Literatura catalana

La passa endavant d'Editorial Fonoll

El segell aposta per publicar obres "de rellevància, de qualitat literària, amb una cara nova i amb ganes d'unir-se a la resta d’editorials independents per revitalitzar el panorama de la literatura catalana"

per Jaume C. Pons Alorda, 24 de maig de 2018 a les 12:05 |
El poeta Amat Baró, una de les apostes de Fonoll, amb «La marca de Caín» | Ed.Fonoll
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Què és exactament "la marca de Caín"? O més aviat, quina? Es tracta d’una cicatriu o, més precisament, del pes de tota una nissaga que s’estén fins als nostres dies a partir del que es coneix com una poesia maleïda? Qui ho vulgui descobrir haurà de llegir amb atenció el nou llibre de poemes d’Amat Baró, possiblement el major poeta trobadoresc de la poesia catalana actual al costat de Blanca Llum Vidal. Perquè La marca de Caín, aparegut a l'Editorial Fonoll, és unes quantes veritats alhora: un tractat sobre el mal, un llistat exhaustiu sobre figures obscures a la manera de Marcel Schwob i les Vides imaginàries, però sobretot és la confirmació del domini tècnic de l’autor nascut a Almacelles l’any 1982.

L’oli rajant de la Bellesa


 
El llibre de Baró està escrit amb una mètrica controlada al detall, amb una capacitat superior per a la difusió oral dels textos, i es presenta, com a objecte, talment una mena de Bíblia Negra. Ja el disseny del llibre, a càrrec de Francesc Gelonch, ens confirma aquesta certitud. Però no es tracta d’una obra satànica a l’ús, encara que Satan hi té un poema dedicat. No és qüestió de fer broma amb això.

La clau és que els càntics i salms caïnítics aquí inclosos han estat forjats en una afrau de “mans balbes, l’ànima feixuga i la ment emperesida” en un acte no se sap “si de rebel·lia o de fe”, com anuncia l’autor al seu pròleg visionari. Rebel·lia i fe alhora, diria jo, ja que aquests varen ser els pilars del primer insurrecte, el primer que es va rebel·lar contra Déu i el seu ordre tirànic. La veu poètica s’anuncia aquí com una mena de guardià al llindar: algú que se sacrifica pel bé de la tribu per mantenir el fràgil equilibri entre les forces obscures i els exèrcits de la llum. Amb el seu martiri es manté la pau i es crea la metàfora:

"Jo li ofreno el regne d’un estel

i ell m’obre el forn dels mals humans;
li prometo una ala de dos que en tinc
i em dóna el foc de fer cançons;
sacrifico el ceptre de la festa i el ball
i consolo a canvi de cors trencats.
– I cada dia dormo més tranquil
sabent que el príncep tenebrós
no pot fer mal als fills condemnats."

 
Perquè el poeta, alquimista que transforma l’excrement en or, custodiador de les tenebres per arribar a la lluor, és el que en efecte s’esforça, untat pel damnat oli sacratíssim, per trobar la Bellesa en la Lletjor, la glòria en el bunyol, la meravella en l’horror. La marca de Caín de Baró és la constatació d’aquesta fràgil lluita de contrastos enfrontats. Són 28 poemes dividits en dues parts (Càntics primer, Salms després) que sostenen una estructura de caire narratiu, a mig camí entre la faula popular, el poema homèric i el relat mitològic. Sembla com si Baró estigués fundant, en efecte, una nova llegenda a partir de les figures damnades de la història i de la cultura. Potser la "marca de Caín" és aquest detall d’oli damunt del front dels condemnats.
 
Pel seu ritme trepidant, per la varietat mètrica esforçada i per la cadència perfecta per a una recitació col·lectiva, el llibre fa pensar en la mestria d’un Enric Casasses tocat per la negror malèfica. Però La marca de Caín d’Amat Baró faria molt bon tàndem amb Punyetera flor de Blanca Llum Vidal a LaBreu Edicions i amb L’Afrau del Nigromant d’Emili Sánchez-Rubio a "La Fosca" de Lleonard Muntaner Editor. Amb el primer, perquè té una contundència sonora i una ràbia en els versos que fan que siguin idonis per a un combat de joglars excel·lents. Amb el segon, perquè sembla com si ambdues veus que els han originat haguessin anat a beure del riu Estígia, aquell que toca directament amb les deus de l’infern.
 
Però en aquestes pàgines també hi ha tribut per a la tràgica figura de Sísif, la Reina Mab, l’esperit d’Arthur Rimbaud, els deliris de Màrius Sampere o l’esplendor de barbuts il·lustres com Sòcrates, Don Quixot o Lizano, així com també per a l’Ofèlia de Shakespeare i totes les ofèlies que han vingut després com una riuada d’esferes eternes. És important també marcar l’homenatge que realitza Amat Baró a l’il·lustrador galàctic Jordi Gort, ja que entre les pàgines s’incorpora una làmina del dibuixant tan característica, i Baró ofereix un crit al cel: “Oh, Jordi Gort! Tu que dispares a discreció la pistola de les bones vibracions…”
 

L'escriptor Ödön von Horváth, en una imatge d'arxiu Foto: Fonoll


Perquè el mal sempre continua


 
Així com el concepte del mal en Amat Baró és vist com el foc prometeic de la revolució, la flama que segresten alguns personatges per destruir les convencions i les imposicions a què els volen sotmetre, imaginari que en certa manera devem a Georges Bataille, Maurice Blanchot o fins i tot Pierre Klossowski, el mal no sempre té aquesta vessant positiva. Perquè el mal és el mal, i l’odi, com va dir Blai Bonet, és l’amor del mal. Molt d’aquest odi i molt d’aquest mal es poden trobar en un altre llibre aparegut a l’Editorial Fonoll, un llibre que sorprèn i que m’ha estremit en més d’un aspecte: Joventut sense Déu d’Ödön von Horváth, amb traducció d’Anna Soler Horta i pròleg de Ramon Farrés.
 
Joventut sense Déu és un llibre molt peculiar. Llegit ara sembla escrit fa quatre dies, però en canvi arriba vuitanta anys després de ser pensat i propagat. Exceptuant alguns casos particulars, Ödön von Horváth no ha comptat amb el trasllat de les seves obres narratives i dramàtiques al català. Potser per aquesta raó, i pel que conté, aquest llibre publicat a l’Editorial Fonoll té tanta importància, i crec que pot agradar a qui es vulgui deixar sorprendre per un petit tresor fins ara amagat de la literatura. Pot agradar perquè és una rondalla detectivesca que podria ser molt del gust de Paul Auster i Roberto Bolaño, en un escenari narratològic que evidentment està marcat per un feixisme ranci i humà i malèfic que, tot i que no necessita nom, sabem molt bé de què parla.

De fet, els nazis varen voler impedir la publicació d’aquest llibre en el seu moment però, per fortuna, no ho varen aconseguir. També pot agradar pels seus personatges, construïts com els actants de Vladimir Propp o com les figures arcaiques que explicita Joseph Campbell al seu manual de capçalera The Hero with a Thousand Faces. En aquest sentit, Joventut sense Déu ens mostra l’etern viatge de l’heroi en una lluita contra forces negres. I perquè està escrit amb un to poètic que converteix cada pàgina en una bella mostra d’orfebreria, a la manera de Clarice Lispector, que oculta més del que diu, però en el procés d’ocultació es desvetllen acordions de sublim.
 
La traducció d’Anna Soler Horta avança amb determinació, dotada per una energia que impedeix que aturem el pas perquè en volem més i més. El que molta gent diu, “llisca” i “flueix”, aquí és més que cert, tant que no sé si aquests mots acaben de fer justícia a la seva tasca. Tanmateix aquesta bona feina és marca de la casa: els que hem llegit les seves altres traduccions, des de Thomas Bernhard fins a Sarah Kane i un llarg etcètera, sobretot d’obres teatrals, sabem que Soler Horta té una capacitat gairebé innata per fer que els personatges parlin i es moguin en un entorn perfectament construït a partir de la força viva d’una llengua que s’adapta com un guant. La bona feina d’Anna Soler Horta ajuda, però també ajuda molt comprovar que el missatge de Horváth és més present que mai en un món que està perdent les llibertats d’una manera tan fastigosament brutal i delirant com avui en dia. Ara, com fa cent anys, sembla que el mal no tingui qui el pari.
 
El mal de la crítica
Jo no sé si la crítica està tocada de mort. Jo no sé si els mitjans no permeten la crítica quan depenen de les vendes i dels anuncis que paguen els sous dels que escriuen. Jo no sé si la gent que no cobra quan opina, en blogs i xarxes i mitjans que no paguen, tampoc no està alliberada de culpa. Jo no sé si en català fa temps que no existeix la crítica... Algunes d’aquestes frases són les que criden als mil vents uns quants apocalíptics dia sí, dia també. No sé donar resposta. Però el que sí que sé és que hi ha unes quantes persones que dediquen molts esforços perquè existeixin mirades que puguin analitzar la literatura catalana dels darrers anys. Amb seriositat, professionalitat, curiositat i capacitat. Algunes d’aquestes persones són Àlex Broch i Joan Cornudella, que després del 3er Encontre d’Escriptors i Crítics a Les Garrigues han reunit aquelles ponències i les han publicat en el volum Novel·la Catalana Avui 2000-2016, també de publicació recent a Fonoll, com tots els llibres fins ara comentats. Si en el volum anterior d’aquesta col·lecció, Quaderns de Bellaguarda, la poesia de principis de segle XXI era la protagonista, i en l’últim serà el teatre, ha arribat el moment per a la novel·la.
 

Tres de les novetats de Fonoll Foto: Fonoll


La primera part, titulada Itineraris, conté els fonaments del llibre, al meu entendre, amb divisions temporals però també geogràfiques. En el fons, es tracta d’un mapa que ofereix un paisatge comprimit i una brúixola de comprensió lectora. Francesc Pané parla de què significa escriure a Ponent. Lluís Meseguer i Adolf Piquer radiografien la narrativa valenciana. Sebastià Portell mostra els “paral·lels que no s’ajunten” de la narrativa mallorquina. Finalment, Àlex Broch marca els precedents fins ara i Borja Bagunyà evidencia les línies de força de la narrativa catalana contemporània en un text que, al meu entendre, marcarà una fita en qualitat, precisió, encert i mestria crítica. Si algú ha de fer el cànon de la narrativa catalana actual, aquest necessàriament haurà de passar per autories com Borja Bagunyà.
 
A la segona part, titulada Tangents, es toquen gèneres concrets. Antoni Dalmau parla de novel·la històrica. Anna Maria Villalonga parla de novel·la negra. Antoni Munné-Jordà parla de novel·la de ciència-ficció en el segle de la ciència-ficció. Aquest últim text m’ha semblat no només divertidíssimament tràgic sinó directament canònic, també. La tercera part, titulada En primera persona, ens mostra la fràgil fractura entre dietarisme, autoficció, memòries i l’autoretrat amb aportacions valuoses de Miquel Àngel Estradé, Marta Alòs i Miquel Maria Gibert, però reconec que em faltaria el testimoni directe d’algunes persones que practiquen aquesta forma d’escriptura. Hagués estat bé comptar amb un Adrià Pujol, amb un Joan Todó, fins i tot amb una Anna Ballbona perquè haguessin parlat des de la seva experiència personal i no tan teòrica.

Només aquests volums recents de l’Editorial Fonoll, i altres que han aparegut com Crossa d’aigua d’Anna Gas, destinat a ser un dels llibres de l’any perquè està ocupant llocs de prestigi des que va aparèixer, o Heavy Mikel de Dolors Miquel, que encara no he llegit però té molt bona pinta, evidencien la bona tasca d’aquesta casa editorial, que ha decidit fer una passa endavant per seguir publicant obres de rellevància, de qualitat literària, amb una cara nova i amb ganes d’unir-se a la resta d’editorials independents que estan omplint un buit i revitalitzant el panorama de la literatura catalana.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació