grans tenidors d'habitatge. No hi va haver manera.

La política d'habitatge no ha estat prioritària a nivell de país. I això ho hem de dir. S'han perdut oportunitats, sabent que el procés és molt llarg. A més a més, els ajuts que procedien de l'administració estatal van desparèixer d'un dia per l'altre. Els ajuntaments, en alguns moments, ens hem quedat sols. I vull destacar la intervenció en el tema del lloguer. Quan el lloguer era insegur, les oficines locals d'habiatge vam rebre moltes persones que ens reclamaven que els gestionéssim aquell pis, per la seguretat que els aportàvem i els ajuts associats que implicaven cedir un habitatge buit. Ara, amb els preus disparats, això és més difícil. Els propietaris prefereixen arriscar-se i treure'n un rendiment que cedir-nos el pis a la borsa d'habitatge municipal. Per tant, o hi ha una intervenció a nivell legislatiu, com deia l'alcaldessa de Barcelona, o ens costarà moltíssim poder donar resposta a aquestes necessitats ciutadanes.

Conesa: "[En la regulació del lloguer] o hi ha una intervenció a nivell legislatiu, com deia l'alcaldessa de Barcelona, o ens costarà moltíssim poder donar resposta"

- Ada Colau: Deixeu-me destacar una cosa positiva. Hem creat un observatori metropolità de l'habitatge, que no existia. I hem aconseguit que ajuntaments, Àrea Metropolitana, Diputació de Barcelona i Generalitat compartim tota la informació. Perquè abans no hi havia ni dades per fer polítiques d'habitatge. Una conselleria d'Habitatge tindria tot el sentit del món. Fem tot el que podem per utilitzar totes les eines al nostre abast, però primer de tot falten pressupostos. Quan l'Estat ha retallat un 70% el pressupost en habitatge en els últims vuit anys, miracles no se'n poden fer. I segon, fer habitatge públic no és suficient. No només estem col·laborant a escala metropolitana i amb ciutats de l'Estat, sinó que també estem parlant amb París, Berlín, Londres o Nova York. I què ens diuen? El regidor d'Habitatge de París, per exemple, ens deia fa pocs dies que mai és suficient el parc públic. Cal també una regulació del mercat privat, per evitar pujades abusives i assegurar l'estabilitat dels llogaters. La regulació és imprescindible per garantir el dret a l'habitatge.

- Un dels grans debats d'abast metropolità és la gestió de l'aigua. Barcelona ha liderat el debat de la municipalització de l'aigua i el conflicte amb Agbar ha estat evident. Ens poden donar arguments sobre aquest debat: les iniciatives haurien de ser municipals o haurien de correspondre a l'Àrea Metropolitana? Es pot gestionar per separat un recurs com l'aigua? Hi ha hagut partits, com el PSC, en els quals aquesta qüestió ha provocat un debat intern important.
 
- Mercè Conesa: A Sant Cugat tenim una comissió política i una de tècnica per avaluar el tema de l'aigua. La competència és municipal i hem de prendre la decisió si aquesta competència la deleguem a l'Àrea Metropolitana de Barcelona o l'exerceix cada ajuntament. I, en el cas delegar funcions, aquesta valoració més global es podria fer des de l'Àrea Metropolitana. Però en relació al concepte de la remunicipalització, en què ja hi ha postures prefixades, em sembla que el més encertat seria avaluar-ho cas per cas. A Sant Cugat hem remunicipalitzat la zona blava i els aparcaments, i estem en disposició de remunicipalitzar la recollides d'escombraries i la neteja viària, però estem estudiant el tema de l'aigua. Dels serveis que hem remunicipalitzat sabem que en costos, i control i prestació del servei, ho podem fer millor i a igual o menor preu que l'empresa privada garantint-ne la qualitat. Per tant, hem de saber si els ajuntaments som capaços de fer una gestió tan complexa com la de l'aigua. Ho estem avaluant. Defensar sí o sí la remunicipalització de tot és un error, però oposar-s'hi per principis també és un error. Administrar els recursos públics requereix observar el cost i la qualitat del servei.   

Colau: "A Barcelona es va delegar aquesta competència [gestió de l'aigua] a l'Àrea Metropolitana segrestant el debat ciutadà, impedint el debat municipal, sense transparència, explicar les xifres i els procediments. Està mal fet i s'ha de reparar"

- Ada Colau: Més enllà de si en el futur es municipalitza i de si l'estratègia ha de ser municipal o metropolitana, que es pot discutir sense apriorismes, sabem que tal com s'ha actuat fins ara a l'àrea metropolitana estava mal fet. No jutjo les intencions, dic que està mal fet. Hi ha una primera sentència que així ho afirma, perquè no estan clars els actius que s'ha atribuït l'empresa privada, amb estudis que diuen que hi ha hagut una apropiació indeguda de centenars de milers d'euros. I la sentència també detalla un altre fet molt greu: que un contracte multimilionari d'un bé comú de primera necessitat s'ha fet sense una licitació pública. Això és una anomalia, per dir-ho amb un eufemisme. Està judicialitzat i, en els propers mesos, ha d'arribar una confirmació d'aquesta primera sentència. Per tant, la privatització de l'aigua s'ha fet malament.

La competència és municipal, però això no vol dir que no es pugui acordar una estratègia metropolitana. Una cosa no treu l'altra. Però el que no es pot fer és que, en nom d'una estratègia metropolitana, se segresti el debat municipal. Això segur que no es pot fer i, en canvi, s'ha fet. A Barcelona es va delegar aquesta competència a l'Àrea Metropolitana segrestant el debat ciutadà, impedint el debat municipal, sense transparència, sense explicar les xifres i sense explicar els procediments. Per tant, està mal fet i s'ha de reparar. Ho demanen molts col·lectius de la ciutat. És un debat que li devem a la ciutat de Barcelona i s'han recollit milers de signatures perquè pugui ser consultat. Es poden explorar fórmules, que siguin mixtes, es poden discutir molts models de gestió i es poden teixir estratègies metropolitanes, però el que no pot fer és que s'utilitzi la delegació metropolitana per impedir un debat municipal sobre un bé comú.
 
- Dolors Sabater: Quan parlem del municipalisme transformador i de com els municipis es poden canviar de baix cap a dalt, el tema de la gestió de l'aigua és dels més rellevants. Som absolutament partidaris de la remunicipalització de l'aigua, estudiant-la cas per cas. Però m'agradaria afegir que el debat de l'aigua escenifica el sentit de remunicipalitzar serveis que són béns bàsics i de com s'ha arribat a fer negoci amb aquest servei. És una qüestió de país. Hem d'estar en contra que algú pugui fer negoci amb un bé com l'aigua. Una altra cosa és que s'atenguin les despeses de gestió, això és indiscutible. Però que es produeixi un enriquiment, i que aquest enriquiment pugui ser il·lícit, és denunciable i un exemple del que pot passar amb l'externalització de la gestió dels serveis. El que s'ha acabat fent amb les lleis restrictives que resten autonomia als municipis és empetitir la capacitat dels ajuntaments per gestionar perquè gairebé sigui imprescindible l'externalització, i amb menys capacitat per controlar que aquesta gestió es faci bé. La majoria de grans contractes no els podem remunicipalitzar d'un dia per l'altre, però molts d'aquests grans contractes amaguen molts beneficis que són il·lícits. Els ajuntaments necessitem cooperar amb una mirada metropolitana, i l'aigua n'és un exemple.

Parlon: "Hem de tenir clar que l'administració no es pot especialitzar en tot, i més en el context en el qual estem treballant, sense possibilitat de reposició de personal. El debat de la municipalització de serveis, per tant, requereix certa pausa"

- Núria Parlon: Aquest és un debat que s'ha d'afrontar amb certa calma, més enllà del contracte que afecta l'Àrea Metropolitana. A dia d'avui no m'atreveixo a dir de quina manera seria millor la prestació del servei de l'aigua com a bé públic. No sé si el millor seria l'opció de la municipalització. En tots els models trobem llums i ombres. Per tant, fem els debats amb calma en relació als béns públics, des l'aigua fins a l'energia, per saber com podem ser autosuficients. El que no podem fer el debat de maner atropellada. No necessàriament els ajuntaments ho han de fer tot. Hi ha empreses del tercer sector que poden fer molt bé la prestació de determinats serveis públics que es veuen limitades per la llei de contractes vigents.

