11
de maig
del
2018
Actualitzat
el
14
de maig
a les
16:44h
Quim Torra encara el camí cap a la presidència de la Generalitat. Les vicissituds del seu mandat són ara per ara una incògnita. Però sí que coneixem bona part del seu pensament i dels seus referents ideològics, lligats a la voluntat de relligar amb la memòria de la Catalunya anterior a la Guerra Civil i amb la tradició del catalanisme liberal. Com a editor d'A Contravent, va dur a terme una tasca de recuperació d'episodis i figures enterrades per la trencadissa de la guerra i, sobretot, pels quaranta anys de franquisme. Aquests són alguns dels referents històrics del candidat a la presidència.
Xammar, l'anti-Sentís
Si hi ha un nom clau en els referents històrics de Torra, aquest és, sens dubte, l'escriptor i periodista Eugeni Xammar. Les memòries de Xammar, Seixanta anys d'anar pel món, van atrapar Torra, qui es va capbussar en la peripècia vital d'un Xammar que va ser corresponsal per Europa i va viure un temps a Ginebra. A Suïssa precisament va viure Torra quan treballava coma advocat per l'asseguradora Winterthur. D'aquesta descoberta de l'advocat que seria editor del periodista que va triar l'exili sorgiria la magnífica biografia Periodisme? Permetin! (Símbol editors, 2008), que va descobrir un Xammar fins aleshores colgat per l'oblit.
Xammar era l'anti-Sentís. Enfront un Xammar lleial a la Generalitat republicana i catalanista sense miraments, apareixia al fons l'actitud de molts altres que van resituar-se en la Catalunya vençuda del franquisme. El periodista Carles Sentís va ser un d'ells i, en part, símbol d'una manera de sobreviure que no era la de Xammar, ni tampoc la de Torra. Alhora, però, Xammar representa també un catalanisme amb una vena d'humor, liberal, irònic, bohemi, no exactament sentimental, cosa que també diu molt d'un Torra a qui ja alguns s'entesten d'etiquetar com a essencialista i conservador. No seria aquest el catalanisme de Xammar.
Elogi de la Catalunya republicana
Del fil de Xammar, a Torra se li obre un univers desconegut, el de tot una generació d'escriptors, intel·lectuals i periodistes que es van forjar en alguns dels mitjans més prestigiosos dels anys vint i trenta. És la revista Mirador, que va forjar una escola brillant de periodistes, és el satíric El Bé Negre i són rotatius com La Publicitat. D'aquesta nova trobada, Quim Torra en fa un altre llibre, el Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Premi Carles Rahola d'Assaig 2009).
Torra hi revisita les figures de Just Cabot, Francesc Madrid, Manuel Fontdevila o Àngel Ferran. Perfils com el de Francesc Madrid, que va ser secretari de Lluís Companys quan aquest va ser governador civil de Barcelona després de la proclamació de la República, no poden ser titllats de catalanistes tancats o essencialistes. Ans el contrari, a Torra l'atreu l'ambient del catalanisme republicà, amb un element de bohèmia, transversal i un xic heterodox.
"Que qui la FAI la pagui"
Una figura destacada de la generació de periodistes republicans va ser Josep Maria Planes (1907-36). Articulista brillant a la revista Mirador, va dirigir el satíric El Be Negre, des d'on es ridiculitzava totes les formacions polítiques i que va patir tot tipus de coaccions i amenaces, des de sectors de l'anarquista FAI a escamots d'Estat Català. Des de les pàgines de La Publicitat, es va atrevir a denunciar l'acció gangsteril de grups armats. I es va convertir en un objectiu de pistolers vinculats a la FAI. Planas era un home proper a Acció Catalana, republicà i catalanista.
Planes era un home amb capacitat de matisar. Va escriure un cop: "No és veritat que la CNT i la FAI siguin unes associacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per la FAI i la CNT". Esclatada la guerra, un escamot de la FAI el va anar a buscar i va ser assassinat a trets a l'Arrabassada l'agost de 1936.
Per Quim Torra, hi ha hagut massa enlluernament pel fenomen del moviment anarcosindicalista, massa seducció per l'Homenatge a Catalunya de George Orwell. "Menys Orwells i més Sales", arriba a escriure en un article en referència al Joan Sales d'Incerta glòria, un altre referent de la Catalunya superada per la tragèdia bèl·lica. L'article es titulava significativament Que qui la FAI, la pagui.
L'herència d'El Matí
Un altre referent ha estat la revista El Matí, que va sortir entre 1929 i 1936. El Matí va aixoplugar també una colla d'aquells periodistes que embadaleixen Torra, noms llegendaris com Josep maria Junoy i Josep Maria Capdevila. Va estar empre molt a prop de l'ideari de Manuel Carrasco i Formiguera, un dels "pares" d'Unió Democràtica de Catalunya. No va superar, però, la catàstrofe de la guerra. El Matí era un altre d'aquells portaveus d'una Catalunya que, si no impossible, es va demostrar inviable.
Torra ha estat col·laborador d'El Matí Digital, format per un col·lectiu d'exmilitants d'UDC i d'altres propers a l'ideari democristià sobiranista i on el candidat a la presidència ha escrit 134 articles. Precisament el darrer que hi ha publicat és sobre l'afusellament de Carrasco i Formiguera, del qual es compleixen exactament vuitanta anys aquest 2018. Torra l'acaba així: "L'any 1923 va escriure, també a la presó, en el seu dietari: 'La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món'. Siguem-ne dignes".
Xammar, l'anti-Sentís
Si hi ha un nom clau en els referents històrics de Torra, aquest és, sens dubte, l'escriptor i periodista Eugeni Xammar. Les memòries de Xammar, Seixanta anys d'anar pel món, van atrapar Torra, qui es va capbussar en la peripècia vital d'un Xammar que va ser corresponsal per Europa i va viure un temps a Ginebra. A Suïssa precisament va viure Torra quan treballava coma advocat per l'asseguradora Winterthur. D'aquesta descoberta de l'advocat que seria editor del periodista que va triar l'exili sorgiria la magnífica biografia Periodisme? Permetin! (Símbol editors, 2008), que va descobrir un Xammar fins aleshores colgat per l'oblit.
Xammar era l'anti-Sentís. Enfront un Xammar lleial a la Generalitat republicana i catalanista sense miraments, apareixia al fons l'actitud de molts altres que van resituar-se en la Catalunya vençuda del franquisme. El periodista Carles Sentís va ser un d'ells i, en part, símbol d'una manera de sobreviure que no era la de Xammar, ni tampoc la de Torra. Alhora, però, Xammar representa també un catalanisme amb una vena d'humor, liberal, irònic, bohemi, no exactament sentimental, cosa que també diu molt d'un Torra a qui ja alguns s'entesten d'etiquetar com a essencialista i conservador. No seria aquest el catalanisme de Xammar.
Elogi de la Catalunya republicana
Del fil de Xammar, a Torra se li obre un univers desconegut, el de tot una generació d'escriptors, intel·lectuals i periodistes que es van forjar en alguns dels mitjans més prestigiosos dels anys vint i trenta. És la revista Mirador, que va forjar una escola brillant de periodistes, és el satíric El Bé Negre i són rotatius com La Publicitat. D'aquesta nova trobada, Quim Torra en fa un altre llibre, el Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Premi Carles Rahola d'Assaig 2009).
Torra hi revisita les figures de Just Cabot, Francesc Madrid, Manuel Fontdevila o Àngel Ferran. Perfils com el de Francesc Madrid, que va ser secretari de Lluís Companys quan aquest va ser governador civil de Barcelona després de la proclamació de la República, no poden ser titllats de catalanistes tancats o essencialistes. Ans el contrari, a Torra l'atreu l'ambient del catalanisme republicà, amb un element de bohèmia, transversal i un xic heterodox.
"Que qui la FAI la pagui"
Una figura destacada de la generació de periodistes republicans va ser Josep Maria Planes (1907-36). Articulista brillant a la revista Mirador, va dirigir el satíric El Be Negre, des d'on es ridiculitzava totes les formacions polítiques i que va patir tot tipus de coaccions i amenaces, des de sectors de l'anarquista FAI a escamots d'Estat Català. Des de les pàgines de La Publicitat, es va atrevir a denunciar l'acció gangsteril de grups armats. I es va convertir en un objectiu de pistolers vinculats a la FAI. Planas era un home proper a Acció Catalana, republicà i catalanista.
Planes era un home amb capacitat de matisar. Va escriure un cop: "No és veritat que la CNT i la FAI siguin unes associacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per la FAI i la CNT". Esclatada la guerra, un escamot de la FAI el va anar a buscar i va ser assassinat a trets a l'Arrabassada l'agost de 1936.
Per Quim Torra, hi ha hagut massa enlluernament pel fenomen del moviment anarcosindicalista, massa seducció per l'Homenatge a Catalunya de George Orwell. "Menys Orwells i més Sales", arriba a escriure en un article en referència al Joan Sales d'Incerta glòria, un altre referent de la Catalunya superada per la tragèdia bèl·lica. L'article es titulava significativament Que qui la FAI, la pagui.
L'herència d'El Matí
Un altre referent ha estat la revista El Matí, que va sortir entre 1929 i 1936. El Matí va aixoplugar també una colla d'aquells periodistes que embadaleixen Torra, noms llegendaris com Josep maria Junoy i Josep Maria Capdevila. Va estar empre molt a prop de l'ideari de Manuel Carrasco i Formiguera, un dels "pares" d'Unió Democràtica de Catalunya. No va superar, però, la catàstrofe de la guerra. El Matí era un altre d'aquells portaveus d'una Catalunya que, si no impossible, es va demostrar inviable.
Torra ha estat col·laborador d'El Matí Digital, format per un col·lectiu d'exmilitants d'UDC i d'altres propers a l'ideari democristià sobiranista i on el candidat a la presidència ha escrit 134 articles. Precisament el darrer que hi ha publicat és sobre l'afusellament de Carrasco i Formiguera, del qual es compleixen exactament vuitanta anys aquest 2018. Torra l'acaba així: "L'any 1923 va escriure, també a la presó, en el seu dietari: 'La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món'. Siguem-ne dignes".