19
de maig
del
2018
Actualitzat
a les
10:14h
"Aquí tenim llum, aigua, lavabo, i també tenim una petita cuina". Aquests són els mínims que més valoren la dotzena de persones que des de fa uns dies viuen a l'església del Sagrat Cor del Poblenou. Aquesta és l'única oportunitat que, de moment, se'ls ha presentat per sortir del carrer i viure sota un sostre, expliquen a NacióDigital. Una possibilitat per tornar a començar. Sense estabilitat personal difícilment s'aconsegueix feina, i sense feina és encara més difícil regularitzar la situació legal.
El Mian va arribar a Barcelona fa 17 anys, i és una de les persones que han ocupat el segon pis de l'edifici annex a l'església. Ho han fet amb la col·laboració de diverses entitats i plataformes contra el racisme i pels drets socials, abraçats per un moviment que s'expandeix per Barcelona, i que té l'objectiu de combatre els efectes de les discriminacions. El seu epicentre es troba en la tancada de l'antiga escola Massana, al Raval, on fa setmanes que desenes de persones ocupen l'edifici. Una de les seves principals reclamacions és exigir al govern espanyol la derogació de la llei d'estrangeria.
L'església ocupada
L'església del Sagrat Cor s'alça imponent al Poblenou, entremig de les cases petites i peculiars d'aquest barri tan autèntic, i el seu fort caràcter industrial. Ceràmica i xemeneies; empreses d'automoció i oficis antics; bars de barri i jardins de disseny. Una estranya combinació a la frontera entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, que es banya d'aquella tranquil·litat inquietant perquè passin coses.
La tancada del Poblenou no és visible per a la ciutadania, a diferència de la del Raval. Ni pancartes, ni cartells, ni pintades fan pensar que al barri passa res de nou. Només és quan es demana, que els veïns orienten el camí de la reivindicació. La porta de la rectoria, la de l'edifici annex a l'església, és la via d'entrada d'aquesta nova seu contra el racisme. Escales estretes amunt, i fins a dalt de tot. "Catequesi", cita el cartell de l'entrada. La porta és oberta i el paisatge canvia.
El Mian i onze persones més viuen, des d'aquesta setmana, en un pis de pocs mobles i caràcter humil. Està airejat i il·luminat, i malgrat que gaudeix de pocs luxes, té allò necessari per viure. L'habitació és comuna, amb diversos matalassos a terra. També hi ha un petit estudi i una sala on es fan els àpats conjunts. La cuina és petita, i des d'allà es distribueix el menjar que els veïns van portant en comptagotes. Tots ells membres de la tancada són originaris del Pakistan.
L'espiral de la desesperació
La situació de les persones sense papers és crítica a Barcelona. Ho denuncien els tancats, però també diferents organitzacions socials. La xarxa de suport als assentaments, Apropem-nos, associacions de veïns, la Taula Eix de Pere IV, l'Associació Cultural i Social Bac de Roda, el Banc d'Acció Social i altres entitats socials i religioses del barri han donat el seu suport explícit a la reivindicació.
Aquestes entitats reclamen mesures d'àmbit municipal, però sobretot que s'acabi amb les "polítiques restrictives existents a l'estat espanyol en matèria d'immigració, asil i refugi", asseguren. I sentencien: "Si volem avançar cap a una societat acollidora, oberta, lliure i respectuosa, des del teixit associatiu i el moviment veïnal hem de seguir treballant per canviar un sistema racista, capitalista i patriarcal".
Des de la pròpia pell, però, la situació és encara més crítica. "Hem de lluitar, necessitem els papers per poder mantenir una família, aconseguir menjar i continuar lluitant", explica el Mian, amb aires de resignació. Sense això, l'única sortida que tenen, relata, és intentar aconseguir la residència, després de 10 anys d'estada legal i continuada al país, i havent passat dos exàmens de coneixements; un sobre cultura general i un altre de llengua castellana. Mian assegura que aquestes proves són difícils i, encara més, quan es tracta de persones grans amb "dificultats de memòria", com ell o bé el company que l'ajuda durant l'entrevista. Per aprovar els exàmens es preparen cursos -la majoria privats- que tenen un cost d'entre 300 i 600 euros, i a això cal sumar-hi les taxes, que són de 100 euros per a cada convocatòria.
Davant d'aquest escenari, Mian indica que moltes persones ja no es plantegen la possibilitat d'aconseguir la nacionalitat per aquesta via. "Jo no tinc diners per estudiar, per fer l'examen, per enviar a la família i per menjar", afirma. La limitació econòmica els allunya de les vies legals per aconseguir els papers, i l'espiral de la desesperació creix, ara també des del Poblenou: "Hem de demanar al govern que, si us plau, ens ajudi".
El Mian va arribar a Barcelona fa 17 anys, i és una de les persones que han ocupat el segon pis de l'edifici annex a l'església. Ho han fet amb la col·laboració de diverses entitats i plataformes contra el racisme i pels drets socials, abraçats per un moviment que s'expandeix per Barcelona, i que té l'objectiu de combatre els efectes de les discriminacions. El seu epicentre es troba en la tancada de l'antiga escola Massana, al Raval, on fa setmanes que desenes de persones ocupen l'edifici. Una de les seves principals reclamacions és exigir al govern espanyol la derogació de la llei d'estrangeria.
El Mian, membre de la tancada antiracista del Poblenou, mirant per la finestra. Foto: Albert Alcaide
L'església ocupada
L'església del Sagrat Cor s'alça imponent al Poblenou, entremig de les cases petites i peculiars d'aquest barri tan autèntic, i el seu fort caràcter industrial. Ceràmica i xemeneies; empreses d'automoció i oficis antics; bars de barri i jardins de disseny. Una estranya combinació a la frontera entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, que es banya d'aquella tranquil·litat inquietant perquè passin coses.
La tancada del Poblenou no és visible per a la ciutadania, a diferència de la del Raval. Ni pancartes, ni cartells, ni pintades fan pensar que al barri passa res de nou. Només és quan es demana, que els veïns orienten el camí de la reivindicació. La porta de la rectoria, la de l'edifici annex a l'església, és la via d'entrada d'aquesta nova seu contra el racisme. Escales estretes amunt, i fins a dalt de tot. "Catequesi", cita el cartell de l'entrada. La porta és oberta i el paisatge canvia.
La cuina de la tancada antiracista de l'església del Sagrat Cor de Poblenou. Foto: Albert Alcaide
El Mian i onze persones més viuen, des d'aquesta setmana, en un pis de pocs mobles i caràcter humil. Està airejat i il·luminat, i malgrat que gaudeix de pocs luxes, té allò necessari per viure. L'habitació és comuna, amb diversos matalassos a terra. També hi ha un petit estudi i una sala on es fan els àpats conjunts. La cuina és petita, i des d'allà es distribueix el menjar que els veïns van portant en comptagotes. Tots ells membres de la tancada són originaris del Pakistan.
Menjar i provisions de la tancada antiracista del Poblenou. Foto: Albert Alcaide
L'espiral de la desesperació
La situació de les persones sense papers és crítica a Barcelona. Ho denuncien els tancats, però també diferents organitzacions socials. La xarxa de suport als assentaments, Apropem-nos, associacions de veïns, la Taula Eix de Pere IV, l'Associació Cultural i Social Bac de Roda, el Banc d'Acció Social i altres entitats socials i religioses del barri han donat el seu suport explícit a la reivindicació.
Aquestes entitats reclamen mesures d'àmbit municipal, però sobretot que s'acabi amb les "polítiques restrictives existents a l'estat espanyol en matèria d'immigració, asil i refugi", asseguren. I sentencien: "Si volem avançar cap a una societat acollidora, oberta, lliure i respectuosa, des del teixit associatiu i el moviment veïnal hem de seguir treballant per canviar un sistema racista, capitalista i patriarcal".
El dormitori de la zona ocupada per la tancada antiracista del Poblenou. Foto: Albert Alcaide
Des de la pròpia pell, però, la situació és encara més crítica. "Hem de lluitar, necessitem els papers per poder mantenir una família, aconseguir menjar i continuar lluitant", explica el Mian, amb aires de resignació. Sense això, l'única sortida que tenen, relata, és intentar aconseguir la residència, després de 10 anys d'estada legal i continuada al país, i havent passat dos exàmens de coneixements; un sobre cultura general i un altre de llengua castellana. Mian assegura que aquestes proves són difícils i, encara més, quan es tracta de persones grans amb "dificultats de memòria", com ell o bé el company que l'ajuda durant l'entrevista. Per aprovar els exàmens es preparen cursos -la majoria privats- que tenen un cost d'entre 300 i 600 euros, i a això cal sumar-hi les taxes, que són de 100 euros per a cada convocatòria.
Davant d'aquest escenari, Mian indica que moltes persones ja no es plantegen la possibilitat d'aconseguir la nacionalitat per aquesta via. "Jo no tinc diners per estudiar, per fer l'examen, per enviar a la família i per menjar", afirma. La limitació econòmica els allunya de les vies legals per aconseguir els papers, i l'espiral de la desesperació creix, ara també des del Poblenou: "Hem de demanar al govern que, si us plau, ens ajudi".
| El precedent de la tancada del 2001 |
|---|
El Poblenou és un barri compromès i sensible amb les causes dels immigrants. El 2001 va acollir una primera tancada, que ara es recorda com a precedent de l'actual. En aquesta, diverses persones migrades van ocupar també algunes de les instal·lacions de l'església del Sagrat Cor. També el 2012 el barri va acollir la lluita contra els desallotjaments de les naus del carrer Puigcerdà i Pere IV. En aquest últim cas, la reivindicació es va traslladar a l'església de Bernat Calbó, que l'agost del 2017 va ser enderrocada. El Mian al costat de la rectoria annexa a l'església del Sagrat Cor del Poblenou. Foto: Albert Alcaide |