21
d'abril
del
2018
Actualitzat
a les
14:34h
Paolo Cognetti (Milà, 1978) em pregunta si visc a Barcelona. Li responc que no. "Vius a la muntanya?", m'etziba, tot seguit. No, però tinc el Montseny a tocar i el veig cada dia. Somriu. "Per mi la muntanya és el símbol de la llibertat". Així comença la conversa amb l'autor italià, protagonista d'un d'aquells fenòmens que passen de tant en tant i que emprèn camins molt diferents al dels grans best-sellers. Perquè Les Vuit Muntanyes (Navona / Random House) és una obra honesta que ensenya una manera de viure, de gaudir el silenci i de mesurar el temps.
Les xifres diuen que el llibre porta més de 300.000 exemplars venuts a Itàlia, amb traduccions a una quarantena de països, i amb reconeixements com el Premi Strega o el Premi Médicis a la novel·la estrangera a França. Bon coneixedor de la natura on fa endinsar els lectors, l'escriptor italià ambienta la història entre un cimal i una cabana, mentre ens ofereix el relat d'una amistat entre dos nois en un poble dels Alps, en un viatge on recorren una aventura espiritual, plena de fugides i de temptatives de tornar. I a la recerca contínua d’un camí que els mostri qui són en realitat.
Després de viure a grans urbs com Nova York, el propi Cognetti va tornar a establir residència fixa a la muntanya, on viu actualment. Hi va tornar passat el llindar dels 30 anys, després d'una crisi personal i laboral. "Vaig passar a tenir dues muntanyes, com li passa al Pietro –el protagonista, amb Bruno–: la de la infància i la de la vida adulta. L'una té relació amb l'altra, però són molt diferents. La de petit era l'aventura, la llibertat i l'estiu. La de gran és el lloc on visc, amb totes les estacions. És la muntanya de la solitud, d'on no puc escapar-ne quan vull".
La fascinant hostilitat de la muntanya
Una recerca de solitud que pot convertir-se en un autèntic maldecap, especialment quan la muntanya s'omple de turistes i esquiadors. De fet, hi ha un passatge al llibre on el pare de Pietro comenta que no li agrada la muntanya a l'hivern, perquè s'omple de gent que no fa esforços per pujar, i de gent que baixa molt de pressa. "Tinc una relació difícil amb els esquiadors", riu. "Quan tu vius a la muntanya i veus arribar tota aquesta massa de gent de la ciutat, dissabte i diumenge, que veuen la muntanya com a consum, com a divertiment en un mode molt consumista, t'esgarrifes. Jo sento que a l'hivern s'ha d'estar a casa, perquè la muntanya, en l'estació del fred, és hostil i perillosa per l'home".
Això, potser, explica com n'és d'important el concepte de solitud al llarg de tot el llibre. "La muntanya és un contrapès a la civilització, al ritme ràpid de l'actualitat. A la ciutat, la sento que la concentració és en perill. Allà em sento menys intel·ligent, menys capaç de posar-me a pensar". I la percepció es transforma en una necessitat física, fins al punt que la muntanya és pràcticament un dels personatges de la novel·la. "L'escriptura és com la vida, no pots preveure amb certesa com serà la teva propera novel·la. En aquest cas, la muntanya ha tingut un paper important a la meva vida. Era impossible no referir-m'hi".
Matemàtiques, llengua i vida viscuda
"La muntanya és el retir", continua. "I la incomunicació és el mal dels nostres dies. És com qui té la ràdio sempre encesa, com un soroll permanent que trenca el silenci. Si no posem pausa, la vida humana es redueix a una cosa banal i poc productiva". És potser aquesta certesa, tan viscuda i dita amb la seguretat de qui no necessita cridar, allò que l'ha fet connectar amb tants lectors, arreu d'Europa, alhora que la crítica l'ha valorat entusiastament. "Em satisfà tenir lectors i que els més exigents pensin que sé escriure", riu. "Només faig una recerca de la simplicitat. Quan repasso les meves primeres obres, trobo que tenen massa paraules. El que més feliç em fa és fer frases molt clares".
Cognetti porta dues dècades escrivint. No és un nouvingut. Va començar a escriure molt jove, amb setze anys, i amb vint-i-cinc va començar a publicar, després d'haver començat estudiant matemàtiques. "No vaig acabar la carrera, necessitava fer el canvi, perquè sentia un gran amor per l'escriptura. La llengua és el contrari de les matemàtiques –afirma–. La relació amb la llengua sempre és més profunda, perquè les paraules contenen memòria i totes les coses que han sentit, i també les persones que has conegut". La llengua com a transmissora de memòria, de l'essència d'un mateix i de tothom amb qui has compartit algun instant. I potser per això Les Vuit Muntanyes és un dels grans fenòmens de l'any, perquè no vol transmetre un missatge, sinó "una experiència, una vida que és de veritat".
Les xifres diuen que el llibre porta més de 300.000 exemplars venuts a Itàlia, amb traduccions a una quarantena de països, i amb reconeixements com el Premi Strega o el Premi Médicis a la novel·la estrangera a França. Bon coneixedor de la natura on fa endinsar els lectors, l'escriptor italià ambienta la història entre un cimal i una cabana, mentre ens ofereix el relat d'una amistat entre dos nois en un poble dels Alps, en un viatge on recorren una aventura espiritual, plena de fugides i de temptatives de tornar. I a la recerca contínua d’un camí que els mostri qui són en realitat.
Després de viure a grans urbs com Nova York, el propi Cognetti va tornar a establir residència fixa a la muntanya, on viu actualment. Hi va tornar passat el llindar dels 30 anys, després d'una crisi personal i laboral. "Vaig passar a tenir dues muntanyes, com li passa al Pietro –el protagonista, amb Bruno–: la de la infància i la de la vida adulta. L'una té relació amb l'altra, però són molt diferents. La de petit era l'aventura, la llibertat i l'estiu. La de gran és el lloc on visc, amb totes les estacions. És la muntanya de la solitud, d'on no puc escapar-ne quan vull".
La fascinant hostilitat de la muntanya
Una recerca de solitud que pot convertir-se en un autèntic maldecap, especialment quan la muntanya s'omple de turistes i esquiadors. De fet, hi ha un passatge al llibre on el pare de Pietro comenta que no li agrada la muntanya a l'hivern, perquè s'omple de gent que no fa esforços per pujar, i de gent que baixa molt de pressa. "Tinc una relació difícil amb els esquiadors", riu. "Quan tu vius a la muntanya i veus arribar tota aquesta massa de gent de la ciutat, dissabte i diumenge, que veuen la muntanya com a consum, com a divertiment en un mode molt consumista, t'esgarrifes. Jo sento que a l'hivern s'ha d'estar a casa, perquè la muntanya, en l'estació del fred, és hostil i perillosa per l'home".
Això, potser, explica com n'és d'important el concepte de solitud al llarg de tot el llibre. "La muntanya és un contrapès a la civilització, al ritme ràpid de l'actualitat. A la ciutat, la sento que la concentració és en perill. Allà em sento menys intel·ligent, menys capaç de posar-me a pensar". I la percepció es transforma en una necessitat física, fins al punt que la muntanya és pràcticament un dels personatges de la novel·la. "L'escriptura és com la vida, no pots preveure amb certesa com serà la teva propera novel·la. En aquest cas, la muntanya ha tingut un paper important a la meva vida. Era impossible no referir-m'hi".
Matemàtiques, llengua i vida viscuda
"La muntanya és el retir", continua. "I la incomunicació és el mal dels nostres dies. És com qui té la ràdio sempre encesa, com un soroll permanent que trenca el silenci. Si no posem pausa, la vida humana es redueix a una cosa banal i poc productiva". És potser aquesta certesa, tan viscuda i dita amb la seguretat de qui no necessita cridar, allò que l'ha fet connectar amb tants lectors, arreu d'Europa, alhora que la crítica l'ha valorat entusiastament. "Em satisfà tenir lectors i que els més exigents pensin que sé escriure", riu. "Només faig una recerca de la simplicitat. Quan repasso les meves primeres obres, trobo que tenen massa paraules. El que més feliç em fa és fer frases molt clares".
Cognetti porta dues dècades escrivint. No és un nouvingut. Va començar a escriure molt jove, amb setze anys, i amb vint-i-cinc va començar a publicar, després d'haver començat estudiant matemàtiques. "No vaig acabar la carrera, necessitava fer el canvi, perquè sentia un gran amor per l'escriptura. La llengua és el contrari de les matemàtiques –afirma–. La relació amb la llengua sempre és més profunda, perquè les paraules contenen memòria i totes les coses que han sentit, i també les persones que has conegut". La llengua com a transmissora de memòria, de l'essència d'un mateix i de tothom amb qui has compartit algun instant. I potser per això Les Vuit Muntanyes és un dels grans fenòmens de l'any, perquè no vol transmetre un missatge, sinó "una experiència, una vida que és de veritat".
Paolo Cognetti, un dels fenòmens literaris del moment Foto: Esteve Plantada