​Mari Cielo Pajares: «Quan acabes una relació sentimental sempre hi ha una part de tu que mor»

Polifacètica, controvertida, exuberant i desvergonyida. Aquests són alguns dels adjectius que podrien definir Mari Cielo Pajares (Madrid, 1976), artista vinculada al món de la faràndula i filla de l’actor Andrés Pajares. Aquest dimecres ha inaugura a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell la seva darrera producció, i que no deixarà ningú indiferent. Sota el títol Cor, Memento, Mori, un recull de fotografies mostren Pajares, nua i “morint” en tretze ocasions, una per cada cop que li han trencat el cor. Ho explica en una entrevista a NacióDigital.

- Una aposta arriscada?

- Potser sí (riu)! D’entrada he de dir que això, des del meu punt de vista, és un intrusisme bestial en el món de l’art contemporani. Jo sóc cineasta, em dedico a dirigir pel·lícules de cinema, escric, ocasionalment he estat model fotogràfica, faig teatre, però mai he fet una incursió en el món de l’art.

- I com vas fer el pas?

- Animada per uns amics. Se’m va ocórrer un projecte en el qual el que volia era mesclar tres tipus d’art, que fos una exposició no només fet amb fotos, fetes per en Fran Ruíz, un excel·lent fotògraf. També volia que comptés amb un documental de com es van fer les fotos, fet per en Marc Fàbregas, però a més, a sota de cada foto, hi hagués una descripció de les sensacions viscudes durant la relació que representa precisament mesclar escrits amb mitjans audiovisuals com el documental i les fotografies.
 
- Això promet! Què vols transmetre amb la mostra?

- Es diu Cor, Memento, Mori, i defineix el moment de la mort del cor. És un viatge per les relacions sentimentals que he tingut al llarg de la vida. La idea del projecte neix perquè m’ha donat motius per pensar que cada cop que he tingut una relació sentimental i ha acabat, tan fa si deixes o et deixen, sempre hi ha una part de tu que mor.

- Com si et tallessin un braç?

- Exacte, sents com si et faltés una part del cos, que no pots tornar a confiar en la mateixa persona després de tenir-hi la relació. El que fa l’exposició és explicar en tretze fotografies com he mort en les tretze relacions que he tingut: si he estat ofegada, o fins i tot desmembrada. Hem reproduït aquesta tortura medieval, en què originalment es lligava la persona a quatre cavalls perquè li trenquessin tots els ossos del cos.

- Una mica macabra!

- El que fa diferent l’exposició és precisament això, que vaig voler-hi mostrar totes les tortures amb unes fotos que fossin el més real possible. Per això vaig agafar un coach, Edgar Moreno, un gran actor. Ell em va transportar emocionalment al moment de cada una de les ruptures abans de fer cada foto. Quan em van estirar de les quatre extremitats, quatre persones m’estiraven com si no hi hagués un demà. Tot va ser real, volíem que les fotos transmetessin les sensacions de dolor emocional i físic, i necessitàvem que fos representat de la forma més real possible. Per això vam fer el documental, perquè la gent pogués veure aquest procés tan dur i bonic.

- Déu n’hi do.

- Això no acaba aquí. Cada foto està signada pel fotògraf, a sota, però a dalt hi ha una marca de sang vermella. És pintura a l’oli, però mesclada amb la meva sang. Sang real.

- Vaja!

- Era una pràctica molt habitual als anys 70, quan els autors contemporanis signaven les seves obres amb material orgànic: sang, llàgrimes… bé, i altres líquids corporals… la sang aquí reflecteix dolor, simbolitza el cor, que és per on flueix. Volia que la gent adquirís les obres recordés el dolor de forma pròpia.
 
- I per què apareixes en elles tota nua?

- No només perquè tingui poca estima a la roba… penso que quan hi ha una ruptura amorosa, no només et sents desprotegit: el món canvia de sobte, és una forma de renéixer. Quan ho fem, estem despullats. És molt més cru patir el dolor quan estàs sense roba, indefens.

- I per què estrenes a Sabadell?

- Perquè és on em va venir la idea original. Era al Festival de Cinema de Terror, i vaig assistir a una exposició de còmics, em va fascinar. Poc després vaig viatjar a Itàlia, a visitar un amic, i allà va germinar la idea de fer un photoshoot. Em va venir al cap l’exposició de Sabadell, i vaig decidir que volia fer el mateix, però en lloc de còmics amb fotografies, un mitjà immediat, tot i que la preparació ha estat la mateixa. Va ser un dia de tortura intens, però un viatge fantàstic. L’equip ho va passar molt malament. La Chus Pereiro, la meva mà esquerra, la dreta i el meu cap quan el perdo, va ser un gran suport, va estar coordinant la sessió, però en algunes no hi va voler ser present per la duresa de les imatges.

- És que deuria ser dur.

- Si, era simplement recrear el dolor màxim que pot sentir una persona: l’emocional. Els pitjors moments de la via passen quan estàs emocionalment invertit en algú, quan diposites tota la teva confiança en una persona, pensant en una cosa que serà eterna, i de cop, tot això s’esmicola. Per això volia que fos tan cru.

- Sento preguntar-ho… però hi pot haver una catorzena ocasió?

- Bé, al final del documental… no voldria fer spoilers, però acabem amb un The End amb un símbol interrogant al final. A nivell personal, he de dir que he perdut molt la fe en la part emocional. No sóc una persona que es tanqui en absolut a l’amor, però si que de certa manera, en les relacions monògames hi he perdut molt la confiança que un dia vaig tenir.

- On podrem veure la mostra?

- Anirem a Los Angeles del 20 al 25 d’agost, al Evergreen Stage. Després passarem per Màlaga, Nova York, Torremolinos, Eivissa i Barcelona.