Munné-Jordà: «Els combatents de la División Azul marxen amb banderes, però tornen d'amagat»

La memòria del franquisme encara conversa racons tèrbols. Entre ells, la vinculació amb el nazisme, silenciada per un Franco que es va apressar a desvincular-se de tot allò referent a les Potències de l'Eix després de la derrota de Hitler, l'any 1945. Un dels episodis més controvertits va ser la División Azul, un dels fracassos militars i polítics més sonats de la dictadura. Segona Guerra Mundial, any 1941: el govern franquista envia una unitat d'infanteria a lluitar amb l'exèrcit alemany, amb l'objectiu d'enderrocar la Unió Soviètica.
 
Es calcula que fins a 46.000 homes van servir al front rus. Però, quina vinculació hi van tenir els catalans, en aquella divisió d'infanteria? Què podia empènyer a un noi catalanista a enrolar-s'hi i lluitar contra els russos per la causa nazi? Per què hi ha hagut tant de silenci al respecte? "Va ser una unitat que actuava a cop de baioneta i de matxet. De combat cos a cos. Tots els soldats van tornar molt traumatitzats i van preferir callar i esborrar-ne el record", afirma Antoni Munné-Jordà, l'escriptor que intenta posa llum amb Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes), la primera novel·la que tracta de la División Azul des del punt de vista català.
 
Una "novel·la documental" amb implicacions familiars
Documentat de manera rigorosa i amb punts realment corprenedors, el llibre mostra la cruesa extrema que es vivia al front de la Segona Guerra Mundial, i les simpaties –encara avui en dia no esclarides del tot– d’alguns intel·lectuals catalans pel que estava passant a Alemanya. "La qualifico com una novel·la documental", apunta Munné-Jordà. L'obra és formada per molts textos reals, intervencions radiofòniques transcrites i articles de diari. "He anat a depurar al màxim l'estil. Porto pràcticament tota la vida recopilant material per poder-la fer", assegura.

Una dèria que prova de comprendre i esclarir els fets, també a nivell familiar. "El meu pare i el meu oncle van ser a la División Azul. De petit, a casa jugava amb bombes i creus gammades", recorda, amb naturalitat. I també que el seu pare no explicava res. "Ell era més aviat catalanista i el meu oncle va ser un represaliat pel franquisme. Sempre m'ha intrigat per què ho van fer". Les motivacions dels soldats que hi van anar eren ben diverses. D'una banda, era la continuació de la Guerra Civil, "de tornar-lis als russos". De l'altra, lliurar-se de fer la mili durant tres anys a l'Àfrica tres anys, ja que a Rússia era un any i prou. O bé incentius econòmics: l'empresa on treballaven els pagava el sou i també cobraven de l'exèrcit alemany.

"També hi havia la gent que volia anar a Rússia per quedar-s'hi. Hi va haver desertors, tot i que això no es va explicar mai", rebla. Elements, silencis i documents d'un temps que formen el cos d'un llibre escrit per la necessitat de "saber què van fer el meu pare i el meu oncle allà, allistats en una guerra lluny de casa, contra els russos. Però mai no he demanat l'expedient". No saber tota la veritat, potser com a prevenció de la memòria, i del seu propi record. "Sé que al meu pare li van oferir fer-se policia, com a molts dels combatents, però ell no ho va acceptar. No en volia saber res, d'allò". Un silenci familiar i un gran silenci col·lectiu.

El franquisme, amb la necessitat "d'inventar una ficció"
A la novel·la, Munné-Jordà s'ha posat a la pell de tres joves –de biografies i idearis diferents– que van decidir allistar-se a la 250a Divisió d’Infanteria de la Wehrmacht i lluitar al costat de Hitler en una guerra terrible i devastadora. "Em centro en el viatge dels tres, que s'allisten per motius molt diferents l'un de l'altre". Una indagació detallada sobre uns fets dels quals se'n sap ben poca cosa. "Des d'aquí, des d'un punt de vista seriós i històric, el tema s'ha tractat poquíssim". És un dels grans valors del llibre, que connecta amb Entre Sant Peters i Sant Pau, una obra anterior de l'autor que va quedar finalista del premi Sant Jordi 1995 i que mostrava què va venir després dels fets bèl·lics de la División Azul, especialment l'encaix dels combatents de tornada a la societat catalana.

Fets que, com explica l'autor, tenen connexions amb el que el país ha viscut des de la celebració del referèndum sobiranista. "Per què la Guàrdia Civil ha fet informes tan plens de falsedats com els que ha fet sobre l'1-O? Ara, igual que abans, es construeix una mentida perquè explicar què has fet és complicat i difícilment justificable. Per això no deien res, tampoc, tots els qui tornaven de la División Azul, s'havien d'inventar una ficció. Van marxar amb banderes, però tornen d'amagat, perquè la situació política canvia molt. Molts van anar-hi obligats, però Franco va assegurar que eren voluntaris per no molestar el nou ordre mundial i els va anar 'repatriant' dissimuladament. També va haver-hi una certa repressió".
 
La darrera novel·la de la seva trajectòria
Des que va aparèixer el seu primer conte el 1974, Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) n’ha publicat una seixantena i més d’una quinzena de llibres, sempre entre la ciència-ficció i l’experimentació. Aquesta obra, però, suposa la seva fi com a novel·lista. "Fa cinquanta anys que escric i per fer una novel·la cal una empenta i una dedicació que ja no tinc, amb 70 anys". Una manera brillant de posar el llaç a una trajectòria singular, conseqüent amb una manera de veure l'ofici i de viure'l. L'autor diu adeu a la novel·la amb l'obra que millor s'endinsa en els punts foscos que sustenten les famílies i, de retruc, totes les societats.