27
de maig
del
2018
La suspensió de l'autonomia per part de govern espanyol té un precedent històric, el que es va produir arran del Sis d'Octubre, quan el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català. Molts dels fenòmens que es van produir a partir d'aquell moment recorden de manera sorprenent els esdeveniments d'avui.
El context era molt diferent, però les tendències de fons no tant: un govern conservador a Espanya, el processament del Govern català, la fi indefinida de l'autonomia, la radicalització de la dreta extrema i el rearmament d'un nacionalisme espanyol autoritari que exigia més repressió i considerava feble la resposta de l'executiu de Madrid. Des del paper dels mitjans de comunicació a l'actuació dels principals actors polítics del moment, molts episodis d'aquells anys trenta són fàcils de reconèixer en l'actualitat.
La dreta al poder
La victòria de la dreta a les eleccions espanyoles de novembre de 1933 va suposar una dretanització de la República. El Govern de la Generalitat, hegemonitzat per ERC, es va trobar amb un executiu a Madrid en mans adversàries. Alejandro Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, era l'home fort del moment. Dirigent històric del republicanisme, havia passat d'un populisme radical a posicions conservadores. Però depenia d'una força més a la dreta, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de José María Gil Robles. Aquest encapçalava el primer partit al Congrés, però al no definir-se com a partit republicà, el president Alcalá Zamora es resistia a permetre la seva entrada al govern. Això es va acabar produint l'1 d'octubre de 1934, i va precipitar el Sis d'Octubre.
Lerroux suspèn l'autonomia
El nou govern de Lerroux i la CEDA va suspendre d'immediat l'Estatut de Catalunya. La Generalitat va ser intervinguda i estaria fins al febrer de 1936 en mans de delegats governatius. Però no només a Catalunya hi havia un conflicte. A Astúries havia esclatat una revolta obrera que va ser ofegada a sang i foc pel general Francisco Franco, enviat pel govern de la República (més d'un miler d'obrers morts i uns 300 entre les forces d'ordre). Es van incoar un munt de processos judicials contra líders sindicals asturians i dirigents catalanistes.
La dreta dura exigeix l'execució dels caps dels Mossos
Els primers a ser jutjats, de manera immediata, van ser els comandants dels Mossos d'Esquadra, Frederic Escofet i Pérez Farràs. Van ser condemnats a mort per rebel·lió militar. La dreta espanyola, la política i la mediàtica, va embogir. El diari ABC va liderar la campanya en favor d'una repressió implacable, exigint l'execució dels mossos (i dels líders asturians, als qui titllava de "bestias"). La CEDA va reclamar també pena de mort. Però Alcalá Zamora i Lerroux van imposar l'indult.
Companys i el Govern català van ser processats per rebel·lió militar. Els va jutjar el Tribunal de Garanties Constitucionals, l'equivalent de l'actual Tribunal Constitucional. Van ser condemnats a 30 anys de presó per deu vots a favor i vuit en contra, el que indica que el TC d'aleshores era més plural que el del 2018... D'Astúries van sortir disset condemnes a mort, però se'n van executar dues. També la CEDA va reclamar mort per a tots.
Rebrota el pitjor nacionalisme espanyol
"La insolencia separatista crece. Y el Gobierno busca fórmulas jurídicas. Pero piense el Gobierno que si España se le va de entre las manos, no podrá escudarse tras de una excusable negligencia. Cuando la negligencia llega a ciertos límites y compromete ciertas cosas sagradas, ya se llama traición". Les paraules són de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española, en vigílies del Sis d'Octubre. Les va escriure en l'òrgan del partit (F.E., núm. 15). Són un exemple més de l'ambient que es va anar covant en els sectors més reaccionaris de la societat espanyola aquell estiu de 1934.
Si la revolució asturiana va endurir la dreta espanyola, la revolta catalana la va radicalitzar fins a límits insospitats i va reforçar el pitjor nacionalisme espanyol. Des de la primera hora, portaveus destacats del nacionalisme espanyol més tronat van exigir una resposta sense contemplacions contra els qui van gosar enfrontar-se a l'Estat. Des de les pàgines de l'ABC, Honorio Maura, fill d'Antonio Maura, que havia estat el cap del partit Conservador durant la monarquia, clamava perquè es mostrés agraïment a les forces de seguretat que havien reprimit les revoltes a Catalunya i Astúries: "Por primera vez desde hace tres años y medio vuelve uno a sentir el orgullo de ser español. Y el orgullo. No se aplicará más que la ley, pero hay que aplicar toda la ley" (ABC, 16 d'octubre de 1934).
Atacs a l'escola catalana
Aleshores, com ara, els atacs a la normalització lingüística eren continus. I també en això, el paper dels mitjans de comunicació madrilenys va ser crucial. De tots ells, probablement l'ABC va ser el que va liderar el front d'atac contra Catalunya. Des de la seva tribuna, el periodista Adolfo Marsillach -avi del conegut dramaturg del mateix nom- escrivia l'octubre de 1934: "De la enseñanza, que en mala hora se puso en manos de los separatistas, hicieron un arma poderosa para desespañolizar Cataluña. Perseguían con saña el idioma castellano". Marsillach denunciava també la suposada marginació dels catalans que se sentien espanyols: "Quien se sentía español en Cataluña estaba expuesto a vejaciones, y sabía que no podía aspirar a ningún cargo público".
Competència per veure qui és més dur amb Catalunya
Durant tot el bienni negre, es va viure un pols en el si de la dreta espanyola, Lerroux i els seus republicans conservadors intentaven un equilibri impossible entre el règim i la dreta catòlica i, en part, nostàlgica de la monarquia, representada per la CEDA. Aquesta exigia mà dura i repressió contra els sindicalistes asturians i els dirigents catalanistes. Mentre que sorgien nuclis encara més a la dreta que atacaven també Gil Robles per no oposar-se frontalment al règim.
L'actitud de la CEDA era la d'una força reaccionària. Portaveu de la cúpula de l'Església, el partit de Gil Robles no volia, però, tancar-se les portes al govern i va mantenir al llarg de tot el bienni una actitud de pressió sobre Alcalá Zamora i Lerroux. Molt aviat, un sector encara més ultra va crear el Bloc Nacional, liderat per José Calvo Sotelo, que considerava que la CEDA era massa ambigua i tímida. Gil Robles va ser titllat de tou a l'hora d'imposar una línia intransigent i d'enfrontament amb les esquerres i el republicanisme.
"Antes la España roja que la España rota"
D'aquest moment és un dels discursos més emblemàtics del nacionalisme reaccionari espanyol, el de José Calvo Sotelo en què proclama que prefereix una "España roja" que una "España rota". Aquest discurs s'ha ubicat en dates ben diferents, però el va pronunciar a Donosti l'11 de novembre de 1935. Va ser en un míting del seu partit, Renovación Española. La crònica d'aquest acte és impagable, com ho és qui l'escriu: Luis de Galinsoga, que més tard seria director de La Vanguardia. Calvo Sotelo acusa el nacionalisme -es refereix especialment al basc, però també al català- d'odi contra Espanya, i per fer-ho llegeix textos de Sabino Arana, el fundador del PNB, en què deia que Espanya era la nació més degradada d'Europa. Calvo Sotelo afirma que la propietat es pot recuperar però la pàtria no: "Portugal se nos fue en 1640 y no volverá. Si Cataluña se nos hubiese ido entonces, no sería nuestra".
Aquest era el tipus de discursos que s'estenien per capes àmplies de la societat espanyola. En la franja més dretana, les polítiques dels governs de la dreta republicana eren vistes com a insuficients per garantir la "unidad" i l'ordre social amenaçats. Les apel·lacions a l'exèrcit com a garant suprem de la integritat d'Espanya començaven a proliferar. La Guerra Civil era a prop. Eren altres temps i les comparacions no es poden fer amb facilitat. Però salvades les distàncies, hi ha intransigències que tornen.
El context era molt diferent, però les tendències de fons no tant: un govern conservador a Espanya, el processament del Govern català, la fi indefinida de l'autonomia, la radicalització de la dreta extrema i el rearmament d'un nacionalisme espanyol autoritari que exigia més repressió i considerava feble la resposta de l'executiu de Madrid. Des del paper dels mitjans de comunicació a l'actuació dels principals actors polítics del moment, molts episodis d'aquells anys trenta són fàcils de reconèixer en l'actualitat.
La dreta al poder
La victòria de la dreta a les eleccions espanyoles de novembre de 1933 va suposar una dretanització de la República. El Govern de la Generalitat, hegemonitzat per ERC, es va trobar amb un executiu a Madrid en mans adversàries. Alejandro Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, era l'home fort del moment. Dirigent històric del republicanisme, havia passat d'un populisme radical a posicions conservadores. Però depenia d'una força més a la dreta, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de José María Gil Robles. Aquest encapçalava el primer partit al Congrés, però al no definir-se com a partit republicà, el president Alcalá Zamora es resistia a permetre la seva entrada al govern. Això es va acabar produint l'1 d'octubre de 1934, i va precipitar el Sis d'Octubre.
Lerroux suspèn l'autonomia
El nou govern de Lerroux i la CEDA va suspendre d'immediat l'Estatut de Catalunya. La Generalitat va ser intervinguda i estaria fins al febrer de 1936 en mans de delegats governatius. Però no només a Catalunya hi havia un conflicte. A Astúries havia esclatat una revolta obrera que va ser ofegada a sang i foc pel general Francisco Franco, enviat pel govern de la República (més d'un miler d'obrers morts i uns 300 entre les forces d'ordre). Es van incoar un munt de processos judicials contra líders sindicals asturians i dirigents catalanistes.
Míting de la CEDA de Gil Robles a finals de 1935. Foto: wikipedia
La dreta dura exigeix l'execució dels caps dels Mossos
Els primers a ser jutjats, de manera immediata, van ser els comandants dels Mossos d'Esquadra, Frederic Escofet i Pérez Farràs. Van ser condemnats a mort per rebel·lió militar. La dreta espanyola, la política i la mediàtica, va embogir. El diari ABC va liderar la campanya en favor d'una repressió implacable, exigint l'execució dels mossos (i dels líders asturians, als qui titllava de "bestias"). La CEDA va reclamar també pena de mort. Però Alcalá Zamora i Lerroux van imposar l'indult.
Companys i el Govern català van ser processats per rebel·lió militar. Els va jutjar el Tribunal de Garanties Constitucionals, l'equivalent de l'actual Tribunal Constitucional. Van ser condemnats a 30 anys de presó per deu vots a favor i vuit en contra, el que indica que el TC d'aleshores era més plural que el del 2018... D'Astúries van sortir disset condemnes a mort, però se'n van executar dues. També la CEDA va reclamar mort per a tots.
Rebrota el pitjor nacionalisme espanyol
"La insolencia separatista crece. Y el Gobierno busca fórmulas jurídicas. Pero piense el Gobierno que si España se le va de entre las manos, no podrá escudarse tras de una excusable negligencia. Cuando la negligencia llega a ciertos límites y compromete ciertas cosas sagradas, ya se llama traición". Les paraules són de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española, en vigílies del Sis d'Octubre. Les va escriure en l'òrgan del partit (F.E., núm. 15). Són un exemple més de l'ambient que es va anar covant en els sectors més reaccionaris de la societat espanyola aquell estiu de 1934.
Si la revolució asturiana va endurir la dreta espanyola, la revolta catalana la va radicalitzar fins a límits insospitats i va reforçar el pitjor nacionalisme espanyol. Des de la primera hora, portaveus destacats del nacionalisme espanyol més tronat van exigir una resposta sense contemplacions contra els qui van gosar enfrontar-se a l'Estat. Des de les pàgines de l'ABC, Honorio Maura, fill d'Antonio Maura, que havia estat el cap del partit Conservador durant la monarquia, clamava perquè es mostrés agraïment a les forces de seguretat que havien reprimit les revoltes a Catalunya i Astúries: "Por primera vez desde hace tres años y medio vuelve uno a sentir el orgullo de ser español. Y el orgullo. No se aplicará más que la ley, pero hay que aplicar toda la ley" (ABC, 16 d'octubre de 1934).
Atacs a l'escola catalana
Aleshores, com ara, els atacs a la normalització lingüística eren continus. I també en això, el paper dels mitjans de comunicació madrilenys va ser crucial. De tots ells, probablement l'ABC va ser el que va liderar el front d'atac contra Catalunya. Des de la seva tribuna, el periodista Adolfo Marsillach -avi del conegut dramaturg del mateix nom- escrivia l'octubre de 1934: "De la enseñanza, que en mala hora se puso en manos de los separatistas, hicieron un arma poderosa para desespañolizar Cataluña. Perseguían con saña el idioma castellano". Marsillach denunciava també la suposada marginació dels catalans que se sentien espanyols: "Quien se sentía español en Cataluña estaba expuesto a vejaciones, y sabía que no podía aspirar a ningún cargo público".
Competència per veure qui és més dur amb Catalunya
Durant tot el bienni negre, es va viure un pols en el si de la dreta espanyola, Lerroux i els seus republicans conservadors intentaven un equilibri impossible entre el règim i la dreta catòlica i, en part, nostàlgica de la monarquia, representada per la CEDA. Aquesta exigia mà dura i repressió contra els sindicalistes asturians i els dirigents catalanistes. Mentre que sorgien nuclis encara més a la dreta que atacaven també Gil Robles per no oposar-se frontalment al règim.
L'actitud de la CEDA era la d'una força reaccionària. Portaveu de la cúpula de l'Església, el partit de Gil Robles no volia, però, tancar-se les portes al govern i va mantenir al llarg de tot el bienni una actitud de pressió sobre Alcalá Zamora i Lerroux. Molt aviat, un sector encara més ultra va crear el Bloc Nacional, liderat per José Calvo Sotelo, que considerava que la CEDA era massa ambigua i tímida. Gil Robles va ser titllat de tou a l'hora d'imposar una línia intransigent i d'enfrontament amb les esquerres i el republicanisme.
"Antes la España roja que la España rota"
D'aquest moment és un dels discursos més emblemàtics del nacionalisme reaccionari espanyol, el de José Calvo Sotelo en què proclama que prefereix una "España roja" que una "España rota". Aquest discurs s'ha ubicat en dates ben diferents, però el va pronunciar a Donosti l'11 de novembre de 1935. Va ser en un míting del seu partit, Renovación Española. La crònica d'aquest acte és impagable, com ho és qui l'escriu: Luis de Galinsoga, que més tard seria director de La Vanguardia. Calvo Sotelo acusa el nacionalisme -es refereix especialment al basc, però també al català- d'odi contra Espanya, i per fer-ho llegeix textos de Sabino Arana, el fundador del PNB, en què deia que Espanya era la nació més degradada d'Europa. Calvo Sotelo afirma que la propietat es pot recuperar però la pàtria no: "Portugal se nos fue en 1640 y no volverá. Si Cataluña se nos hubiese ido entonces, no sería nuestra".
Aquest era el tipus de discursos que s'estenien per capes àmplies de la societat espanyola. En la franja més dretana, les polítiques dels governs de la dreta republicana eren vistes com a insuficients per garantir la "unidad" i l'ordre social amenaçats. Les apel·lacions a l'exèrcit com a garant suprem de la integritat d'Espanya començaven a proliferar. La Guerra Civil era a prop. Eren altres temps i les comparacions no es poden fer amb facilitat. Però salvades les distàncies, hi ha intransigències que tornen.