Un senyor de Barcelona: Crònica

Ricard Duran, la fotografia neta

«El fons extraordinari del fotògraf mereix ser conegut i difós com el que és: l’expressió d’un artista de la llum, de la composició visual, de l’objecte i de la vida aturada»

per Toni Vall, 10 de maig de 2018 a les 13:24 |
Dues fotografies de Ricard Duran | Ricard Duran
Una nena omple un càntir de vidre a la Font que hi ha a la cantonada del carrer de Balmes amb Còrsega. La càmera atrapa la brillantor de l’aigua, la vivesa del rajolí, els esquitxos que fugen del broc i el rostre serè de la noia. És una foto preciosa, molt expressiva i molt senzilla alhora. Porta la signatura de Ricard Duran i Bargalló (1916-1986), pertanyent a l’encara massa nombrosa nòmina de fotògrafs catalans poc coneguts, difosos amb comptagotes i massa vegades d’amagatotis. Per sort, hi ha qui fa esforços titànics per a fer-los sortir de l’ombra. En aquest cas són obra del fill de l’artista, Ricard Duran i Pineda, que fa cosa d’una dècada, veient els més de tres mil negatius del seu pare que tenia a casa, tancats en capses i armaris, va decidir que calia fer-ne alguna cosa, donar-los vida i visibilitat, pregonar als quatre vents que el seu pare era un fotògraf fabulós. 

Amb l’ajuda imprescindible de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i dels seus dos directors successius, Miquel Galmes i Eduard Bertran, el Ricard va posar fil a l’agulla, es van positivar digitalment un centenar de fotografies i amb elles va iniciar un trajecte, casolà i autogestionat, enèrgic i il·lusionat, de mostres i exposicions: Sabadell, Lleida, Barcelona... i París!!! Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull, l’obra de Duran –i la del seu company de fatigues Narcís Darder- va arribar al Centre d’Estudis Catalans –depenent de la Sorbonne– de la capital francesa. Fins fa pocs dies es podia veure a l’Agrupació Fotogràfica de Barcelona i en breu arribarà a Almacelles (25 de maig) i de retorn a Sabadell (31 de maig).


Duran, gerent d’una empresa tèxtil, tenia una vida cultural molt intensa al Sabadell d’abans de la Guerra. Amb un grup d’amics va participar en una pel·lícula amateur que arrossega una certa mítica Qui és Marlin (1934), amb els mateixos amics van coure un convençut associacionisme fotogràfic, van fundar l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i es presentaven a multitud de concursos i certàmens. Una afició apassionada la de Duran, que al llarg de tota la vida mai va deixar de disparar el seu objectiu, de retratar la vida que l’envoltava. Va ser autodidacta al 100%, va muntar un laboratori a casa seva i va aprendre a còpia de perseverar, de llegir, d’intercanviar experiències amb els companys d’afició.
 

Ricard Duran i Pineda mostrant una fotografia del seu pare. Foto: Albert Alcaide


La seva fotografia és neta, clara, lluminosa, d’una perfecció tècnica bestial. Amb la Leica, la Rolleiflex o la Hasselblad sortia a voltar i enquadrava amb precisió aquella realitat que el captivava. No tenia pulsió de retratista amb mirada social, preferia no incidir en la vida de la gent per pudor a importunar-los, el que li agradava era la composició visual, l’objecte, la natura, la interacció entre l’home i el seu entorn. La sobrietat d’allò que veu l’ull humà i queda capturat per l’objectiu.

Visito el Ricard a casa seva, en plena voràgine de recollir una exposició i preparar-ne una altra. Té unes quantes fotos preparades per ensenyar-me i en treu unes quantes més de caixes i carpetes. Un paradís de plaer per a un cronista fanàtic de la fotografia. Desfilades militars, la marina americana a la Plaça de Sant Jaume, estampes del port, de vaixells atracats, de cobertes desguitarrades, un grup de soldats fent footing, un salze que aboca les branques sobre el reflex del riu, la gelor sobre d’un prat... Les excursions i passejades del fotògraf donaven molt de si. Ah! I la Barcelona de les fires de mostres, les grans places, la indústria en creixement, la grisor dissimulada de Desarrollismo...

 

Dues fotografies de Ricard Duran Foto: Ricard Duran


El detallisme és fonamental en la seva obra. El detallisme d’un semàfor, per exemple. Del capó lluent d’un cotxe. El detallisme de l’obertura d’una tuba, una de les seves fotos més conegudes. O d’un sard recent pescat immòbil sobre un plat. Els bodegons li agradaven: un gotim de raïm. El moment just –Cartier-Bresson– d’una tassa que cau a terra i s’esmicola, una foto extraordinària. La processó d’esquenes que avança per un carrer que fa baixada i el barret d’una monja imponent. Una cobla i la seva fanfàrria, una senyora amb un paraigua i la immensitat del carrer. L’esclat d’una onada, uns nens pescant, uns altres amb bicicleta pel Tibidabo i un altre amb la Moreneta. Els seus fills li servien a vegades de models. Estan contents de poder-ho admirar i explicar.

El fons extraordinari de Ricard Duran i Bargalló mereix ser conegut i difós com el que és: l’expressió d’un artista de la llum, de la composició visual, de l’objecte i de la vida aturada. Mereix que se li faci cas. Mereix més entusiasmes a part del de la seva família i del de tots els que hem tingut la sort d’admirar-ne la bellesa.
 

Ricard Duran i Pineda mostrant una fotografia del seu pare. Foto: Albert Alcaide

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Participació