09
de maig
del
2018
Actualitzat
a les
18:34h
El títol pot semblar un punt alarmista, però no ho és. El sector públic constitueix un conglomerat d'organitzacions que esdevenen plenament estratègiques: la mateixa administració de la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments i els diversos ens locals, les universitats, i d'altres organismes, agències i empreses públiques són la primera font d'ocupació del país. Dinamitzen el territori, despleguen polítiques públiques en multiplicitat d'àmbits i sectors. Ofereixen directament o indirecta serveis clau: educació, salut, serveis socials, transports, justícia, serveis locals, etc. Fomenten, entre altres, l'equitat, la redistribució de la riquesa o la cultura.
En aquest sentit, disposar com a país d'organismes públics i administracions eficaces, eficients, orientades a les necessitats ciutadanes, àgils, previsores de l'esdevenidor és imprescindible. Ens cal la millor organització possible, una planificació professional i per sobre de tot professionals qualificats i motivats pel servei públic a la ciutadania. Abordar la qualitat, la rellevància i l'eficàcia de les institucions públiques constitueix un imperatiu si aspirem a ser un país modern, una democràcia avançada, una economia competitiva i sostenible. Molts estudis demostren que disposar d'un sector públic modern i amb capacitat de resposta és un factor de primer ordre. Els professors Acemoglu i Robinson, en el seu magnífic assaig Per què fracassen els països [Why nations fail, 2012], assenyalen que els que més prosperen i consoliden sistemes democràtics avançats són aquells que saben edificar institucions sòlides i inclusives al llarg de la història. També tenim evidències diverses sobre la importància de les institucions públiques com a palanca d'economies competitives i promotores d'equitat i redistribució.
Dit això, caldria plantejar-nos dues qüestions: en primer lloc, preguntar-nos quin diagnòstic general podem fer del funcionament del sector públic català en els darrers decennis, des de la instauració de la democràcia fins avui. En segon lloc, plantejar-nos quines són les necessitats actuals i futures de la societat per valorar si disposem de les administracions públiques adequades. I entre una i altra preguntes, també caldria reflexionar si la crisi economicofinancera dels darrers anys (i la consegüent reducció dels pressupostos públics) ha estat un factor generador de millores i de racionalització. Anem a pams.
El llegat dels darrers decennis
El diagnòstic general ens diu que com a país no hem estat capaços de bastir un sistema institucional i públic prou eficaç, eficient, àgil i orientat als ciutadans. Sens dubte cal matisar l'afirmació, reconeixent que en determinats sectors de l'activitat pública s'ha fet molt bona feina: així, per exemple, en ajuntaments i ens locals, en àmbits com la sanitat o la recerca científica, en instruments i organismes concrets de l'administració de la Generalitat. Però és cert que, en general, s'ha innovat poc. Sovint s'ha mimetitzat l'estructura i la cultura organitzativa de l'administració central de l'Estat. Burocràcia, èmfasi en els controls de procediments, departaments estancs poc connectats, gestió de personal escassament professionalitzada i jeràrquica són algunes de les característiques que ens deixen els darrers decennis, a cavall entre el final del segle XX i els inicis del XXI.
Malgrat que la reforma i la modernització de les administracions públiques ha estat tema recurrent al llarg d'aquests anys (informes, comissions, idearis dels partits) hem de reconèixer que els seus resultats ha estat, en general, discrets. Dit això, el sector públic català ha estat capaç també d'aixecar actius gens menyspreables. Uns professionals en bona mesura qualificats i proactius amb el servei públic modern. Eines i organismes com l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, l'Institut d'Avaluació de Polítiques Públiques (iVàlua), la formació de directius i de tècnics de tots els nivells, l'organització àgil i eficient de determinades agències. Dins un panorama amb tons més aviat grisosos, cal reconèixer illes i àmbits que traspuen bona feina, valor afegit i professionalitat.
L'experiència frustrada de la crisi recent
Alguns vam promoure que la crisi economicofinancera dels darrers anys, més enllà dels aspectes negatius que ha comportat, podria ser aprofitada com un revulsiu per a l'administració pública. La crisi implicaria repensar el què es feia, com es feia i amb quins recursos. Per tant, racionalitzar, millorar, compartir, eliminar fins i tot aquells organismes o iniciatives caduques o que no aportaven valor. El resultat no ha anat gaire per aquí. De fet, el discurs polític d'aquests anys s'ha centrat excessivament en les reduccions pressupostàries per se (sense gaire més consideracions de reformulació d'allò que és feina, perquè es feia i com es feia). I s'ha focalitzat en bona mesura també en la suposada transparència i el control de la corrupció, que de fet ha generat encara més reglamentació en procediments i nous sistemes de control, fins a cotes malaltisses. S'ha continuat deixant de banda, per exemple, l'avaluació sistemàtica d'impactes i resultats de les polítiques públiques.
El canvi d'època exigeix repensar el sector públic
Si per ell mateix, com acabem de dir, el sector públic és clau pel futur del país, encara ho és més quan assistim no ja a una època de canvis sinó a un autèntic canvi d'època. Un llibre recent dels professors i amics Carles Ramió i Miquel Salvador (La nueva gestión del empleo público. Recursos humanos e innovación de la administración, 2018) ho descriu amb encert: "La administración pública se juega en la próximas décadas su propia supervivencia. O se renueva institucionalmente de forma robusta y creativa o muere, desaparece".
Una economia en plena transformació. Una societat amb greus desigualtats. La globalització dels mercats i les economies. Els reptes de sostenibilitat del planeta. La revolució tecnològica i científica que canvia de dalt a baix les nostres vides: revolució tecnològica 4.0, intel·ligència artificial, big data, nous materials, etc. Una creixent necessitat de repensar la societat i d'atendre les reclamacions polítiques dels ciutadans per a una democràcia més robusta i participativa. Tot plegat empeny el sector públic a repensar-se. Implica la necessitat de què disposem d'estructures àgils i flexibles, més descentralitzades i properes als ciutadans, més participatives i participades pels diversos agents, més interconnectades, més horitzontals i en xarxa de co-creació.
El món va cap aquí i des de l'àmbit públic català seguim arrossegant estructures caduques, pesants, verticals amb escassa interconnexió i amb escassa participació ciutadana. La societat i els seus problemes són cada cop més reticulars, més interconnectats, més dinàmics. I per tant impliquen repensar l'estructura clàssica del poder unidireccional jeràrquic clàssic per passar a ser institucions de coordinació, intermediació, influència; institucions expertes amb equips humans altament qualificats.
Canvi d'època, noves necessitats i demandes socials, transformació tecnològica. Voluntat d'aprofundiment democràtic i de participació ciutadana. Necessitat de modernització i d'avaluació dels impactes de les polítiques públiques. Tot empeny en la línia de repensar el sector públic del país. Caldrà veure si som capaços, entre tots i amb la voluntat política al capdavant, de fer-ho possible.
En aquest sentit, disposar com a país d'organismes públics i administracions eficaces, eficients, orientades a les necessitats ciutadanes, àgils, previsores de l'esdevenidor és imprescindible. Ens cal la millor organització possible, una planificació professional i per sobre de tot professionals qualificats i motivats pel servei públic a la ciutadania. Abordar la qualitat, la rellevància i l'eficàcia de les institucions públiques constitueix un imperatiu si aspirem a ser un país modern, una democràcia avançada, una economia competitiva i sostenible. Molts estudis demostren que disposar d'un sector públic modern i amb capacitat de resposta és un factor de primer ordre. Els professors Acemoglu i Robinson, en el seu magnífic assaig Per què fracassen els països [Why nations fail, 2012], assenyalen que els que més prosperen i consoliden sistemes democràtics avançats són aquells que saben edificar institucions sòlides i inclusives al llarg de la història. També tenim evidències diverses sobre la importància de les institucions públiques com a palanca d'economies competitives i promotores d'equitat i redistribució.
El sector públic català ha estat capaç també d'aixecar actius gens menyspreables
Dit això, caldria plantejar-nos dues qüestions: en primer lloc, preguntar-nos quin diagnòstic general podem fer del funcionament del sector públic català en els darrers decennis, des de la instauració de la democràcia fins avui. En segon lloc, plantejar-nos quines són les necessitats actuals i futures de la societat per valorar si disposem de les administracions públiques adequades. I entre una i altra preguntes, també caldria reflexionar si la crisi economicofinancera dels darrers anys (i la consegüent reducció dels pressupostos públics) ha estat un factor generador de millores i de racionalització. Anem a pams.
