Deu claus de la victòria de l'Estat sobre ETA que aplica ara al procés català

La "victòria" de l’Estat sobre ETA és "un missatge clar als que volen trencar un país". No són paraules de Felipe González (que el 1984 ja va advertir que “el terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, però l’autèntic perill és el fet diferencial català”), ni de Jaime Mayor Oreja (que el 2017 va dir que el "projecte d’ETA" està "viu a Catalunya"). Les va pronunciar aquest mateix dijous el líder del que, segons les enquestes, és el partit amb més intenció de vot a Espanya, Albert Rivera, de Ciutadans.

L’Estat i les seves forces polítiques i institucionals van trobar la fórmula per forçar ETA a abandonar les armes i dissoldre’s després de 40 anys de terror i 853 assassinats sense sentit, i apliquen ara part d’aquesta recepta a l’independentisme, aliens a l’abisme que separa les dues realitats, i encara que això impliqui fabular sobre l’existència de “violència” a Catalunya.
 
Un camí que va marcar l'exsecretari general del PP, Ángel Acebes, el 2005, quan va dir que  ETA s’havia convertit en el “tutor” del nou Estatut, i que parteix d’una premissa: la necessitat de justificar una negativa rotunda a abordar políticament el problema català. És la primera línia de defensa de les institucions espanyoles: la renúncia al diàleg –i la seva substitució per l’actuació de la justícia i els cossos policials- com a via de resolució de conflictes polítics.

Les referències a la violència són la base per justificar abordar políticament el problema català

El "no" de Mariano Rajoy a Artur Mas quan aquest li va plantejar un pacte fiscal va ser fruit d’una cultura política on dialogar equival a cedir, i cedir a claudicar. "Dialogar amb qui no compleix la llei és prostituir el diàleg i una enorme injustícia" deia Rajoy el 2005 per justificar la seva oposició a debatre amb ETA, obviant definitivament els contactes que Aznar havia mantingut amb l’organització el 1999. La màxima "sense violència es pot parlar de tot", tan repetida a les últimes dècades, és fum.
 
La segona premissa és la unitat de les grans forces espanyoles i de les seves institucions, vital en un escenari de conflicte. El discurs del rei Felip VI del 3 d’octubre, dos dies després del referèndum, va avalar el A por ellos institucional que ha permès activar la tercera clau: la simplificació de l’adversari. De la mateixa manera que el jutge Garzón va castigar l’entorn abertzale sota el lema "tot és ETA" (amb el macrojudici del 18/98 com a màxim exponent), la Fiscalia atribueix indistintament el delicte de rebel·lió a Catalunya, ja sigui contra el govern destituït o contra una suposada membre d’un CDR que va gravar un missatge de WhatsApp.
 
És el que justifica el setge a les entitats sobiranistes, com el que ha patit Òmnium aquesta setmana. Com en el cas basc, -i aquesta és la quarta premissa- la desintegració de l’entorn independentista i de la seva xarxa és bàsica per eradicar la problemàtica. Tot és susceptible de ser catalogat com a "violència" perquè tot forma part d’un moviment que ja ha estat identificat com l’amenaça més important a què s’enfronta l’Estat.

Aquesta és precisament l’eina que obre les portes a l’actuació dels cossos policials i de la justícia com a punta de llança de la lluita contra l’independentisme, la cinquena baula. En la mesura que no hi ha diàleg possible i que el conflicte és una qüestió d’ordre públic, la problemàtica passa a ser cosa de tribunals, policia i del CNI, amb operacions no prou explicades com les que vinculen el Ministeri de l’Interior amb la guerra bruta a Catalunya. És el missatge que transmeten diàriament bona part dels mitjans espanyols, la sisena peça clau de l’estratègia de l’Estat. Les filtracions sobre hipotètics casos “d’adoctrinament” i les notícies sobre la suposada kale borroka catalana –gràcies als regals d’alguns CDR- alimenten l’assimilació del conflicte basc i català i atien un relat que desdibuixa les arrels democràtiques del procés. S’hi afegeix l’atac al que Felipe González identificava dins el “fet diferencial català”: la llengua i l’escola, la base del sistema operatiu de la societat catalana.

Els intents de dividir l'independentisme o la dispersió dels presos són mesures encaminades a afeblir el procés i obrir la porta a renúncies

L’últim tram de l’estratègia afecta directament els partits independentistes. L’actuació judicial, l’empresonament i exili dels seus líders no només escapça les seves direccions, la setena peça del puzle, sinó que les fa cada vegada més difícils de substituir i genera tensions internes, la vuitena clau. Ho han viscut ERC i JxCAT, que han afegit a les dificultats en els seus equilibris de partit les discrepàncies sobre l’estratègia a seguir. Un efecte col·lateral més de la pressió sostinguda  per l’Estat. La disgregació de les forces independentistes, el novè pas, afebleix el procés i obre la porta a renúncies, i més quan se suma a un allunyament dels presos, el desè element, que infringeix un càstig col·lectiu sobre les famílies i els entorns dels líders.
 
Tota aquesta maquinària busca fer realitat a Catalunya els dos autèntics secrets de la derrota d’ETA: el rebuig frontal de la seva pròpia societat i l’aïllament internacional. Per ara, l’Estat no se n’ha sortit completament en cap dels dos casos. Malgrat els esforços diplomàtics i la manca de suports internacionals al procés, el "no" sostingut de les justícies alemanya, belga, suïssa i britànica a extradir els exiliats posa en evidència que les societats europees no compren, encara, el relat de l’Estat. I en segon lloc –i tot i la pressió i l’aparició de fenòmens com Tabàrnia-  les bases independentistes continuen estables i semblen decidides a mantenir el pols sense caure en l’error evident que implicaria l’ús de qualsevol violència.

Al cap i a la fi, l’equiparació del projecte independentista amb la violència d’ETA obvia que el procés català s’ha convertit en els últims anys en un referent del món abertzale, que hi ha vist una via per vehicular les seves reivindicacions des del respecte a la democràcia i als drets humans.