En aquesta llei, prima el preu del servei i no el valor. I quan prima el preu i no el valor del servei públic, et trobes que grans empreses s'especialitzen en la prestació multiservei que perjudica a les petites empreses, a les empreses locals i més sostenibles. I sabem les dificultats que això comporta, i com costa introduir les clàusules socials en els concursos. La normativa continua beneficiant les grans corporacions. El debat de la municipalització pot arribar a perjudicar empreses del tercer sector. Hem de tenir clar que l'administració no es pot especialitzar en tot, i més en el context en el qual estem treballant, sense possibilitat de reposició de personal. El debat, per tant, requereix certa pausa. Cal no deixar-se arrossegar per les modes. Hem de dir que tenim moltes cotilles per poder tirar endavant processos de municipalització amb garanties.

Sabater: "Quan parlem del municipalisme transformador, el tema de la gestió de l'aigua és dels més rellevants. Som absolutament partidaris de la remunicipalització de l'aigua"

- El moment que viu el país ha provocat moltes fórmules de protesta. Un dels debats oberts a escala municipal és com s'ha de gestionar la simbologia a l'espai públic, tenint en compte incidents com el de Canet del cap de setmana passat. Quina seria la seva fórmula? I sabent que no s'albira una solució del conflicte Catalunya-Espanya a curt termini, què poden fer els ajuntaments per assegurar la convivència? 

- Dolors Sabater: En qualsevol conflicte, els municipis hem de preservar la cohesió, basada en espais de diàleg i bona convivència, però sense eludir el problema. Ara pensava en la carta que ens va enviar als ajuntaments el senyor Millo. Hauria de ser a l'inversa del que diu. El debat ha de ser benvingut, afrontem que hi ha un conficte, no tinguem por de parlar-ne, però amb absolut respecte i normalitat, sense criminalitzar la postura de ningú. Hem de tenir clar que la llibertat d'expressió ha d'estar preservada i defensada per tothom, i que s'han de perseguir i vetar els actes de violència. No poden quedar impunes les expressions de violència. En definitiva, hi ha d'haver una mirada molt institucional, per no perdre l'essència de la llibertat d'expressió. Ens equivocaríem si caiguéssim en aquesta roda de criminalitzar segons quines ideologies. Per exemple, s'ha de poder qüestionar la monarquia i defensar la República. Els debats s'han de poder fer amb tranquil·litat. Les nostres ciutats són plurals i diverses, i la ciutadania ha de sentir que, sigui el que sigui el que pensi, té dret a expressar-ho.

- Mercè Conesa: Des del meu punt de vista, neutralitat no pot comportar indiferència. El fet que les administracions facilitem espais de neutralitat no vol dir que els que estem al capdavant d'aquestes administracions restem indiferents a la situació política que vivim. No podem estar-ho. Coincideixo amb el que diu l'alcaldessa de Badalona: reivindicar la llibertat dels presos polítics i de republicanisme no té perquè resultar insultant ni minvar cap llibertat d'una persona que pensi el contrari.

Conesa: "Neutralitat no pot comportar indiferència. El fet que les administracions facilitem espais de neutralitat no vol dir que els que estem al capdavant restem indiferents a la situació"

- Núria Parlon: El tema nacional en clau local no ha estat gens fàcil en els darrers mesos. I hem patit un desgast. Els resultats de les últimes eleccions autonòmiques del 21 de desembre visualitzen una situació de divisió, pel que fa a la solució del conflicte que tenim a Catalunya. I en un escenari de polarització, els espais d'arbitratge són malvinguts. En un costat i en un altre. I els espais de concòrdia han d'existir, perquè si no és així ho dinamitem tot. Si en el marc del conflicte, s'hi afegeix la judicialització del procés, el resultat és molt perillós. Jo, per exemple, m'he expressat a favor de l'acostament dels presos i de la seva llibertat, però això té unes connotacions determinades, i determinada gent pot dir que la Parlon simpatitza amb l'incompliment de les lleis o amb la unilateritat que han emprès el Govern de la Generalitat. Tot és deformable.
 
Què podem fer en clau local? Crear aquests espais de concòrdia. La solució ha de ser política i, per aconseguir-ho, tothom ha de cedir en els seus posicionaments de màxims. Si no, no ens en sortirem. En clau local, tampoc hem de renunciar als espais de trobada. A vegades hem de comptar fins a deu, per no contestar aquells que ens insulten. De la mateixa manera que hi ha gent que es pot sentir atacada per defensar la independència. I una altra qüestió: ens trobem en moment de retrocés de les nostres llibertats al conjunt de l'Estat. Un company del meu equip em feia una reflexió que li manllevaré perquè tenia tota la raó del món: la Movida madrileña avui no s'hauria pogut produir sense que els protagonistes acabessin a la presó o amb una sanció. I això ens ha de fer pensar. Els espais de trobada, concòrdia i arbitratge els hem de crear. I voldria fer una valoració més: els conflictes nacionals acostumen a ser molt patriarcals i hauríem d'intentar trencar aquesta lògica. Hi tenim molt a dir i molt a contribuir.

Parlon: "La movida madrileña avui no s'hauria pogut produir sense que els protagonistes acabessin a la presó o amb una sanció. I això ens ha de fer pensar"

- Ada Colau: Comparteixo el que opinen les meves companyes. En resposta al senyor Millo, diria que ja estem acostumats al doble raser del PP. Tant de bo que el senyor Millo hagués escrit als ministres del seu partit quan canten que són novios de la muerte en un país suposadament aconfessional. El PP no té cap problema en participar en actes com aquests, el problema el veu a Catalunya, i amb aquells que critiquen la monarquia a Espanya, i posa rapers i tuitaires a la presó.

I el que és una barrabassada de la carta del senyor Millo als ajuntaments és que intenti barrejar la llibertat d'expressió, que és fonament democràtic, amb episodis de violència. La violència és inadmissible en termes democràtics, vingui d'on vingui. I el que fa el senyor Millo no és un despropòsit, és tenir mala fe. Evidentment, als ajuntaments no ens enganyarà, perquè sabem distingir clarament una cosa i l'altra. Des dels ajuntaments hi haurà cap tolerància a la violència i farem els màxims esforços perquè tothom es pugui expressar lliurement. Dit això, el que s'hauria de preguntar-se el PP és quins motius originen les protestes en forma de llaços grocs o xiulades en partits de futbol. El PP criminalitza les expressions de protesta, però no es pregunta mai per les causes. És mala política.

Colau: "És responsabilitat de tothom no traslladar la guerra de banderes a l'espai de convivència i, alhora, buscar espais de diàleg i fer-ne pedagogia"

Ens hem de preguntar per les causes i anar a buscar solucions. I mentre no arriben aquestes solucions, hauríem de facilitar marge per a la llibertat d'expressió sempre i quan sigui des del respecte als altres. Ara bé, en una situació tan complexa com l'actual entre la Generalitat i l'Estat, sí que podem fer coses. Per exemple, els ajuntaments podem ser més proactius per trobar fórmules de pedagogia per gestionar les diferències.

Hem d'entendre que disposem de llibertat d'expressió a l'espai públic, però si s'utilitza de manera desmesurada, es pot cohibir altres formes d'expressió. No es tracta de prohibir res, però podem convidar a la reflexió. No podem perdre el tresor comú de la convivència en diversitat. I és responsabilitat de tothom no traslladar la guerra de banderes a l'espai de convivència i, alhora, buscar espais de diàleg i fer-ne pedagogia. Per exemple, no podem repetir episodis com la guerra de banderes de la Mercè. Em va avergonyir profundament, encara que no ho fes jo. Vam donar una imatge pèssima com a Ajuntament. I vull pensar que tots els grups municipals van arribar a la mateixa conclusió.