Relleus i intermediaris: l'impacte polític dels empresonaments

L'entrada a presó d'alguns dels principals dirigents de l'independentisme i l'exili de bona part de la resta han impactat en l'àmbit emocional i personal del seu entorn i, en general, d'un país que lamenta el retorn d'un sistema que tolera l'existència de presos polítics. Ara bé, la repressió de l'Estat també té un efecte directe en l'estructura orgànica i el funcionament de les principals organitzacions polítiques sobiranistes.

No és del tot que s'hagi "escapçat" la cúpula independentista -com es vantava en campanya electoral la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría-, però aquesta s'ha hagut de reorganitzar i innovar en les seves dinàmiques per esquivar les traves judicials i mantenir la seva activitat. Ho ha hagut de fer, a més, sobre la marxa, amb solucions interines i de forma mig improvisada, amb la urgència d'haver de fer front a unes eleccions i la posterior negociació d'una investidura també entorpida i sota la lupa dels tribunals i l'executiu central, sense poder aturar-se a analitzar la situació per estabilitzar una nova etapa.

1. Direcció en tres fronts a JxCat

La conseqüència política més evident és que les cúpules dels partits s'han vist escampades en tres fronts: la presó, l'exili i l'intern. Aquest fet dificulta el procés de deliberació i presa de decisions, per bé que gairebé cap dels represaliats ha renunciat a la intenció d'influir en les respectives organitzacions, dimitint de les seves responsabilitats orgàniques o de la seva ascendència en cada entorn.

En el cas de Junts per Catalunya, la llunyania de Carles Puigdemont ha fet més complicat avançar en el procés de negociació de l'estratègia per a la investidura. Les comunicacions amb el president es fan sobretot a través de Signal, videoconferència o dels seus advocats, a banda d'alguns viatges dels dirigents o diputats de JxCat -com el que farà dissabte el grup parlamentari-.
 
En un moment, a més, en què el PDECat i el nucli de Puigdemont no han defensat sempre la mateixa opció, la distància ha entorpit encara més els processos. Així mateix, els presos de JxCat també han volgut fer sentir la seva veu, encara que físicament els era impossible, motiu pel qual han demanat per carta al president la formació d'un Govern -per bé que després van mostrar confiança en la seva gestió-.

Com que JxCat era un artefacte electoral nou i la seva estructura no estava consolidada, no ha hagut d'adaptar-se als empresonaments i el funcionament del grup parlamentari -amb protagonisme de molts independents- ja era el previst, però l'inici del processament va influir en la decisió d'Artur Mas de dimitir com a president del PDECat -tot i que també està assetjat pel cas del 9-N i esquitxat pel cas Palau-, càrrec que ocupa en funcions Neus Munté. En tot cas, el Suprem finalment no ha imputat Mas, com tampoc la coordinadora general del partit, Marta Pascal.

2. Renovació de la cúpula d'ERC

Diferent és el cas d'ERC, que ja fa sis mesos que té el seu president, Oriol Junqueras, a la presó, el qual només es pot comunicar a través de les escasses trucades setmanals i de les visites que pot rebre -especialment dels dirigents que també són advocats col·legiats, amb més facilitats-. La projecció pública, però, és quasi nul·la i no pot fer reunions de treball ni a distància. Per això, el seu relleu l'havia agafat la secretària general, Marta Rovira, però el 23 de març va decidir marxar a l'exili, per no acabar també entre reixes.

La dirigent republicana dirigeix i fa feina de partit des de Suïssa, però les limitacions són evidents, motiu pel qual ERC ha optat per fer canvis a la cúpula, situant Pere Aragonès com a adjunt a la presidència de la formació -càrrec que fins llavors ostentava Anna Simó-, ungint-lo així com a home fort a l'interior. Al seu torn, el fins ara portaveu del grup parlamentari, Sergi Sabrià, va cedir a Marta Vilalta la tasca de portaveu d'ERC, sense descartar nous canvis que, en principi, no portarien a renovar tota la direcció en un congrés, sinó que serien molt parcials i a través del consell nacional, un cop es conformi Govern.
 
