07
de maig
del
2018
Actualitzat
el
08
de maig
a les
7:47h
"La confessió va tenir efectes devastadors. Quatre anys després, tenim la necessitat de posar de relleu l'obra de Jordi Pujol". Són paraules de Carles Duarte, director general de la Institució Cultural del CIC, l'entitat que aquest dilluns s'ha convertit en l'artífex del primer homenatge a l'expresident de la Generalitat després d'una revelació que ho va sacsejar tot i de la imputació en massa de tots els membres de la seva família. Alguns d'ells -Josep Pujol, Pere Pujol o Oleguer Pujol- s'asseuen a primera fila per presenciar una restitució simbòlica, basada en l'obra de Govern que deixa en segon terme un reguitzell de qüestions judicials que surfegen per l'Audiència Nacional.
"Feia possible l'impossible", "convertia el peix en cove en material de construcció", "feia política en majúscules", "només ell ha gestionat la seva història". Són frases que s'escolten. Un cop arrenca l'homenatge, els elogis agafen velocitat de creuer. Carme-Laura Gil, que el va conèixer des del principi de la carrera política, li dona les gràcies "per sempre", i assegura que en tot moment exercia com un senyal. Els aplaudiments inunden la sala precisament en aquest instant i, casualment, apareix Xavier Trias, un altre vell conegut de l'expresident i fundador de CDC. Un partit que ha mutat en el PDECat i, qui sap, potser haurà de tornar a canviar de pell després de la irrupció electoral de Junts per Catalunya (JxCat), amb Carles Puigdemont al capdavant.
Trias i Campuzano, fidels; Mas envia un missatge
De l'antiga Convergència hi ha una nodrida representació d'alts càrrecs -Carles Campuzano, Marta Subirà, Àngels Ponsa-, però qui hi aporta més càrrega institucional és l'antiga Unió. Joan Rigol, Núria de Gispert -expresidents del Parlament- i Joana Ortega s'ho miren tot des d'una posició privilegiada en un auditori que queda petit. A última fila, molt discretament, s'hi asseu Carles Villarubí, que li va fer de xofer en la ja llunyana primera campanya electoral i que després de l'1 d'octubre del 2017 va deixar de ser vicepresident del Barça. És probable que tots ells, el dia de la confessió de Pujol, s'haguessin posat les mans al cap si els haguessin dit que CiU s'esberlaria, que Convergència mutaria, que Unió desapareixeria ofegada pels deutes i la manca d'explicacions dels seus màxims dirigents, i que s'hauria aplicat el 155 amb la cruesa exhibida per la Moncloa.
Pujol, que en tot aquests temps mai ha deixat de devorar la premsa ni d'estar al dia de tot el que es cou al país, va enviar fa uns mesos una carta a Carles Puigdemont en què li demanava anar a noves eleccions per evitar, precisament, la intervenció de l'autonomia que ell va liderar com a president. Jordi Casassas, president de l'Ateneu Barcelonès, és l'encarregat de glossar les majories absolutes de l'expresident -en una d'elles va arribar a obtenir 72 diputats- i la posada en marxa d'organismes que encara són vigents, com ara l'Institut Català de Finances. Un dels altres tòtems que li va demanar fer eleccions a Puigdemont, per cert, va ser Artur Mas. El successor de Pujol, que mai s'ha deixat de veure amb ell malgrat les circumstàncies, ha preferit no acudir a l'acte però ha fet arribar un missatge: "Li tinc afecte personal més enllà de les vicissituds de la vida". El cop, en el fons, mai el va acabar de superar.
Mas encara no deu haver oblidat aquell 25 de juliol del 2014, quan Pujol va entrar al seu despatx per avançar-li la confessió que faria unes hores després. Aquest moment, per descomptat, no apareix en el vídeo d'homenatge que s'emet després que parli Casassas. Apareixen cartells electorals, fotos del Tagamanent, reunions amb Adolfo Suárez, fotos al balcó de la Generalitat, campanyes institucionals de tot tipus i significació, inauguracions, una cita amb Joan Pau II, sopars privats, mítings de CiU de quan encara se'l reclamava i no se l'apartava, una trobada amb José María Aznar. Les compareixences parlamentàries post-confessió, amb aquell "diuen, diuen, diuen" que encara retruny a la cambra catalana, no hi surt. Tampoc les visites a l'Audiència Nacional. Els homenatges, ja se sap, requereixen maquillatge.
Corrupció, silencis i exilis
"El seu model de societat es va revelar com a vàlid", ressalta l'hisotriador Josep M. Roig Rosich, que també descriu com en cap moment Pujol va buscar la confrontació amb Madrid. "Això li va donar pes, influència i presència", insisteix Roig Rosich, que també recorda el fracàs de l'Operació Reformista encapçalada per Miquel Roca -possiblement l'adversari intern més fort que va tenir mai l'expresident- i que comptava amb el suport, entre d'altres, de Florentino Pérez. "Va saber mantenir la unitat", defineix l'historiador, que elogia el peix al cove -vigent durant dècades fins que el gènere va caducar- i és el primer que fa dringar una paraula que genera calfreds: la corrupció. Ve a dir que CiU no va escapar de la sospita de males pràctiques, el revers de l'oasi pre-procés. Potser no hi havia confrontació amb Madrid, però sí una sensació de conflicte. El peix al cove era, precisament, una manera de treure rèdits de la recerca d'un encaix sempre incòmode. Van ser un fre els seus últims anys de Govern en les aspiracions sobiranistes? Podria ser, indica Rosich amb distància, com si Pujol no fos a primera fila: la sensació es manté quan esmenta el cas Banca Catalana i la confessió del juliol del 2014. "La reacció va ser sobredimensionada", sosté l'orador. "Al final, assumeix com a persona una pretesa i encara no demostrada una corrupció familiar. Res d'això implicarà renunciar a la seva obra", indica Rosich, que arrodoneix el discurs indicant que part dels últims presidents -Tarradellas, Pujol i Puigdemont- han conegut l'exili o la presó. Un llaç groc presideix l'escenari, com en tots els actes d'aquest tipus que es fan avui en dia.
L'historiador insisteix en un aspecte cabdal: els "silencis" de l'expresident. Sobre els pactes amb l'Estat -tenien contrapartides?-, sobre el procés independentista, sobre la gestió al capdavant de la Generalitat. No vol acabar sense concloure que la presumpta "corrupció familiar" no es va traslladar. Carregar contra la seva figura, ve a dir Rosich, és també atacar un balanç polític i actuar amb "immaduresa". La identificació del projecte polític de Pujol amb el país -i, també, amb el seu partit- que tant retreia l'oposició segueix vigent. Almenys entre els amics de Pujol que aquest dilluns s'han reunit per rehabilitar-ne el llegat i que, en certa manera, mai el deixaran sol.
"Dolgut i insatisfet"
Joaquim Llimona, que coneix bé l'acció exterior de Pujol al capdavant del Govern, no té cap mena de dubte en situar-lo com a "estadista". No triga en parlar de l'aposta per l'Europa de les regions, ni de la concepció federal continental que l'expresident tenia al cap. "Això d'avui és un acte de justícia, i n'hi ha d'haver més", constata Llimona, el més jove dels oradors. "Treballant amb ell he tingut la sensació que té una dimensió cosmopolita, i aquest és un dels aspectes més encomiables. Quan era a la presó, aquesta idea ja la tenia". Dels anys de joventut de Pujol també en parla Núria Vallmitjana, que acaba fent de telonera del protagonista, el plat fort de la jornada.
Ara que la investidura sembla en un atzucac i que ningú és capaç de predir què passarà, els amics de Pujol l'han tornat a escollir. Encara que sigui de manera simbòlica, encara que els punts foscos hagin tacat la biografia, encara que ell -com confessa- se sent "dolgut i insatisfet". Amb ell mateix, no amb el país. Diu que no està en forma i que busca una manera brillant per acabar el discurs, i un aplaudiment el salva. Els incondicionals, ja ho sap, no el deixaran mai sol. Passi el que passi.
"Feia possible l'impossible", "convertia el peix en cove en material de construcció", "feia política en majúscules", "només ell ha gestionat la seva història". Són frases que s'escolten. Un cop arrenca l'homenatge, els elogis agafen velocitat de creuer. Carme-Laura Gil, que el va conèixer des del principi de la carrera política, li dona les gràcies "per sempre", i assegura que en tot moment exercia com un senyal. Els aplaudiments inunden la sala precisament en aquest instant i, casualment, apareix Xavier Trias, un altre vell conegut de l'expresident i fundador de CDC. Un partit que ha mutat en el PDECat i, qui sap, potser haurà de tornar a canviar de pell després de la irrupció electoral de Junts per Catalunya (JxCat), amb Carles Puigdemont al capdavant.
Trias i Campuzano, fidels; Mas envia un missatge
De l'antiga Convergència hi ha una nodrida representació d'alts càrrecs -Carles Campuzano, Marta Subirà, Àngels Ponsa-, però qui hi aporta més càrrega institucional és l'antiga Unió. Joan Rigol, Núria de Gispert -expresidents del Parlament- i Joana Ortega s'ho miren tot des d'una posició privilegiada en un auditori que queda petit. A última fila, molt discretament, s'hi asseu Carles Villarubí, que li va fer de xofer en la ja llunyana primera campanya electoral i que després de l'1 d'octubre del 2017 va deixar de ser vicepresident del Barça. És probable que tots ells, el dia de la confessió de Pujol, s'haguessin posat les mans al cap si els haguessin dit que CiU s'esberlaria, que Convergència mutaria, que Unió desapareixeria ofegada pels deutes i la manca d'explicacions dels seus màxims dirigents, i que s'hauria aplicat el 155 amb la cruesa exhibida per la Moncloa.
Jordi Pujol, amb Carles Duarte al fons Foto: Albert Alcaide
Pujol, que en tot aquests temps mai ha deixat de devorar la premsa ni d'estar al dia de tot el que es cou al país, va enviar fa uns mesos una carta a Carles Puigdemont en què li demanava anar a noves eleccions per evitar, precisament, la intervenció de l'autonomia que ell va liderar com a president. Jordi Casassas, president de l'Ateneu Barcelonès, és l'encarregat de glossar les majories absolutes de l'expresident -en una d'elles va arribar a obtenir 72 diputats- i la posada en marxa d'organismes que encara són vigents, com ara l'Institut Català de Finances. Un dels altres tòtems que li va demanar fer eleccions a Puigdemont, per cert, va ser Artur Mas. El successor de Pujol, que mai s'ha deixat de veure amb ell malgrat les circumstàncies, ha preferit no acudir a l'acte però ha fet arribar un missatge: "Li tinc afecte personal més enllà de les vicissituds de la vida". El cop, en el fons, mai el va acabar de superar.
Mas encara no deu haver oblidat aquell 25 de juliol del 2014, quan Pujol va entrar al seu despatx per avançar-li la confessió que faria unes hores després. Aquest moment, per descomptat, no apareix en el vídeo d'homenatge que s'emet després que parli Casassas. Apareixen cartells electorals, fotos del Tagamanent, reunions amb Adolfo Suárez, fotos al balcó de la Generalitat, campanyes institucionals de tot tipus i significació, inauguracions, una cita amb Joan Pau II, sopars privats, mítings de CiU de quan encara se'l reclamava i no se l'apartava, una trobada amb José María Aznar. Les compareixences parlamentàries post-confessió, amb aquell "diuen, diuen, diuen" que encara retruny a la cambra catalana, no hi surt. Tampoc les visites a l'Audiència Nacional. Els homenatges, ja se sap, requereixen maquillatge.
Corrupció, silencis i exilis
"El seu model de societat es va revelar com a vàlid", ressalta l'hisotriador Josep M. Roig Rosich, que també descriu com en cap moment Pujol va buscar la confrontació amb Madrid. "Això li va donar pes, influència i presència", insisteix Roig Rosich, que també recorda el fracàs de l'Operació Reformista encapçalada per Miquel Roca -possiblement l'adversari intern més fort que va tenir mai l'expresident- i que comptava amb el suport, entre d'altres, de Florentino Pérez. "Va saber mantenir la unitat", defineix l'historiador, que elogia el peix al cove -vigent durant dècades fins que el gènere va caducar- i és el primer que fa dringar una paraula que genera calfreds: la corrupció. Ve a dir que CiU no va escapar de la sospita de males pràctiques, el revers de l'oasi pre-procés.
L'historiador insisteix en un aspecte cabdal: els "silencis" de l'expresident. Sobre els pactes amb l'Estat -tenien contrapartides?-, sobre el procés independentista, sobre la gestió al capdavant de la Generalitat. No vol acabar sense concloure que la presumpta "corrupció familiar" no es va traslladar. Carregar contra la seva figura, ve a dir Rosich, és també atacar un balanç polític i actuar amb "immaduresa". La identificació del projecte polític de Pujol amb el país -i, també, amb el seu partit- que tant retreia l'oposició segueix vigent. Almenys entre els amics de Pujol que aquest dilluns s'han reunit per rehabilitar-ne el llegat i que, en certa manera, mai el deixaran sol.
"Dolgut i insatisfet"
Joaquim Llimona, que coneix bé l'acció exterior de Pujol al capdavant del Govern, no té cap mena de dubte en situar-lo com a "estadista". No triga en parlar de l'aposta per l'Europa de les regions, ni de la concepció federal continental que l'expresident tenia al cap. "Això d'avui és un acte de justícia, i n'hi ha d'haver més", constata Llimona, el més jove dels oradors. "Treballant amb ell he tingut la sensació que té una dimensió cosmopolita, i aquest és un dels aspectes més encomiables. Quan era a la presó, aquesta idea ja la tenia". Dels anys de joventut de Pujol també en parla Núria Vallmitjana, que acaba fent de telonera del protagonista, el plat fort de la jornada.
Ara que la investidura sembla en un atzucac i que ningú és capaç de predir què passarà, els amics de Pujol l'han tornat a escollir. Encara que sigui de manera simbòlica, encara que els punts foscos hagin tacat la biografia, encara que ell -com confessa- se sent "dolgut i insatisfet". Amb ell mateix, no amb el país. Diu que no està en forma i que busca una manera brillant per acabar el discurs, i un aplaudiment el salva. Els incondicionals, ja ho sap, no el deixaran mai sol. Passi el que passi.
Jordi Pujol i Marta Ferrusola, en l'acte d'homenatge d'aquest dilluns