13
de maig
del
2018
Actualitzat
el
15
de maig
a les
6:56h
Pilar Rahola és periodista i analista política. En aquesta entrevista a NacióDigital, repassa l'actualitat política, elogia el perfil del candidat a la presidència, Quim Torra, defensa la gestió del temps que ha fet el president Puigdemont i etziba de valent contra un Estat copat pels poders fàctics.
Polifacètica i tot-terreny, acaba de publicar S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d'avui, una realitat silenciada (Columna), on denuncia de manera documentada el drama que pateixen moltes comunitats des de Nigèria fins a Pyongyang.
Quedem amb Pilar Rahola a l'Ateneu Barcelonès, que és un dels escenaris de la seva novel·la Rosa de Cendra (Premi Ramon Llull 2017), situada en la Barcelona convulsa de la Setmana Tràgica. D'això ja fa cent anys i estem en un context diferent. Però l'Estat, aliè i repressor, presenta similituds amb el del 1909 i l'autora el continua disseccionant amb el mateix bisturí.
- President Torra. Quin és el missatge que ens envia aquesta candidatura?
- Crec que el president Puigdemont envia un doble missatge: hi haurà un president amb una forta personalitat i una ideologia molt definida, dirigint un equip sòlid i alhora lleial al mandat de l'1 d'octubre i a l'exili.
- Creu que estarà subordinat a Berlín?
- Els qui diuen això no coneixen Quim Torra. És una personalitat antisubordinada. Sabrà coordinar-se amb el Consell de la República i amb el paper legítim de Puigdemont a l'exterior. Els qui afirmen que serà una figura subordinada es veuran desmentits la primera setmana.
- Creu que el nou president sorprendrà l'unionisme?
- Ja han començat a etiquetar-lo. L'unionisme, amb la seva reacció contra Torra, ha tornat a demostrar que no ha entès res. Menyspreen tot el que ignoren. Es trobaran amb un dirigent molt fort i d'una gran categoria política. Quan es proposa un candidat com Quim Torra no és perquè faci un paper secundari.
- Després de la tardor passada, s'havia obert pas un relat molt autocrític i s'havia instal·lat la idea que el sobiranisme es va equivocar: per no fer efectiva la declaració d'independència, per no ser pragmàtics i no haver convocat eleccions... Tan malament s'ha fet?
- Els catalans som els campions de l'autocrítica. Els nostres adversaris -que ens combaten- i els nostres enemics -que ens volen destruir- mai no en fan d'autocrítica. Valoro i alhora em fatiga aquest desig d'obrir-nos els budells dient que ens hem equivocat. Dit això, aquest exercici també és positiu i ens pot ajudar a millorar.
- Què creu que no s'hauria d'haver fet i què creu que s'hauria de fer?
- No puc assegurar, com han dit molts, si estàvem preparats o no per donar un pas endavant. Sí que tinc la convicció que si haguéssim fet efectiva la declaració, hi podia haver morts. Amb un Estat tan ferotge i tan embogit, si els ciutadans es posen a defensar les institucions i fer efectiva la República, no era descartable ni l'acció de l'extrema dreta ni veure l'exèrcit al carrer. Crec que els catalans hem decidit que no hi ha d'haver cap mort en el procés. Recordo una conversa a Israel, en què jo explicava el caràcter pacífic del procés, i un amic meu israelià em va dir: "No sereu mai independents perquè no voleu morts". Jo li vaig respondre: "T'ho desmentiré. Serem independents i no hi haurà morts. O no seran per culpa nostra". Probablement va ser un error no executar la República, però si el motiu va ser perquè no hi hagués cap episodi de violència, jo el compro.
- El procés no ha acabat?
- El procés està en tota la seva vivor. L'Estat ens ha volgut destruir, no se n'ha sortit i ara estem en una segona etapa i cal mesurar quines passes fer. La repressió a Catalunya no ha estat fruit d'un partit, sinó d'una conxorxa organitzada. Sabem que hi va haver reunions en què van participar la Corona, partits polítics, l'exèrcit i empreses de l'Ibex.
- Reunions formals?
- El tam-tam que ens va arribar és que hi va haver reunions formals en el transcurs de les quals el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va plantejar si el nivell de repressió previst se'l podien permetre, i algú va contestar "hauràs de mirar cap a una altra banda". Jo no ho puc certificar. Només puc dir que és un tam-tam poderós. Aquí hi ha un Estat amb uns poders fàctics que diuen: hem d'acabar amb el problema català. L'Estat ha seguit una estratègia de mort sobtada a Catalunya, i ha fracassat.
- Expliqui això de la mort sobtada.
- Fan eleccions amb la convicció que, en un país derrotat, les guanyaran. Detenen els líders polítics, atemorint la població amb la policia al carrer. Però què falla? Que les eleccions del 21-D les guanya el sobiranisme. I la segona cosa que els falla és l'exili. La sortida del president i dels consellers trenca l'esquema de tenir empresonats tots els líders catalans. A més, l'exili posa fi a una cosa que era essencial per la mort sobtada, que exigia impunitat, silenci i tancament de fronteres: l'exili trenca el silenci, la impunitat i internacionalitza el problema. Per això estic convençuda que la gestió del temps, que era molt complexa, fins a la proposta de la candidatura de Quim Torra, ha estat intel·ligent per part del president Puigdemont.
- Ha estat millor esperar que no pas formar govern de seguida?
- Un govern pel gener hagués estat el menys efectiu de la història. No hagués aconseguit la internacionalització d'ara, no hagués permès a Puigdemont mantenir-se com a president, hauria suposat posar-se de genolls i hagués reforçat l'estratègia judicial de l'Estat. En aquests moments, l'estratègia del jutge Llarena està degradada al màxim, ja és un jutge sota la lupa, mentre que ell necessitava impunitat absoluta. I el front de l'Estat té esquerdes.
- L'informe de l'Institut Elcano sobre la imatge de l'estat espanyol a l'exterior diu moltes coses. L'octubre català ha mostrat també una imatge tardoral d'Espanya?
- L'Institut Elcano evidencia que la imatge d'Espanya està molt deteriorada. Elcano intenta ser seriós. És un think tank que vol preservar la seva credibilitat internacional i no pot caure en la propaganda. Si, a més, Bèlgica denega les extradicions perquè diuen que no extraditen polítics, sinó delinqüents, la bufetada a la justícia espanyola serà immensa.
- Creu que l'Estat pot canviar de política a Catalunya?
- Estic convençuda que al PP això se li està fent molt gros i només alimenta Ciutadans. No li permet fer política. Al PP en aquests moments, els presos preventius li són incòmodes, però ja no controla els poders fàctics, que volen la revenja, l'"¡a por ellos!" i "que nunca más levanten cabeza". El PP ha xocat contra el monstre que ell mateix ha creat i l'està devorant.
- Quins són aquests poders fàctics?
- El món FAES d'Aznar, especialment, que és neofalangista i ha donat per liquidat el PP. Veuen el PP com el banc brut i Albert Rivera com el banc net, on hi col·loquen els seus actius. També hi ha determinats poders mediàtics i alguns empresaris de l'IBEX. Rajoy, per salvar-se, hauria de poder gestionar una mica la política catalana. I per això li resulten un problema l'exili, Llarena i els presos. Per això Montoro es desmarca de Llarena.
- I el paper del rei? Amb Felip VI hi hem sortit perdent?
- Joan Carles, per la seva biografia, hagués gestionat amb més intel·ligència la situació. Felip VI és un pijo de Madrid que ha viscut entre cotons, no coneix la política i ha comès tots els errors de manual. Amb la voluntat de salvar Espanya, ha deteriorat la seva institució. De cara a l'independentisme, potser li va millor un rei tan obcecat i poc intel·ligent que no pas Joan Carles, que hagués estat més sibil·lí i ens hagués fet passar bou per bèstia grossa.
- La batalla de Barcelona serà sucosa. Amb la perspectiva d'un unionisme mobilitzat, amb la possibilitat d'una candidatura de Manuel Valls, en quines condicions hauria d'anar el sobiranisme a les urnes?
- La perspectiva unionista a Barcelona és o una candidatura conjunta Valls-Borrell o una confrontació entre Valls i Borrell, un per Ciutadans i l'altre pel PSC. Sobre Valls, que va destruir el Partit Socialista, vaig veure'n un acudit en un mitjà francès: "Desastre ecològic a Barcelona. França envia els detritus". Enmig de tot això, Colau és una líder en decadència. Així com els comuns es poden refer, Colau està en caiguda lliure. Veig moviments al PSC amb Josep Borrell, i els independentistes mirant-s'ho. En aquesta tessitura, la idea que no anés tot el bloc sobiranista junt és una bogeria. No sé com s'ha de fer el pacte ni quin paper ha de tenir cadascú ni qui ha de ser candidat.
- Ferran Mascarell?
- Podria ser. Està molt connotat, però és una persona amb molta rellevància política, té bona imatge, és bon gestor.
- Vostè s'autodescarta?
- Jo ja m'he autodescartat. Jo ja he estat en política municipal i en algun moment m'han fet sondejos.
- Recentment?
- Sí, recentment. En el meu cas em feien l'oferiment des de la perspectiva de Junts per Catalunya. Però jo vull estar en el món de l'opinió i ajudar a crear el relat català. Crec que és el meu paper.
- En el seu paper també hi ha incidir en temes globals. Parlem del seu darrer llibre. A S.O.S. Cristians fa el mapa d'una persecució que fins fa pocs anys era quasi bé amagada. Es pot parlar de genocidi o neteja ètnica?
- En aquests moments, sí. Són els termes que utilitzen la Unió Europea, l'Administració Obama i el Senat dels Estats Uniits per parlar de la massacre de cristians a l'Iraq, especialment d'assiris i caldeus. El darrer cens de Saddam Hussein establia 1.300.000 cristians a l'Iraq, que feia dos mil anys que hi vivien, des dels temps de Sant Tomàs, i que parlen arameu a casa. El darrer cens actualitzat del 2017 parla de 200.000 cristians. Ha desaparegut un milió de cristians de l'Iraq. I en d'altres països jo parlaria d'una persecució sistèmica que té diferents nivells: el legal (amb l'aplicació de la xaria), l'assetjament social (amb comunitats pobres que viuen a les perifèries) i la massacre gihadista.
- Dona moltes dades de la persecució a l'Índia, poc coneguda.
- A l'Índia hi ha un moviment que es diu Hindutva, molt proper al partit que governa ara, el Bharatija Janata, molt agressiu, que considera que l'Índia és només per als hindús. Els musulmans també n'han estat víctimes, però la persecució més gran la pateixen els cristians perquè són els més abandonats. El mapa de l'horror és brutal, va des de Nigèria fins a Terra Santa, passant per Egipte, on els coptes estan patint un ostracisme violent, i continuant per l'Iran, l'Índia, el Pakistan, Malàisia... Ser cristià avui en molts llocs del món és dur una diana. I ho dic jo que no sóc creient.
- Explica que Corea del Nord és el país més perillós per a un cristià.
- Ho assegura Open Doors, una organització que fa disset anys que monitoritza la persecució de cristians. El llistat que fa, ratificat per les Nacions Unides, és molt seriós.
- Quines són les fonts més creïbles sobre la persecució de cristians?
- Per cada dada que he fet servi, jo he utilitzat quatre fonts. Hi ha fonts molt solvents. Open Doors és molt rigorosa, perquè utilitza moltes variables i té gent sobre el terreny. He emprat també molt els informes del comitè del dret de creences del Congrés nord-americà, també els estudis fets per la Universitat d'Harvard.
- Com és que fins ara aquest tema ha estat en segon terme?
- Per diversos motius. A Occident, al cristianisme encara el vinculem al poder i, per tant, a ser victimari, no víctima. L'esquerra no considera que aquest sigui el seu tema i el menysté. I les dretes sovint utilitzen la fe catòlica per atiar contra els immigrants o contra altres religions, com Orban a Hongria, o sectors ultraconservadors a Polònia, i veuen les comunitats cristianes a Egipte o Síria com un fenomen exòtic. Però la realitat és la de genocidi i neteja ètnica, i són uns termes que jo mai no banalitzaré.
Polifacètica i tot-terreny, acaba de publicar S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d'avui, una realitat silenciada (Columna), on denuncia de manera documentada el drama que pateixen moltes comunitats des de Nigèria fins a Pyongyang.
Quedem amb Pilar Rahola a l'Ateneu Barcelonès, que és un dels escenaris de la seva novel·la Rosa de Cendra (Premi Ramon Llull 2017), situada en la Barcelona convulsa de la Setmana Tràgica. D'això ja fa cent anys i estem en un context diferent. Però l'Estat, aliè i repressor, presenta similituds amb el del 1909 i l'autora el continua disseccionant amb el mateix bisturí.
- President Torra. Quin és el missatge que ens envia aquesta candidatura?
- Crec que el president Puigdemont envia un doble missatge: hi haurà un president amb una forta personalitat i una ideologia molt definida, dirigint un equip sòlid i alhora lleial al mandat de l'1 d'octubre i a l'exili.
- Creu que estarà subordinat a Berlín?
- Els qui diuen això no coneixen Quim Torra. És una personalitat antisubordinada. Sabrà coordinar-se amb el Consell de la República i amb el paper legítim de Puigdemont a l'exterior. Els qui afirmen que serà una figura subordinada es veuran desmentits la primera setmana.
- Creu que el nou president sorprendrà l'unionisme?
- Ja han començat a etiquetar-lo. L'unionisme, amb la seva reacció contra Torra, ha tornat a demostrar que no ha entès res. Menyspreen tot el que ignoren. Es trobaran amb un dirigent molt fort i d'una gran categoria política. Quan es proposa un candidat com Quim Torra no és perquè faci un paper secundari.
- Després de la tardor passada, s'havia obert pas un relat molt autocrític i s'havia instal·lat la idea que el sobiranisme es va equivocar: per no fer efectiva la declaració d'independència, per no ser pragmàtics i no haver convocat eleccions... Tan malament s'ha fet?
- Els catalans som els campions de l'autocrítica. Els nostres adversaris -que ens combaten- i els nostres enemics -que ens volen destruir- mai no en fan d'autocrítica. Valoro i alhora em fatiga aquest desig d'obrir-nos els budells dient que ens hem equivocat. Dit això, aquest exercici també és positiu i ens pot ajudar a millorar.
- Què creu que no s'hauria d'haver fet i què creu que s'hauria de fer?
- No puc assegurar, com han dit molts, si estàvem preparats o no per donar un pas endavant. Sí que tinc la convicció que si haguéssim fet efectiva la declaració, hi podia haver morts. Amb un Estat tan ferotge i tan embogit, si els ciutadans es posen a defensar les institucions i fer efectiva la República, no era descartable ni l'acció de l'extrema dreta ni veure l'exèrcit al carrer. Crec que els catalans hem decidit que no hi ha d'haver cap mort en el procés. Recordo una conversa a Israel, en què jo explicava el caràcter pacífic del procés, i un amic meu israelià em va dir: "No sereu mai independents perquè no voleu morts". Jo li vaig respondre: "T'ho desmentiré. Serem independents i no hi haurà morts. O no seran per culpa nostra". Probablement va ser un error no executar la República, però si el motiu va ser perquè no hi hagués cap episodi de violència, jo el compro.
Pilar Rahola durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa.
- El procés no ha acabat?
- El procés està en tota la seva vivor. L'Estat ens ha volgut destruir, no se n'ha sortit i ara estem en una segona etapa i cal mesurar quines passes fer. La repressió a Catalunya no ha estat fruit d'un partit, sinó d'una conxorxa organitzada. Sabem que hi va haver reunions en què van participar la Corona, partits polítics, l'exèrcit i empreses de l'Ibex.
- Reunions formals?
- El tam-tam que ens va arribar és que hi va haver reunions formals en el transcurs de les quals el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va plantejar si el nivell de repressió previst se'l podien permetre, i algú va contestar "hauràs de mirar cap a una altra banda". Jo no ho puc certificar. Només puc dir que és un tam-tam poderós. Aquí hi ha un Estat amb uns poders fàctics que diuen: hem d'acabar amb el problema català. L'Estat ha seguit una estratègia de mort sobtada a Catalunya, i ha fracassat.
"La gestió del temps del president Puigdemont ha estat intel·ligent, un govern al gener hagués estat el menys efectiu dels governs"
- Expliqui això de la mort sobtada.
- Fan eleccions amb la convicció que, en un país derrotat, les guanyaran. Detenen els líders polítics, atemorint la població amb la policia al carrer. Però què falla? Que les eleccions del 21-D les guanya el sobiranisme. I la segona cosa que els falla és l'exili. La sortida del president i dels consellers trenca l'esquema de tenir empresonats tots els líders catalans. A més, l'exili posa fi a una cosa que era essencial per la mort sobtada, que exigia impunitat, silenci i tancament de fronteres: l'exili trenca el silenci, la impunitat i internacionalitza el problema. Per això estic convençuda que la gestió del temps, que era molt complexa, fins a la proposta de la candidatura de Quim Torra, ha estat intel·ligent per part del president Puigdemont.
- Ha estat millor esperar que no pas formar govern de seguida?
- Un govern pel gener hagués estat el menys efectiu de la història. No hagués aconseguit la internacionalització d'ara, no hagués permès a Puigdemont mantenir-se com a president, hauria suposat posar-se de genolls i hagués reforçat l'estratègia judicial de l'Estat. En aquests moments, l'estratègia del jutge Llarena està degradada al màxim, ja és un jutge sota la lupa, mentre que ell necessitava impunitat absoluta. I el front de l'Estat té esquerdes.
Pilar Rahola: "El PP ha xocat contra el monstre que ell mateix ha creat i l'està devorant". Foto: Adrià Costa.
- L'informe de l'Institut Elcano sobre la imatge de l'estat espanyol a l'exterior diu moltes coses. L'octubre català ha mostrat també una imatge tardoral d'Espanya?
- L'Institut Elcano evidencia que la imatge d'Espanya està molt deteriorada. Elcano intenta ser seriós. És un think tank que vol preservar la seva credibilitat internacional i no pot caure en la propaganda. Si, a més, Bèlgica denega les extradicions perquè diuen que no extraditen polítics, sinó delinqüents, la bufetada a la justícia espanyola serà immensa.
"Al PP, els presos preventius li són incòmodes, però ja no controla els poders fàctics"
- Creu que l'Estat pot canviar de política a Catalunya?
- Estic convençuda que al PP això se li està fent molt gros i només alimenta Ciutadans. No li permet fer política. Al PP en aquests moments, els presos preventius li són incòmodes, però ja no controla els poders fàctics, que volen la revenja, l'"¡a por ellos!" i "que nunca más levanten cabeza". El PP ha xocat contra el monstre que ell mateix ha creat i l'està devorant.
- Quins són aquests poders fàctics?
- El món FAES d'Aznar, especialment, que és neofalangista i ha donat per liquidat el PP. Veuen el PP com el banc brut i Albert Rivera com el banc net, on hi col·loquen els seus actius. També hi ha determinats poders mediàtics i alguns empresaris de l'IBEX. Rajoy, per salvar-se, hauria de poder gestionar una mica la política catalana. I per això li resulten un problema l'exili, Llarena i els presos. Per això Montoro es desmarca de Llarena.
- I el paper del rei? Amb Felip VI hi hem sortit perdent?
- Joan Carles, per la seva biografia, hagués gestionat amb més intel·ligència la situació. Felip VI és un pijo de Madrid que ha viscut entre cotons, no coneix la política i ha comès tots els errors de manual. Amb la voluntat de salvar Espanya, ha deteriorat la seva institució. De cara a l'independentisme, potser li va millor un rei tan obcecat i poc intel·ligent que no pas Joan Carles, que hagués estat més sibil·lí i ens hagués fet passar bou per bèstia grossa.
Rahola defensa que el sobiranisme vagi unit a les municipals de Barcelona. Foto: Adrià Costa.
- La batalla de Barcelona serà sucosa. Amb la perspectiva d'un unionisme mobilitzat, amb la possibilitat d'una candidatura de Manuel Valls, en quines condicions hauria d'anar el sobiranisme a les urnes?
- La perspectiva unionista a Barcelona és o una candidatura conjunta Valls-Borrell o una confrontació entre Valls i Borrell, un per Ciutadans i l'altre pel PSC. Sobre Valls, que va destruir el Partit Socialista, vaig veure'n un acudit en un mitjà francès: "Desastre ecològic a Barcelona. França envia els detritus". Enmig de tot això, Colau és una líder en decadència. Així com els comuns es poden refer, Colau està en caiguda lliure. Veig moviments al PSC amb Josep Borrell, i els independentistes mirant-s'ho. En aquesta tessitura, la idea que no anés tot el bloc sobiranista junt és una bogeria. No sé com s'ha de fer el pacte ni quin paper ha de tenir cadascú ni qui ha de ser candidat.
- Ferran Mascarell?
- Podria ser. Està molt connotat, però és una persona amb molta rellevància política, té bona imatge, és bon gestor.
- Vostè s'autodescarta?
- Jo ja m'he autodescartat. Jo ja he estat en política municipal i en algun moment m'han fet sondejos.
- Recentment?
- Sí, recentment. En el meu cas em feien l'oferiment des de la perspectiva de Junts per Catalunya. Però jo vull estar en el món de l'opinió i ajudar a crear el relat català. Crec que és el meu paper.
Pilar Rahola en un moment de l'entrevista, a l'Ateneu Barcelonès. Foto: Adrià Costa.
- En el seu paper també hi ha incidir en temes globals. Parlem del seu darrer llibre. A S.O.S. Cristians fa el mapa d'una persecució que fins fa pocs anys era quasi bé amagada. Es pot parlar de genocidi o neteja ètnica?
- En aquests moments, sí. Són els termes que utilitzen la Unió Europea, l'Administració Obama i el Senat dels Estats Uniits per parlar de la massacre de cristians a l'Iraq, especialment d'assiris i caldeus. El darrer cens de Saddam Hussein establia 1.300.000 cristians a l'Iraq, que feia dos mil anys que hi vivien, des dels temps de Sant Tomàs, i que parlen arameu a casa. El darrer cens actualitzat del 2017 parla de 200.000 cristians. Ha desaparegut un milió de cristians de l'Iraq. I en d'altres països jo parlaria d'una persecució sistèmica que té diferents nivells: el legal (amb l'aplicació de la xaria), l'assetjament social (amb comunitats pobres que viuen a les perifèries) i la massacre gihadista.
"Ser cristià avui en molts llocs del món és dur una diana, i ho dic jo que no sóc creient"
- Dona moltes dades de la persecució a l'Índia, poc coneguda.
- A l'Índia hi ha un moviment que es diu Hindutva, molt proper al partit que governa ara, el Bharatija Janata, molt agressiu, que considera que l'Índia és només per als hindús. Els musulmans també n'han estat víctimes, però la persecució més gran la pateixen els cristians perquè són els més abandonats. El mapa de l'horror és brutal, va des de Nigèria fins a Terra Santa, passant per Egipte, on els coptes estan patint un ostracisme violent, i continuant per l'Iran, l'Índia, el Pakistan, Malàisia... Ser cristià avui en molts llocs del món és dur una diana. I ho dic jo que no sóc creient.
- Explica que Corea del Nord és el país més perillós per a un cristià.
- Ho assegura Open Doors, una organització que fa disset anys que monitoritza la persecució de cristians. El llistat que fa, ratificat per les Nacions Unides, és molt seriós.
- Quines són les fonts més creïbles sobre la persecució de cristians?
- Per cada dada que he fet servi, jo he utilitzat quatre fonts. Hi ha fonts molt solvents. Open Doors és molt rigorosa, perquè utilitza moltes variables i té gent sobre el terreny. He emprat també molt els informes del comitè del dret de creences del Congrés nord-americà, també els estudis fets per la Universitat d'Harvard.
- Com és que fins ara aquest tema ha estat en segon terme?
- Per diversos motius. A Occident, al cristianisme encara el vinculem al poder i, per tant, a ser victimari, no víctima. L'esquerra no considera que aquest sigui el seu tema i el menysté. I les dretes sovint utilitzen la fe catòlica per atiar contra els immigrants o contra altres religions, com Orban a Hongria, o sectors ultraconservadors a Polònia, i veuen les comunitats cristianes a Egipte o Síria com un fenomen exòtic. Però la realitat és la de genocidi i neteja ètnica, i són uns termes que jo mai no banalitzaré.
El darrer llibre de Pilar Rahola denuncia la persecució contra les comunitats cristianes en molts països del món. Foto: Adrià Costa.