Aquests canvis, però, no han afectat la cohesió interna del partit, que ja tenia decidit donar més protagonisme -tant a l'estructura orgànica com a l'executiu- a cares joves i sense processos oberts. De fet, la repressió ha comportat fins i tot noves incorporacions, com la d'Ernest Maragall o Magda Casamitjana, i que algunes diputats agafin noves responsabilitats. Aquest dijous, de fet, s'ha fet públic que Sabrià ha assumit la presidència del grup -que liderava Rovira-, mentre que Anna Caula en serà la portaveu i Gerard Gómez del Moral el portaveu adjunt.

Així, els complexos processos de deliberació interns -amb molts intermediaris- no han esquerdat la unitat de què gaudia ERC abans de l'actuació judicial, i tan sols hi ha hagut diferències amb el conseller de Salut, Toni Comín, exiliat a Brussel·les, a qui els republicans voldrien fer renunciar, si el seu vot fos necessari per a una investidura, però el diputat hi posa reticències. Malgrat tot, serà el màxim representant del partit en el Consell de la República.

3. Llarga interinitat a l'ANC i Òmnium

Els primers en notar en pròpia carn els empresonaments van ser les entitats independentistes, quan el Suprem va enviar a la presó sense fiança al president de l'ANC, Jordi Sànchez, i el d'Òmnium, Jordi Cuixart, moment en què van haver d'agafar el relleu al capdavant els respectius vicepresidents, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri. Una interinitat que, en el segon cas, encara es manté, mentre que, en el primer, va acabar amb l'elecció d'Elisenda Paluzie com a nova presidenta, en una tria que ja estava prevista per terminis. 

De fet, Sànchez ja havia renunciat al càrrec quan va acceptar ser el número dos de Puigdemont a JxCat, però allò no va fer avançar el relleu oficial. Ara, per tant, l'ANC ja té el funcionament normalitzat, malgrat que el canvi del secretariat va evidenciar certa divisió, en part conseqüència del buit de poder previ. En el cas d'Òmnium, l'entitat ha reprès l'activitat -amb campanyes com "Demà pot ser tu"-, per bé que Cuixart segueix sent-ne el president, un referent carismàtic connectat a l'actualitat política des de la presó.
 
També té les mans força lliures la CUP, ja que el Suprem no va enviar a la presó Mireia Boya -ni tan sols li va retirar el passaport-, que ha entrat al nou secretariat nacional de la formació com la candidata més votada i n'exerceix de portaveu. De fet, l'exili d'Anna Gabriel ha afectat poc a l'activitat de la formació, ja que no tenia responsabilitats orgàniques i, en tot cas, diversificarà les tasques, contribuint a internacionalitzar el procés.

4. Debat intern en l'independentisme

A nivell transversal, la situació d'excepcionalitat política de l'independentisme i l'empresonament o exili de bona part dels seus dirigents ha impedit a aquest espai afrontar un debat en profunditat sobre el nou full de ruta del procés i el debat obert entre la implementació immediata de la República o la necessitat d'eixamplar la majoria segueix obert. Això es tradueix en què JxCat i ERC van plantejar una proposta a la CUP, però aquesta no la comparteix i, per això, declinen fer confiança a candidats alternatius a Puigdemont, atrinxerant-se en les quatre abstencions. Igualment, el discurs de l'ANC i Òmnium ja no és tan coincident com mesos abans, fet al qual cal sumar-li els Comitès de Defensa de la República, amb perfil i convocatòries pròpies.

De la mateixa manera, vinculat a la qüestió anterior, algunes veus de l'independentisme alerten del risc que, davant la voluntat d'aglutinar més forces contra la repressió de l'Estat -on hi participin els comuns i els grans sindicats-, les úniques mobilitzacions que s'acabin fent siguin precisament antirrepressives, deixant de banda la reivindicació de la República catalana al carrer. Amb aquest objectiu i suports parcials, l'ANC va omplir el passeig de Colom l'11 de març i la mateixa entitat va convocar junt a la Intersindical-CSC una manifestació per la "República dels drets socials" l'1 de maig.