Visca l'ofici d'escriure

Són quatre autors. Els quatre tenen en comú que són escriptors d'ofici, de soca-rel, de neguits, de pulsions irrefrenables, d'un talent inqüestionable. Són quatre de les apostes segures per aquest Sant Jordi, amb novel·les que sorprenen, amb arguments que enganxen des de la seva singularitat. Llibres que també permeten diverses capes de lectura, que entretenen i fan reflexionar, sense oblidar els jocs narratius, els punts de vista diversos i la seducció adient per a un lector exigent.
 
Són Joan-Lluís Lluís, Irene Solà, Màrius Serra i Llucia Ramis. Tres veus consolidades – i reconegudes– al costat d'una autora amb tot per fer. Tots quatre amb maneres d'escriure pròpies, però que comparteixen tots ells l'exigència del resultat final i, sobretot, de la complicitat amb el lector, una de les coses més difícils d'aconseguir en aquest ofici que rebutja les fórmules precuinades i que distingeix molt bé el gra de la palla. Un lector que, potser per culpa dels mitjans que fem d'altaveu –sempre lligats a la immediatesa– desconeix que el rànquing dels llibres més venuts que veurem demà a tots arreu només representa un 3% del total.
 
Per això volem reivindicar els escriptors, i també la diversitat. D'aquell qui posa totes les energies per no decebre, per fer un llibre a l'alçada, que coneix els mecanismes de la literatura –perquè gaudeix llegint-la i volent ser com els autors a qui admira–; també aquells que lluiten amb els límits de la seva autoexigència per trobar la paraula exacta, el paràgraf perfecte, el gir que ho acabi de lligar tot, o bé un culpable a l'alçada de Moriarty. De Raül Garrigasait a Clara Queraltó, passant per Adrià Pujol, Carme Riera, Najat El Hachmi, Víctor García Tur, Antònia Carré-Pons, Kiko Amat, Joan Jordi Miralles o Carlos Zanón, entre molts d'altres.
 
Com a bona mostra de la collita del 2018, tenim en portada a Lluís, Solà, Ramis i Serra, que enguany presenten Jo soc aquell que va matar Franco (Premi Sant Jordi), Els dics (Premi Documenta), Les possessions (Premi Llibres Anagrama) i La novel·la de Sant Jordi. Jugant amb l'argument de la darrera obra de Màrius Serra, ens preguntem qui ha estat el responsable de fer desaparèixer l'esperit dels primers Sant Jordi, ara que la diada sembla haver cedit a la maquinària empresarial i que tot s'acaba reduint a un ball de xifres, de recaptació i d'autors que aprofiten qualsevol avinentesa per fer un llibre. O per posar-hi la cara. Per això, més que mai: que visqui l'ofici d'escriure i la literatura.
 
Llucia Ramis i els nostres propis fantasmes
Guanyadora del Premi Llibres Anagrama, gran cronista de l'ambient literari a Barcelona, Ramis presenta una de les grans novel·les de la temporada, d'aquelles que deixen pòsit. Alhora lleugera i contundent, generacional i de lectures per a lectors diversos, d'alenada immediata i mirada llarga, enlluernadora pels aforismes que conté –"allò visible ens avorreix", certament– i que va encabint a la història com si fossin el més normal del món. Una novel·la que reflexiona sobre la memòria, els fantasmes del passat, la corrupció, les renúncies, els fracassos i la família. Sobre el periodisme, l'escriptura, els amors, i el silenci.

"La idea era fer un llibre del fantasma dels nostres pares. De quina manera som el que ens ve de tot el que ha estat abans que nosaltres arribéssim. Jo repetiré el mateix que va fer la meva família?, penses". Heretem valors, educació, malalties, també una casa, una ciutat, una manera de viure. "És un llibre molt freudià, té un complex d'Elektra com una casa ­–exposa–. La protagonista ho fa tot, en part, perquè el pare és l'home de la seva vida, com diu al principi. I la família determina la nostra manera de ser". Pots llegir aquí l'entrevista completa a Llucia Ramis.
 
Joan-Lluís Lluís i un moment literari "orgàmisc"
Joan-Lluís Lluís és un d'aquells autors que cal llegir i que també cal escoltar. D'escriptura detallista i treballada, porta cinc novel·les encavallant premis de prestigi: del Crexells al Lletra d'Or, fins arribar al Sant Jordi d'enguany per Jo soc aquell qui va matar Franco, una obra d'alt pes literari feta a partir d'una ucronia: què hagués passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats? Què seria del nostre país si algú hagués matat el dictador? Dissortadament, no ho sabem mai, tot i que intuïm que tot hagués estat una mica diferent.

"Després de la publicació del llibre, és molt curiós com tanta gent que està absolutament en contra de la pena de mort em confessa que ha pensat en la manera de matar Franco alguna vegada o altra. I que ho faria, si tingués l'oportunitat", explica l'autor. De fet, va ser Màrius Serra qui va definir, en la presentació del llibre que la mort del Generalíssimo era un moment "orgàsmic". "I jo vaig dir que sí, però ho matisaria, perquè és un orgasme que demana moltíssima feina abans d'arribar-hi. Al final, el que compta és que la cosa funcioni, i no tant el plaer del moment. En tot cas, el desenllaç havia de ser un alliberament". Pots llegir aquí l'entrevista completa a Joan-Lluís Lluís.
 
Irene Solà i les mentides que fan una veritat
És la més jove del quartet, que enguany debuta al món de la novel·la, amb l'aval del Premi Documenta. Irene Solà (Malla, 1990) viu a Londres, des de fa cinc anys. Fa art i hi reflexiona, a banda de guanyar-s'hi la vida professionalment, ara al departament d'operacions i servei al visitant de la Whitechapel Gallery. Va debutar el 2012 amb Bèstia, un llibre de poemes sorprenent, premi Amadeu Oller. I aquest 2017 ha afegit al currículum Els dics (L'Altra), una obra on experimenta amb la narrativitat, amb el punt de vista, amb la ficció. On, sobretot, juga a construir-se.

"M'interessa molt reflexionar sobre la idea de la narrativa –explica–. De com es construeixen les històries, a qui les robes, d'on surten, m'apassiona l'storytelling". Just quan començava a escriure Els dics, que va tenir aquest títol des de l'inici, es va adonar que necessitava afrontar el projecte en un format de novel·la experimental. "Em vaig posar a escriure, sense tenir mai clar què acabaria sent. Els dics està treballat com es treballen els processos artístics: des de les palpentes, submergint-se i gaudint molt del procés, produint molt de material i i deixant que una idea et porti a una altra". Pots llegir aquí l'entrevista completa a Irene Solà.
 
Màrius Serra, l'ego i la força del joc etern
La novel·la de Sant Jordi compta amb Oriol Comas, un bon amic de l'autor, com a un dels grans protagonistes –un Sherlock modern, potser?– d'aquesta obra que fa passar una gran estona entre lletres, assassinats, llibres i jocs, també entre culpables, innocents i escriptors de tota mena i condició. Àvida per a lectors experts, però també comprensible per a lectors no iniciats, el joc és essencial: "El joc és una experiència considerada de sèrie B, i a mi m'interessava molt explorar-ho. Per això vaig pensar que el vehicle de la novel·la negra era el millor, perquè podia plantejar-ho tot com un problema de lògica".

A banda del joc, també és una novel·la amb voluntat paròdica. "Per això m'hi he posat jo. Ironitzo amb l'autoficció, i intento no tractar-me gaire bé", afirma. "Per Sant Jordi, el tema de l'ego es desborda. Hi ha feromones de competència i competitivitat, provocades per una condició industrial de la festa que no té res a veure amb la lectura. El mateix concepte de best-seller és d'una pretensiositat absoluta, perquè li posen l'etiqueta abans que ho sigui". O el fet que, per mesurar l'èxit dels llibres, es facin servir mètodes "copiats de l'EGM". Pots llegir aquí l'entrevista completa a Màrius Serra.