Entrevista

Daniel Pennac: «No puc suportar que hi hagi presos per delicte d'opinió»

L'escriptor, un dels signants del manifest per l'alliberament dels polítics catalans publicat a "Le Monde", presenta la seva darrera novel·la, una comèdia que recupera l'univers del personatge Benjamin Malaussène

per Esteve Plantada, 9 de maig de 2018 a les 06:49 |
Daniel Pennac | Francesca Mantovani
Fa un mes, Le Monde publicava un manifest on diversos autors de prestigi internacional exigien "de manera immediata" l'alliberament dels presos polítics catalans. Entre ells, Daniel Pennac (Casablanca, 1944), un dels escriptors més populars de França que aquests dies ha visitat Barcelona per presentar la seva darrera novel·la, El cas Malaussène. 1. Em van mentir (Empúries / Penguin Random House), una comèdia coral plena d'ironia, d'humor i que recupera, dues dècades després, l'univers del seu personatge més cèlebre, Benjamin Malaussène. Sempre amb un somriure encomanadís, l'autor francès ens fa còmplices d'una manera de veure Europa, Catalunya i el fet d'educar, llegir i escriure.
 

- Torna a la saga de Benjamin Malaussène i la seva tribu després de dues dècades de silenci. És un temps suficient com per presentar un personatge amb molts canvis, tants com n'ha patit la societat francesa i l'europea.
 
- Malaussène continua sent un observador de la realitat, tot i que, efectivament, ha canviat molt en aquests vint anys, com també ha canviat la realitat. Ha vist el naixement dels seus fills, la maduresa a què arribaven els seus germans i germanes, com canviava la seva relació amb la mateixa societat, i com tots aquests canvis ara es filtren a través de la mirada del seu fill i els seus nebots. I sí, ens adonem perfectament que la societat és totalment diferent, amb generacions molt diferents a com eren quan va acabar la darrera novel·la.

- Tenint en compte sembla que vivim una regressió a temps obscurs, l'humor era més necessari que mai per posar de relleu aquesta crueltat del món i del sistema?

 
- Per mi, l'humor és un element cultural inherent. És un distanciament en la tragèdia que tenen les coses per així poder-les observar. Un exemple: quan tenia 23 anys, la dona que estimava em va deixar. Vaig estar molt trist i em vaig tancar a l'habitació, desolat. Però el meu pare va aparèixer un bon dia per la porta i em va etzibar: "Daniel, m'he oblidat de dir-te que el suïcidi és una imprudència". Aquesta va ser la meva educació! La forma d'entomar les coses amb humor, fins i tot en els sotracs més grans i dolorosos.
 
- L'humor com una eina necessària per entomar la realitat. Però hi ha una generació que ara ja sap que mai viurà millor que la generació dels seus pares. Quin futur ens espera, com a ciutadans d'aquesta Europa en crisi permanent?
 
- No sé com serà el futur. Però espero que Europa practiqui una política cultural. És a dir, una Europa on els nens catalans de 10 anys –i tots els del continent– visquin un mes a Anglaterra, l'any després un mes a França, després a Itàlia, a Grècia, i així durant tota l'escolarització. Si això passés, probablement ens identificaríem amb una idea d'Europa comuna, real i potent. Però, alhora, també reafirmaríem les nostres identitats nacionals. I no ho hem fet, i per això ens trobem en aquesta regressió, perquè no ens hem obert, ni hem obert les nostres intel·ligències. Espero, però, que encara puguem construir l'Europa dels pobles.
 
- Juntament amb Erri de Luca, Jean-Marie Laclavetine i Roberto Saviano va ser un dels signants del manifest aparegut a Le Monde en favor de l'alliberament dels presos polítics catalans. Per què ho va fer?
 
- Perquè no puc suportar que hi hagi presos per delicte d'opinió. És inconcebible.
 
- Deien que "les opinions i les creences es discuteixen, no es posen a la presó". Sembla una qüestió fonamental en base als drets humans. Què pensa del silenci dels intel·lectuals espanyols sobre el tema?
 
- El seu silenci és una barreja de por i de minimització del mal. Considero que és una no avaluació de la tragèdia de la situació, de no entendre el sofriment dels altres, per molt que no pensin com tu. No sóc català, ni espanyol, però estic convençut que hi hauria una altra resposta si la gent es posés al lloc de qui pateix, físicament i realment, allò que significa estar empresonat. No pots restar indiferent si fas l'esforç d'imaginar-te allà dins, en presó preventiva!
 
- Ha desaparegut l'empatia.
 

- I l'empatia és molt necessària. Pensi que són a la presó, que estan privats de llibertats, que no poden veure els seus fills petits! I que estan empresonats pel simple fet de defensar idees. Cal fer un esforç per entendre el seu patiment, de la mateixa manera que també cal que el fem en el cas dels refugiats al Mediterrani. Com és possible que ens passi tot això, ara i a Europa? Esforç i empatia. Però, desgraciadament, la nostra societat ha perdut el costum de posar-se al lloc de l'altre.
 
- Com a autor de la celebrada Mal d'escola –un al·legat a favor de l'educació que va tenir molt d'èxit–, creu que, ara més que mai, ens convé posar el focus en l'educació?
 
- Amb l'educació sempre adoptem una situació fàcil: confiem en l'ètica d'una institució, i prou. Però, més que confiar en aquesta ètica, hauríem de fer-ho en les nostres accions personals, en el nostre dia a dia. Hauríem de pensar com ens comportem amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els amics que estan malalts. Per què no anem a veure la gent que està sola a les residències? Per què ens costa tant? Abans de pensar en una educació de l'ètica a les escoles, hauríem de fer totes aquestes accions personals, com ara cuidar els amics que tenim a la presó.
 

Daniel Pennac, en la xerrada celebrada aquest dilluns al CCCB Foto: CCCB

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació