Un senyor de Barcelona: Crònica

La ciutat de Tintin

«Sempre que passo per la botiga de Tintin penso que totes les ciutats pertanyen a Tintin. També Barcelona»

per Toni Vall, 3 de maig de 2018 a les 11:51 |
La botiga de Tintin, a Barcelona | Joan Vall
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Molt sovint passo per Travessera de Gràcia en el seu tram entre Torrent de l’Olla i el mercat de l’Abaceria. A dues passes d'allò que va ser el Banc Expropiat, davant d’una botiga de Movistar on durant dues setmanes em van portar pel camí de l’amargura, hi ha la botiga de Tintin. Sempre que hi topo me la miro encara que sigui només de reüll. Hi venen tota mena d’objectes, en especial quadres i figures de resina, però a mi, per molt que passin els anys, el que m’agrada mirar són les portades dels còmics. M’acompanyen des que sóc petit i em sento incapaç de comptar les vegades que els he llegit. Quines portades tan sensacionals! La de Les set boles de cristall, amb la mòmia de Rascarcapac al mig d’un espiral inexplicable. L’accident de cotxe a la coberta de L’afer Tornassol. Sobre la neu (Tintin al Tíbet) i sobre la Lluna (Hem caminat damunt la Lluna). I tantes vegades l’aigua present. Ja sigui dalt d’una canoa (L’orella escapçada), d’una barca (L’illa negra), de les restes d’un naufragi (Stoc de coc) o navegant a les profunditats dins d’un submarí amb forma de tauró (El tresor de Rackham el Roig).

Ho estic escrivint de memòria, transitant pel record present, sempre viu i orgànic que Tintin ha deixat en mi. La creació d’Hergé sobreviu amb salut de ferro al pas dels anys, milions i milions d’exemplars venuts i tota mena de suspicàcies superades. Diu la història que Hergé va tenir simpaties filonazis en la seva joventut, Tintin al Congo no mai superarà una prova de correcció política (els negrers, l’exterminació animal) i la varietat de continguts polítics que apareixen a les seves aventures converteixen Tintin en un inquietant addicte a l’equidistància i el canvi de jaqueta. Però, i què?


Crescudes i cimentades mentre Europa estava en guerra, les aventures de Tintin transiten des de delirants dictadures centre-europees, el llunyà orient, la conquesta de l’espai, les revolucions sud-americanes, els imperis perduts, el fons del mar i la pàtria íntima del Castell de Molí, la llar que el Capità Haddock sempre havia somiat. L’amistat de Tintin i Haddock només és comparable amb la de Tintin i Txang, el seu amic d’El lotus blau a qui haurà de rescatar de les urpes del ieti. Dos policies bessons que no poden ser més sapastres, una soprano que canta fatal i un professor sord que s’inventa el coet que va a la Lluna abans que l’home real hi arribés de veritat.
 

El cartell de l'exposició de Tintin del 84 a la Fundació Miró i la coberta de «Les 7 boles de cristall»


Per què escric sobre tot això? Doncs perquè sempre que passo per la botiga de Tintin penso que totes les ciutats pertanyen a Tintin. També Barcelona, esclar. Tinc una postal molt estranya que acredita que Tintin i Haddock es van passejar amb moto per la plaça del Cinc d’Oros. Deu fer uns deu o dotze anys vaig anar a una exposició al Museu Marítim que explorava la intensa relació del nostre home amb el mar. Ah! I és famosa una altra exposició, aquella que el 1984 es va fer a la Fundació Miró i que va generar polèmica perquè un grup d’intel·lectuals s’hi va posar de cul. Sostenien que Tintin no era la millor elecció per a fer entrar el còmic als museus d’un indret –Catalunya i Espanya– en què l’art de la historieta encara no reconeixia com una manifestació artística de primera divisió.

Barcelona, ciutat de Tintin i Milú. Ciutat del Ceptre d’Ottokar i el Cranc de les Pinces d’Or. Ciutat del goril·la Ranko, la secretària Irma i el pianista Wagner. Ciutat del gran majordom Néstor i l’infame Rastapopoulos, dels faquirs, del whisky aigualit, de la metzina que fa tornar boig i del General Alcázar. Barcelona, ciutat de l’eclipsi que pot salvar una vida, dels pícaros, el llac dels taurons i un viatge a Indonèsia per provar el sèrum de la veritat i acabar parlant amb extraterrestres. I dic Barcelona però podria dir Klow, capital de Sildàvia, enfrontada a Bordúria. Països en guerra imaginats en temps en guerra.


Tintin, com el París de Vila-Matas, com Hitchcock, com Bach, com la pintura de Hopper i Magritte, no s’acaba mai. Només s’hi torna.
 

Fragment de la posta de col·leccionista amb Tintin i Haddock al «Cinc d'Oros» Foto: Toni Vall

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació