Germà Bel: «Ciutadans té en comú amb el falangisme i el feixisme italià l'èpica del desordre»

Germà Bel (les Cases d'Alcanar, al Montsià, 1963) és economista i professor de la Universitat de Barcelona. En la seva obra escrita hi ha títols de lectura necessària (Espanya, capital París o Anatomia d'un desengany) per entendre les raons del desencontre entre Catalunya i l'Estat, tot i que, durant molt de temps, va creure en la possibilitat d'un encaix.

Va conèixer el cor de la política espanyola com a diputat al Congrés entre 2000 i 2004, tot i que abans, del 1990 al 1993, havia estat assessor al ministeri per a les Administracions Públiques i al ministeri d'Obres Públiques i Transports. La seva evolució del catalanisme que el PSC va representar fins al sobiranisme independentista -va ser diputat de Junts pel Sí i un dels seus versos més lliures- ajuda a explica els canvis produïts en la societat catalana. Dialèctic temible, crític sempre, allunyat de fonamentalismes, creu que un error del procés va ser no haver debatut prou. Ara, adverteix del risc que suposa l'ascens d'un Cs que li porta molts records.

- La sentència del cas Gürtel pot tenir conseqüències polítiques imprevistes?

- Hagués tingut un efecte molt fort si no s'haguessin aprovat els pressupostos el dia abans. S'hagués hagut d'anar a eleccions. El PP ja presenta una cara d'UCD que no s'aguanta. Però amb els pressupostos, el PP ha comprat dos anys de temps. En tot cas, la defensa de la unitat d'Espanya pesarà més que les conseqüències polítiques de la corrupció. És el que passa quan s'han corromput les institucions i la democràcia i un president del Consell General del Poder Judicial diu que la unitat nacional és la base de l'estat de dret.   

- El va sobtar l'actitud del PNB, aprovant els comptes de Rajoy?

- No. El PNB és nacionalista, el que vol dir que té uns paràmetres molt definits dels seus interessos. Això no vol dir que no pugui haver-hi simpaties o solidaritats, però actua en clau nacionalista, que a vegades es confon amb el sobiranisme o l'independentisme català, el qual té un problema amb l'estat espanyol, no amb el món en general.   

- Fins a quin punt és criticable el vot dels nacionalistes bascos?

- Ho és des del moment en què va dir que condicionaria el seu vot al 155 i no ho ha fet. No hi ha excusa atenuant. Hagués estat diferent si haguessin dit que farien els possibles per no facilitar el pas a Rivera. Però no haver-se enredat amb el 155.
 
- Fins a on té recorregut l'estratègia de gestos simbòlics del sobiranisme?

- Jo no crec que siguin gestos simbòlics. No entenc que ningú pugui considerar les decisions dels tribunals de Schleswig-Holstein fruit d'un gest simbòlic. Es va dir primer que marxar a l'exili era simbòlic. Cada vegada que les autoritats degraden l'estat de dret i prevariquen, òbviament, genera una opinió en cada ciutadà. I per mi és la via operativa d'avançar. Donant diners als barris no avançaràs. La política social s'ha de fer perquè és correcta fer-la, no perquè es vol comprar vots. L'independentisme ha de ser progressista, no peronista. Qui vota per identitat no canviarà el vot perquè li donis un xec en diners o en espècie, i fa bé.

"Per mi, la posició simbòlica és la dels qui creuen que hem de fer el que ens deixin"

- La restitució de consellers empresonats no és simbòlica?

- Per mi, el menys simbòlic de tot és reivindicar que el president i els consellers els elegim els ciutadans, no el govern central que decideix si es publica un nomenament al DOGC o no, o el jutge Llarena. Per mi, simbòlica és la posició dels qui creuen que hem de fer el que ens deixin. La idea de restitució és prioritària per 38 dels 70 diputats independentistes elegits, a la qual no s'ha negat ERC.

- Ha estat crític amb el referèndum de l'1-0. Expliqui'ns-ho.

- El referèndum té dues vessants i em remeto al que he publicat. Com a acte d'autodeterminació i com a instrument de creació d'un estat. I el referèndum -i aquesta era la meva objecció prèvia al full de ruta- mai no va semblar un instrument que portés a la creació d'un estat. Perquè això vol dir assegurar-se una força física que garanteix que el pots implementar. Dit això, va un punt i a part importantíssim. No es podrà entendre la política catalana en les properes dues dècades sense tenir en compte l'1 d'octubre.  

"No debatre prou en el procés de decisions ha estat el principal error del sobiranisme"

- Els dirigents sobiranistes no coneixien prou com era aquest estat?

- El coneixien. Probablement no hi va haver prou reflexió sobre què es podia esperar de les reaccions de l'Estat. És possible que fos perquè es va debatre poc en el procés de decisions.

- No debatre prou ha estat el principal error del sobiranisme?

- Probablement, sí.
 
- I ara com veu el moment?

- Estem en la fase d'acumulació de forces. El que em preocupa és un Govern -el que finalment es constitueixi- que sigui un orgue de gats per poder marcar posició de cara a les municipals de l'any que ve, dissolvent-se en un espai independentista en què els fets d'octubre no han minvat el suport electoral però sí que han minvat la confiança.     

- Veu irreversible el triomf d'Albert Rivera?

- No s'han de fer massa prediccions, però sembla que el següent esglaó en la degradació democràtica a Espanya serà Albert Rivera. És un neofalangista. No té cap fonament ideològic que no sigui la unitat nacional. Si arriba a governar, toparà amb Europa per les temptacions de fer coses per no perdre vots. El problema de Rivera serà satisfer les demandes que ha creat. El PP és un partit nacionalista conservador d'ordre. Ciutadans és un partit d'èpica del desordre, com eren els falangistes i els ideòlegs de la barra de bar dels anys trenta. Ciutadans està fent una difusió social de l'odi.  

"Rivera és un neofalangista. No té cap fonament ideològic que no sigui la unitat nacional"

- Èpica del desordre.

- L'èpica del desordre és el que Ciutadans té en comú amb el falangisme i el feixisme italià.

 - Quin ha estat el moment més corprenedor dels que va viure al Parlament com a diputat de Junts pel Sí?

- El ple dels dies 6 i 7 de setembre. Em va entrar una tristesa molt gran. Jo havia estat al Congrés dels diputats i havia vist abandonaments de votació, per indignació, en diversos moments. El que no vaig veure mai és el menyspreu dels diputats de Ciutadans, el PP i PSC. Aquells insults i menyspreus vaig pensar que a Madrid no els haguessin fet. S'ha dit que no es van discutir i votar esmenes, però si està documentat que sí! Em va entrar molta pena.
 
- Voldria tocar el tema del trasllat de seus empresarials. En el seu moment es va instal·lar un discurs apocalíptic sobre el futur de l'economia catalana amb els canvis de seus.

- Fa divuit anys que escric sobre aquest tema. L'economia espanyola té tres fases de centralització empresarial molt forta. La dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, els anys vint, amb el desenvolupament dels sectors financer i d'assegurances, que són sectors serveis exemptes de la servitud de transport físic, i no tenen tant desavantatge per una ciutat com Madrid. La segona és la creació del sector públic espanyol els anys quaranta, amb l'INI. La tercera fase és la que es viu arran del creixement pressupostari i regulatori de l'Estat.

Hi ha una centralització d'empreses, que s'ubiquen al costat del regulador. És la fase dels anys noranta que fa que sorgeixi el debat del trasllat de seus socials. És la privatització total feta pel primer govern del PP i els mitjans es fan ressò dels trasllats. Un dels factors que fan que molta gent vegi la independència com la solució més raonable és aquest procés de centralització econòmica, basada no en una idea de mercat, sinó de centralització (recordi el llibre Espanya, capital París). Aquest és un dels combustibles del procés d'independència i venim proposant solucions des dels anys noranta.      

"Un dels factors que fan que molta gent vegi la independència com la solució més raonable és aquest procés de centralització econòmica"

-  És un fenomen que ve de molt lluny, segons el que apunta.  

- On té la Caixa la seu operativa en mercats financers? Fa temps que la té a Madrid. El centre de decisions d'Agbar és a París des que està en mans de Suez. Hi ha gent que pensa que aquest és el tipus d'empreses que construeixen l'estructura de l'economia. Només la gent que creu que són els governs els qui fan l'economia pot pensar que és crucial on té la seu social la Caixa. Empreses com Facebook o Amazon no vindran a exercir poder polític. El dia que toqui, faran lobi, com és lògic. Com Volkswagen a través de Seat.

En canvi, ACS, Gas Natural, Banc Sabadell (recordem la frase "caldria un Podem de dretes") no venen a fer lobi, venen a jugar en política. Hi ha una cosa que la gent encara no ha entès bé. Les empreses de l'Ibex no fan quadrar ningú. És el govern qui fa quadrar l'Ibex. Que et recol·loquin un exministre està molt bé, però quan les empreses depenen del govern, qui mana és el govern. L'Estat té la seva pròpia dinàmica.  

"Les empreses de l'Íbex no fan quadrar ningú. És el govern qui fa quadrar l'Íbex"

- El trasllat de seus és més una causa que un efecte del procés.

- És més una causa. A l'octubre el que hi ha és una acceleració. Les empreses regulades per l'Estat tenen el centre de decisió a l'Estat. Agbar sap que, si no té la seu social a Madrid, no pot competir pel Canal d'Isabel II. Ara, el trasllat de seus no té efecte fiscal. I de moment, els treballadors no han marxat. Els ceps de Codorniu no han emigrat a la Rioja. Algú es pensa que les decisions d'Endesa es prenen a Madrid? Es prenen a Itàlia.      
 
- Hi ha un intent de deslegitimar el discurs contra la repressió, fins i tot des de sectors suposadament progressistes espanyols  que neguen que hi hagi  presos polítics i exiliats. Què en pensa?

-  En aquests casos, la identitat és abans que el progressisme. Qui nega que tenim presos polítics o exiliats no és que deixin o no de ser progressistes, sinó que avantposen la seva identitat nacional. No ens veuen com a part del seu grup. Dir que els exiliats d'ara no ho són perquè estaven pitjor els dels anys setanta és com dir als dels anys setanta que era pitjor als quaranta. Quan es diuen aquestes rucades vol dir que la gent com José Sacristán té uns estàndards de drets civils i polítics de mitjans del segle XX, cosa que no crec, o que senzillament tenen la mateixa mirada que certa esquerra francesa davant les tortures a Algèria: no m'agrada però no n'hi ha per tant.

"'El País' sempre ha estat un diari de l'establishment des que va aconseguir guanyar les eleccions de 1982"

- L'enfocament sobre el procés del diari El País l'ha sobtat?

- El País sempre ha estat un diari de l'establishment des que va aconseguir guanyar les eleccions de 1982. I a més, ara els devora el deute. El procés ha mostrat el preu dels principis. Distingeixo, com aconsellava Machado, entre valor i preu. Dic preu. S'han mostrat els principis de gent com Juan Luis Cebrián, gent autoritària. Qui té el cul llogat...  

- Reconeix el PSC actual, al qual estava vinculat?  

- Vaig ser militant 24 anys i afiliat 32 anys i vaig ser a l'executiva de la JSC i del PSC. En aquestes coses m'agrada ser fred. El PSC estava a favor de l'autodeterminació, però en contra de la independència. Les JSC portava en tots els congressos de les JSE una esmena en favor de l'autodeterminació. No estic parlant del 1977, sinó del 1987 i 1988. Però hi ha un moment en què el PSC deixa de poder imaginar-se al marge del PSOE, si fora necessari Aleshores, deixa de ser el PSC en què jo havia entrat.
 
- Va ser diputat socialista al Congrés entre el 2000 i el 2004, en la segona legislatura d'Aznar. Què va aprendre?

- Vaig veure la metodologia del govern d'Aznar, que en el tema territorial, davant del dubte, imposava el seu poder. No només a Catalunya. He vist Cristóbal Montoro amenaçar les comunitats autònomes governades pel PSOE de deixar-los sense model de finançament si no acceptaven la competència de sanitat. Per això, l'Estatut de Maragall té tants articles. Té molt de text del segle XVII.

"L'Estatut de Maragall va tenir tants articles per defensar-se de la reglamentació de l'Estat, com les Corts catalanes del segle XVII enfront la monarquia"

- Del segle XVII?

- De quan les Corts catalanes volien evitar l'arbitrarietat de l'Estat. Ho explica John Elliot a La revolta dels catalans. Hi ha gent que diu que Catalunya no tenia sobirania. Però el comte-duc d'Olivares volia recaptar impostos i mobilitzar tropes mitjançant el concepte de la Unión de Armas, que a Catalunya va fracassar perquè les Corts castellanes no podien obligar les catalanes. Les màximes autoritats internacionals en construcció d'estats a l'Europa moderna expliquen que Barcelona i el territori de Catalunya tenien la condició de ciutat-estat en el context de l'època, però això és rebutjat per molts historiadors espanyols. L'Estatut del 2006 volia reglamentar-ho tot perquè quedessin poques coses a interpretar.

- Per això va ser un text tan extens?

- Això ho tinc explicat a Anatomia d'un desengany. La llei ha de defensar el feble. Però a Espanya no és així: la llei defensa l'Estat dels ciutadans. I, en un altre sentit, també vaig veure què passava irreversiblement quan vam discutir en el grup socialista els problemes geològics que plantejava l'AVE per arribar a Lleida. La reacció de la secretària general del grup, María Teresa Fernández de la Vega, va ser dir que es faria una pregunta, però no un diputat català, sinó de l'Aragó, per no perdre vots. Vaig pensar que encertava el punt... i en vaig treure les conseqüències oportunes.