El llegat dels darrers decennis
El diagnòstic general ens diu que com a país no hem estat capaços de bastir un sistema institucional i públic prou eficaç, eficient, àgil i orientat als ciutadans. Sens dubte cal matisar l'afirmació, reconeixent que en determinats sectors de l'activitat pública s'ha fet molt bona feina: així, per exemple, en ajuntaments i ens locals, en àmbits com la sanitat o la recerca científica, en instruments i organismes concrets de l'administració de la Generalitat. Però és cert que, en general, s'ha innovat poc. Sovint s'ha mimetitzat l'estructura i la cultura organitzativa de l'administració central de l'Estat. Burocràcia, èmfasi en els controls de procediments, departaments estancs poc connectats, gestió de personal escassament professionalitzada i jeràrquica són algunes de les característiques que ens deixen els darrers decennis, a cavall entre el final del segle XX i els inicis del XXI.
Malgrat que la reforma i la modernització de les administracions públiques ha estat tema recurrent al llarg d'aquests anys (informes, comissions, idearis dels partits) hem de reconèixer que els seus resultats ha estat, en general, discrets. Dit això, el sector públic català ha estat capaç també d'aixecar actius gens menyspreables. Uns professionals en bona mesura qualificats i proactius amb el servei públic modern. Eines i organismes com l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, l'Institut d'Avaluació de Polítiques Públiques (iVàlua), la formació de directius i de tècnics de tots els nivells, l'organització àgil i eficient de determinades agències. Dins un panorama amb tons més aviat grisosos, cal reconèixer illes i àmbits que traspuen bona feina, valor afegit i professionalitat.
El discurs polític d'aquests anys s'ha centrat excessivament en les reduccions pressupostàries "per se".
L'experiència frustrada de la crisi recent
Alguns vam promoure que la crisi economicofinancera dels darrers anys, més enllà dels aspectes negatius que ha comportat, podria ser aprofitada com un revulsiu per a l'administració pública. La crisi implicaria repensar el què es feia, com es feia i amb quins recursos. Per tant, racionalitzar, millorar, compartir, eliminar fins i tot aquells organismes o iniciatives caduques o que no aportaven valor. El resultat no ha anat gaire per aquí. De fet, el discurs polític d'aquests anys s'ha centrat excessivament en les reduccions pressupostàries per se (sense gaire més consideracions de reformulació d'allò que és feina, perquè es feia i com es feia). I s'ha focalitzat en bona mesura també en la suposada transparència i el control de la corrupció, que de fet ha generat encara més reglamentació en procediments i nous sistemes de control, fins a cotes malaltisses. S'ha continuat deixant de banda, per exemple, l'avaluació sistemàtica d'impactes i resultats de les polítiques públiques.
El canvi d'època exigeix repensar el sector públic
Si per ell mateix, com acabem de dir, el sector públic és clau pel futur del país, encara ho és més quan assistim no ja a una època de canvis sinó a un autèntic canvi d'època. Un llibre recent dels professors i amics Carles Ramió i Miquel Salvador (La nueva gestión del empleo público. Recursos humanos e innovación de la administración, 2018) ho descriu amb encert: "La administración pública se juega en la próximas décadas su propia supervivencia. O se renueva institucionalmente de forma robusta y creativa o muere, desaparece".
Una economia en plena transformació. Una societat amb greus desigualtats. La globalització dels mercats i les economies. Els reptes de sostenibilitat del planeta. La revolució tecnològica i científica que canvia de dalt a baix les nostres vides: revolució tecnològica 4.0, intel·ligència artificial, big data, nous materials, etc. Una creixent necessitat de repensar la societat i d'atendre les reclamacions polítiques dels ciutadans per a una democràcia més robusta i participativa. Tot plegat empeny el sector públic a repensar-se. Implica la necessitat de què disposem d'estructures àgils i flexibles, més descentralitzades i properes als ciutadans, més participatives i participades pels diversos agents, més interconnectades, més horitzontals i en xarxa de co-creació.
Canvi d'època, noves necessitats i demandes socials, transformació tecnològica. Voluntat d'aprofundiment democràtic i de participació ciutadana.
El món va cap aquí i des de l'àmbit públic català seguim arrossegant estructures caduques, pesants, verticals amb escassa interconnexió i amb escassa participació ciutadana. La societat i els seus problemes són cada cop més reticulars, més interconnectats, més dinàmics. I per tant impliquen repensar l'estructura clàssica del poder unidireccional jeràrquic clàssic per passar a ser institucions de coordinació, intermediació, influència; institucions expertes amb equips humans altament qualificats.
Canvi d'època, noves necessitats i demandes socials, transformació tecnològica. Voluntat d'aprofundiment democràtic i de participació ciutadana. Necessitat de modernització i d'avaluació dels impactes de les polítiques públiques. Tot empeny en la línia de repensar el sector públic del país. Caldrà veure si som capaços, entre tots i amb la voluntat política al capdavant, de fer-ho possible.