«No he tingut temps ni de beure un got d'aigua»: els autors viuen el seu gran dia

"Just avui fa un mes que la Marta Rovira és a l'exili i que la segona tongada de presoners van entrar de nou a la presó", em diu Jenn Díaz, entre signatura i signatura. Somriu, sense perdre l'esperança, però sense poder dissimular la tristesa d'un Sant Jordi que avui no només serà literari. Avui, en la primera diada després de l'1-O, el groc es fa veure com mai –en roses, samarretes, proclames i bosses–, convertit en l'estendard de la dignitat i de la resistència. La memòria necessària dels polítics i líders que avui no gaudiran del dia.
 
Però l'efemèride ressona aquest 23 d'abril tan trista com és, com bé em recorda Jenn Díaz. Especialment avui, que el dia vol ser una gran explosió d'alegria, de civisme i de cultura. També, potser, que ens hi haurem d'anar acostumant. "És un Sant Jordi tristíssim perquè tenim gent a la presó i a l'exili, i perquè no tenim Govern. Ens estan prohibint fins i tot els colors!", exclama, mentre signa un exemplar de Mare i filla. Díaz és una de les moltes plomes que signa a aquesta hora a l'enorme tendal d'Alibri, ben flanquejada, a banda i banda, per Gabriel Rufián i Jordi Borràs.
 
El primer, s'ho mira amb certa gràcia. La gent li demana selfies i signatures, fins i tot a llibres on no participa. El segon porta des de primera hora del matí amb certeses que li diuen que avui serà el seu gran dia. No para de signar, amb una cua quilomètrica, amb gent que hi parla, que li fa fotografies, que li agraeix la feina feta. "Ho veig molt gros tot –confessa, desbordat per l'expectació, i per tot plegat–. No he tingut temps ni de beure un got d'aigua. Porto aquí des de les nou del matí, amunt i avall". És un no parar.
 
Una diada per reivindicar la cultura
 
Més enllà d'aquest petit reducte a la Rambla de Catalunya, el centre de Barcelona bull, en la demostració que Sant Jordi és un gran dia. Potser "el" gran dia. Aquella finestra oberta a la cultura, a la feina ben feta, a passejar pel gust de fer-ho i a deixar-se veure, a remenar llibres com mai, a regalar roses a qui estimes, a tanta gent com puguis i desitgis. Un dia de tots els lectors, siguin com siguin, i de tots el autors, hagin escrit el que hagin escrit. Més enllà de xifres d'èxits entestades en vendre uns guanyadors, a l'estil pole position de qualsevol cursa desaforada de MotoGP, els números reals diran que aquests grans best-sellers que obriran els informatius només representen el 7% del total.
 
Però res més lluny de la realitat, perquè l'oferta de Sant Jordi és així: diversa, diversificada, fragmentada, apta per a lectors inquiets i exigents, que saben què volen i que ho busquen, tal com mana el precepte del bon llibròfag. Perquè aquesta diada també és un dia per reivindicar el gust propi, l'exigència i la varietat, tal com s'observa tot passejant. De paradetes amb poemes a tres euros i una rosa de regal –hi veig versos de Maria Mercè Marçal i d'Anna Gual–, a nois vestit de drac, cavallers amb escut i armadura, i parades d'esplai.
 
Dels venedors ambulant de roses amb cubell d'aigua tèrbola, a estands d'entitats, plataformes i partits polítics de tot l'espectre –arribant, en alguns casos, a ser literal això de "l'espectre"–. Sense saber si només és una impressió induïda per l'estranya conjuntura d'ofec caverno-judicial, la sensació és que el carrer és més polític que mai. Pins, llaços, samarretes i, a pocs metres de distància, la parada del PSC, del PP i la de Cs, la dels Demòcrates, la d'Esquerra o la d'Òmnium. I molt de groc, groc per tot arreu. Un groc que arriba al bell centre de la plaça Catalunya, amb una instal·lació que fa goig. Un groc –sonor– que segueix fins a l'escenari de Catalunya Ràdio, on Obeses presenta el nou disc. "Ens en sortirem", canten. I a fi de bé que haurà de ser així, entre somriures i cultura.