21
d'abril
del
2018
Actualitzat
a les
23:20h
Som a tocar de Sant Jordi. I això vol dir corrues de gent comprant llibres de forma fervorosa, celebrities –també escriptors, però menys– signant compulsivament, llistes de vendes que obren informatius en prime time, com si fos la cosa més important del món, però només per un dia. D'entre tot aquest brogit, ningú podrà evitar que llibres que valen molt la pena hagin passat desapercebuts. Esperem que no sigui el cas d'Els romanents (Empúries), el darrer premi Just M. Casero, i una de les apostes més reeixides de tot l'espectre literari català de l'any.
L'obra mostra l'heretgia adolescent en forma de novel·la curta, tot i que és moltes més coses, tantes com camins emprèn l'autor, Víctor García Tur (Barcelona, 1981), un dels noms cridats a ser protagonistes del cànon futur i ja amb dues obres que mostren un talent gens acomodatici: Twistanschauung (Premi Documenta 2008) i Els Ocells (Premi Marian Vayreda 2015). A Els romanents, el conflicte gravita al voltant del xoc etern entre pares i fills. "La generació que ve darrere ens vol eliminar –explica–. No és una gran preocupació, però sé que acabarà passant, també amb els meus fills". La novel·la, però, inverteix aquesta premissa.
La família protagonista és formada per una parella d'expunks i un adolescent que segueix els preceptes d'una tribu urbana sinistra, amb la singularitat de ser narrada amb tres veus que es van alternant. D'una banda, el soliloqui de la mare; de l'altra, els fragments d'un dietari adolescent; per últim, un assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies. "L'ultima generació acostuma a ser més avançada que la precedent. Però, al llibre, els joves estant recuperant coses de l'edat mitjana i tenen un punt més conservador que els pares". És llei de vida, com ho és també l'alternança entre progrés i immobilisme, tenebra i llum.
Heretgia i transgressió juvenil, fruits de la mateixa cosa
En aquesta pugna, la novel·la mostra un xoc de dues visions: la visió lineal de la història, el mil·lenarisme, enfrontada a la imatge cíclica, representada per la mare. "La teleologia cristiana ens diu que la història és com una línia –explica–. Per tant, quan acaba la vida, hi ha un més enllà. La visió cíclica és més fatalista, no hi ha progrés: tot el que es dirà ja s'ha fet". La teologia –amb joc iniciat des de la biografia de la mateixa solapa– és un dels interessos que té l'autor. "Hi arribo des del punk. A Rastros de carmín trobo les connexions entre l'explosió del punk, el situacionisme i les heretgies medievals".
"La revolta Münster és una revolta juvenil. Té un caire religiós, però en realitat hi ha uns nanos sense feina, amb un esperit que els porta a revoltar-se contra el poder establert. El protagonista del llibre també està buscant aquests rastres i ens diu que no hi ha gaire diferències entre els nois de Londres que aposten per una música que trenca amb el hippisme i l'statu quo". I la investigació el porta a l'heretgia medieval, fins a Norman Cohn. "És el gran expert en heretgia i heterodòxia cristiana, i té un fill que acaba sent crític musical que quan parla de baralles entre rocabillys i mods ho fa de la mateixa manera que el pare parlava dels moviments heterodoxos cristians. Comparteixen transgressió".
Per fer possible aquesta pulsió en la seva història, García Tur s'inventa una tribu urbana. "No volia utilitzar els tòpics de la incomprensió, però realment tot plegat és molt incomprensible pels pares. Tenen un fill que és un romanent, no pas un skinhead, escolta música que no es pot entendre, amb hàbits que són igualment incomprensibles". Per això, la coberta mostra un ull tatxat, amb les paraules també tatxades, un disseny fet per ell mateix. "Volia mostrar aquesta cosa del no veure. La mare no vol veure els problemes del fill. I ells no volen veure les impureses del món".
Un engranatge que desemboca a Els romanents, una novel·la curta, però de llarg recorregut, que va guanyant en nostàlgia a mesura que llegim, que mostra el fet de forjar una identitat a través d'un canal sinistre, amb joves que rebutgen el món. Amb una mare que fa una evolució no realista, del costumisme al fantàstic, arribant a tocar el realisme màgic amb un desenvolupament típic del conte kafkià. La tercera novel·la de Víctor García Tur, un nom que també farà Sant Jordi, i que val molt la pena de llegir, de tastar i de reivindicar, sobretot en temps en què el dia del llibre sembla haver oblidat els autors que van per camins no tan previsibles.
L'obra mostra l'heretgia adolescent en forma de novel·la curta, tot i que és moltes més coses, tantes com camins emprèn l'autor, Víctor García Tur (Barcelona, 1981), un dels noms cridats a ser protagonistes del cànon futur i ja amb dues obres que mostren un talent gens acomodatici: Twistanschauung (Premi Documenta 2008) i Els Ocells (Premi Marian Vayreda 2015). A Els romanents, el conflicte gravita al voltant del xoc etern entre pares i fills. "La generació que ve darrere ens vol eliminar –explica–. No és una gran preocupació, però sé que acabarà passant, també amb els meus fills". La novel·la, però, inverteix aquesta premissa.
La família protagonista és formada per una parella d'expunks i un adolescent que segueix els preceptes d'una tribu urbana sinistra, amb la singularitat de ser narrada amb tres veus que es van alternant. D'una banda, el soliloqui de la mare; de l'altra, els fragments d'un dietari adolescent; per últim, un assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies. "L'ultima generació acostuma a ser més avançada que la precedent. Però, al llibre, els joves estant recuperant coses de l'edat mitjana i tenen un punt més conservador que els pares". És llei de vida, com ho és també l'alternança entre progrés i immobilisme, tenebra i llum.
Heretgia i transgressió juvenil, fruits de la mateixa cosa
En aquesta pugna, la novel·la mostra un xoc de dues visions: la visió lineal de la història, el mil·lenarisme, enfrontada a la imatge cíclica, representada per la mare. "La teleologia cristiana ens diu que la història és com una línia –explica–. Per tant, quan acaba la vida, hi ha un més enllà. La visió cíclica és més fatalista, no hi ha progrés: tot el que es dirà ja s'ha fet". La teologia –amb joc iniciat des de la biografia de la mateixa solapa– és un dels interessos que té l'autor. "Hi arribo des del punk. A Rastros de carmín trobo les connexions entre l'explosió del punk, el situacionisme i les heretgies medievals".
"La revolta Münster és una revolta juvenil. Té un caire religiós, però en realitat hi ha uns nanos sense feina, amb un esperit que els porta a revoltar-se contra el poder establert. El protagonista del llibre també està buscant aquests rastres i ens diu que no hi ha gaire diferències entre els nois de Londres que aposten per una música que trenca amb el hippisme i l'statu quo". I la investigació el porta a l'heretgia medieval, fins a Norman Cohn. "És el gran expert en heretgia i heterodòxia cristiana, i té un fill que acaba sent crític musical que quan parla de baralles entre rocabillys i mods ho fa de la mateixa manera que el pare parlava dels moviments heterodoxos cristians. Comparteixen transgressió".
Per fer possible aquesta pulsió en la seva història, García Tur s'inventa una tribu urbana. "No volia utilitzar els tòpics de la incomprensió, però realment tot plegat és molt incomprensible pels pares. Tenen un fill que és un romanent, no pas un skinhead, escolta música que no es pot entendre, amb hàbits que són igualment incomprensibles". Per això, la coberta mostra un ull tatxat, amb les paraules també tatxades, un disseny fet per ell mateix. "Volia mostrar aquesta cosa del no veure. La mare no vol veure els problemes del fill. I ells no volen veure les impureses del món".
Un engranatge que desemboca a Els romanents, una novel·la curta, però de llarg recorregut, que va guanyant en nostàlgia a mesura que llegim, que mostra el fet de forjar una identitat a través d'un canal sinistre, amb joves que rebutgen el món. Amb una mare que fa una evolució no realista, del costumisme al fantàstic, arribant a tocar el realisme màgic amb un desenvolupament típic del conte kafkià. La tercera novel·la de Víctor García Tur, un nom que també farà Sant Jordi, i que val molt la pena de llegir, de tastar i de reivindicar, sobretot en temps en què el dia del llibre sembla haver oblidat els autors que van per camins no tan previsibles.
Víctor García Tur Foto: Adrià Costa