Un senyor de Barcelona: crònica

Records i present de Terenci Moix

«No puc evitar pensar en ell, ni que sigui una fracció de segon, cada dia de Sant Jordi. Si ja per si sol és un dia bonic, aquest any he estat encara més content perquè he vist alguns dels seus llibres sobre les taules de les paradetes»

per Toni Vall, 26 d'abril de 2018 a les 13:51 |
Terenci Moix, en una imatge d'arxiu | Cedida
Ja fa anys, entre quinze i vint-i-cinc, acostumava a associar el dia de Sant Jordi amb la imatge d’un escriptor signant llibres. Apareixia a la tele, sempre somrient, envoltat de persones que feien cua –o garbuix– perquè els estampés el nom a una de les primeres pàgines del llibre. Amb el pas del temps he reconstruït aquella imatge. Vull veure-hi un paquet de tabac a sobre la taula, al costat de la pila dels llibres, i porta una americana de llana que li fa una mica de calor. Es nota per les gotetes de suor que li baixen pel front, des de sota el perruquí. De tant en tant, deixa anar una riallada perquè una senyora li ha explicat una maldat sobre el seu gendre i a ell li ha fet gràcia. Potser no li ha fet tanta gràcia com per deixar anar una riallada així, però com que avui se sent feliç li ha vingut de gust deixar-se anar.

Fa quinze anys que Terenci Moix va morir. El veia sovint a la botiga Cinemascope quan estava al carrer Sepúlveda, a dues passes de casa seva, a baix de tot del carrer Muntaner. Hi anava a comprar compulsivament fotos de la Maria Montez i la Joan Collins. Em va deixar que l’entrevistés per una pràctica de la carrera de periodisme. Va ser amable i afectuós i em va posar un tros de Desayuno con diamantes en DVD, quan el DVD era tota una novetat. Tenia una conversa rica, esplendorosa, sempre generós, amb una anècdota a punt, encara que en realitat, en la seva vida, fossis tu l’anècdota intranscendent. Estava cardat i seguia fumant. Li costava respirar. Feia patir.

 

Les tres reedicions de Terenci Moix del Grup 62 Foto: Toni Vall


Em va signar un vell exemplar de No digas que fue un sueño i el matí del 2 d’abril de 2003, només despertar-me, em vaig assabentar que ja no hi era. A l’Avui em van enviar a la vetlla del Saló de Cent i també al funeral del dia següent, i vaig escriure dues de les cròniques que encara avui més m’agraden. No puc evitar pensar en Terenci, ni que sigui una fracció de segon, cada dia de Sant Jordi. Si ja per si sol és un dia bonic, aquest any he estat encara més content perquè he vist alguns dels seus llibres sobre les taules i els mostradors de les paradetes.

Edicions 62 ha reeditat tres llibres: El dia que va morir Marilyn, El sexe dels àngels i Tots els contes. És una experiència una mica xocant topar amb la literatura de Terenci, encara que hi estiguis acostumat i hagis llegit unes quantes de les seves obres. Hi ha qui l’ha estudiada molt i molt bé, els nous pròlegs de Julià Guillamon per als contes i de Sebastià Portell per la Marilyn no poden ser més precisos. A mi, que no l’he estudiada però sí l’he llegida, em continua xocant el seu ús del llenguatge, la riquesa del lèxic, el barroquisme que no és ben bé formal sinó més aviat intrínsec. Després dels seus llibres de contes –tinc passió per La caiguda de l’imperi sodomita– va escriure novel·les llargues, llarguíssimes, que li brollaven de la seva habilitat per fabular, per reunir referents i fer-los créixer, per barrejar la seva vida amb allò que imaginava. No el vaig veure mai escriure davant el mateix ordinador on va aprendre a acolorir les fotos de cinema, però l’imagino teclejant ràpid, a raig.

"La perfecció que l’autumne atorga als jardins dels grans palaus gòtics convertits en hotels d’ambientació anglesa, dins de ciutats mortes amb estètica de pintor impressionista, afavoria la ficció en què s’havia embarcat Lleonard tot prestant la decoració adequada a la seva lassitud, a les vel·leïtats del seu abandó". No us sembla fascinant aquesta frase, eterna, d’El sexe dels àngels? O aquesta altra, més curta: “Vaig odiar aquella petarda que pronunciava el nom de Lleonard com en ple orgasme”. Estic quasi convençut que mai ningú abans havia tingut l’ocurrència d’escriure “petarda” en un llibre en català.


El dia que va morir Marilyn deu ser dels llibres que més m’ha costat acabar de llegir. És fascinant i alhora extremadament exigent per al lector. El concebo quasi com una abstracció en si mateix, una creació de sentit global tan forta i tan personal que em fa quedar bocabadat. No en sé, de teoria literària, però molta gent que en sap ha dit que és un llibre important. No puc estar-hi més d’acord. Només llegint la primera pàgina un ja pot entendre perquè es diu això d’ell.

Tinc uns quants llibres de Terenci Moix a la llibreria. De tant en tant, força sovint, tinc l’hàbit de repassar amb la mirada les lleixes que queden més altes. Per veure els seus –atzars de la col·locació– m’he d’ajupir una mica, o sigui expressament no pas per casualitat. Ho faig i percebo un pòsit. És estranya, la memòria.
 

La lleixa de Toni Vall amb els llibres de Terenci Moix Foto: Toni Vall

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació