​«Preguntes freqüents», les preguntes i els aplaudiments

Sóc periodista i m’agraden les preguntes. M’agraden molt les preguntes. I m’agrada que la gent que ha de respondre preguntes les respongui. I que si aquesta gent no fa bé la seva feina, tingui davant seu persones –periodistes- que els facin preguntes incòmodes i també reflexions que els incomodin. Dissabte vaig veure Preguntes freqüents i s’hi van esdevenir tres moments incòmodes, que han generat discussió, i que val la pena comentar. Voldria haver escrit aquest article abans però com que el tema m’interessava tant he preferit deixar-lo madurar, pensar-lo bé, revisar-lo, i trigar una mica més a escriure’l.
 

És el moment que més em va interessar i, de fet, el que m’ha portat a voler revisar el programa amb més deteniment. En concret l’entrevista a Josean Fernández, que va pertànyer a l’organització terrorista durant trenta anys i que va complir llarga condemna de presó per delictes de sang. En concret per matar un comerciant de vins, Rafael Vega, a qui la banda havia identificat com a confident de la policia. Laura Rosel –m’agrada molt el seu estil reposat i implacable de preguntar- li va formular les preguntes que tocaven i ell responia amb una fredor que impressionava.

“Eso pone en la ficha de la policía”, quan li va preguntar per l’assassinat de Vega. “No”, quan li va preguntar si es considerava un assassí. Un altre no, quan li va preguntar si duia els morts d’ETA sobre la consciència. Potser vaig trobar a faltar alguna repregunta del tipus: “Si no es considera un assassí què es considera doncs?”, però puc entendre la cadència periodística cercada per Rosel. Jo, a casa, em moria de ganes de fer-li més preguntes, bastant més incòmodes –no puc evitar dir-ho- que les que li van fer els quatre periodistes convidats al plató. 
 

El programa va abordar el tema de la fi d’ETA amb una ambició i una complexitat d’enfocaments digne d’una televisió pública de primera categoria. I la presentadora en va saber donar fe amb una pregunta fantàstica a Fernández: “S’ha creuat amb dues víctimes d’ETA al passadís, els ha dit alguna cosa?”. Bé, per no allargar-me més, arribo a l’extrem que vaig trobar més incòmode. Per respondre una de les preguntes que li van fer, Fernández va elogiar la manera com els catalans estem portant la problemàtica i les conseqüències del Procés. La reacció del públic va ser aplaudir-lo.

Francament, després de pensar-hi molt, no sé si el més oportú és aplaudir les reflexions –potser interessants i valuoses- d’algú que ha sigut membre d’ETA, ha matat –“Eso pone en la ficha de la policía”- es nega a admetre que és un assassí i no sent remordiments. Per molts anys que hagin passat, per molt afinades que siguin les seves reflexions polítiques em sembla fora de lloc aplaudir-lo. 

 

"Vaig fer el que vaig fer per unes conviccions, no tenia cap remordiment" Josean Fernández (exmembre d’ETA) a #FAQSbakeaTV3 ▶ https://t.co/J2EggTcoiSpic.twitter.com/HVQAYUoEWe

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 5 de maig de 2018

 

2.El moment Montilla.
 

He detectat més incomoditat de l’habitual amb les reflexions iròniques que Maiol Roger va fer quan es va acabar l’entrevista a José Montilla. No ho acabo d’entendre. Roger les fa sempre quan s’acaba la primera entrevista del programa, amb el mateix to foteta i sarcàstic, amb la mateixa intenció caricaturesca. No sé veure per què amb el cas de Montilla algú s’ha pogut molestar més del que es pot molestar habitualment. Potser ha sigut perquè va ser el mateix expresident de la Generalitat qui es va sentir molest en acabar la conversa i així ho va expressar. He escoltat el periodista fer exactament el mateix amb polítics de tots els partits. Des d’Elsa Artadi a Carles Riera passant per Garcia Albiol. 

Estant les coses com estant, amb el paper nefast que estan fent els polítics sense distinció, amb la vergonya que ens fan passar als seus conciutadans dia sí i dia també, el mínim que poden aguantar és una mica de conya, un polsim de burla, un esquitx d’esperit crític.

Que Roger és incisiu? I tant. Que a vegades potser es passa una mica? Potser sí. Però i què? Té cada setmana davant seu representants d’una classe política que porta mesos degradant les institucions i les persones a qui representen. Gent als qui, si el sistema funcionés com hauria de funcionar, hauríem de fotre fora sense contemplacions. El mínim que han de suportar, repeteixo, és un petit i minso escarni.