20
d'abril
del
2018
Actualitzat
a les
19:48h
Irene Solà (Malla, 1990) viu a Londres, des de fa cinc anys. Fa art i hi reflexiona, a banda de guanyar-s'hi la vida professionalment, ara al departament d'operacions i servei al visitant de la Whitechapel Gallery. Va debutar el 2012 amb Bèstia, un llibre de poemes sorprenent, premi Amadeu Oller. I aquest 2017 ha afegit al currículum el Premi Documenta per Els dics (L'Altra), una obra on experimenta amb la narrativitat, amb el punt de vista, amb la ficció. On, sobretot, juga a construir-se.
"M'interessa molt reflexionar sobre la idea de la narrativa –explica–. De com es construeixen les històries, a qui les robes, d'on surten, m'apassiona l'storytelling". Just quan començava a escriure Els dics, que va tenir aquest títol des de l'inici, es va adonar que necessitava afrontar el projecte en un format de novel·la experimental. "Em vaig posar a escriure, sense tenir mai clar què acabaria sent. Els dics està treballat com es treballen els processos artístics: des de les palpentes, submergint-se i gaudint molt del procés, produint molt de material i llençant-ne molt. Deixar que una idea et porti a una altra".
En aquesta feina d'alta intensitat, Solà construeix a partir del joc, "entès com a idea seriosa". De seguida apareix el personatge de l'Ada, que és algú que narra i que és narrat. "I, al mateix temps, m'adono que em ve de gust submergir-me en un paisatge i un imaginari amb tot un seguit de personatges que tenen molt a veure amb el món rural". Amb la intenció de posar de costat experimentació i ruralitat. Aquesta última li serveix "perquè té uns components simbòlics i una potència del dia a dia, amb temes com la vida, la mort, l'instint i la violència".
Sense cap realitat absoluta
Els dics té una primera capa de lectura de gaudi, i una segona complementària, on el lector pot pensar en totes aquestes idees de construcció narrativa. "El llibre té una intenció de ser fragmentari i d'anar jugant amb qui llegeix, mentre es van descobrint les trampes de la narrativa. També volia que el lector es trobés en el merder de seguida, tal com passa a la vida mateixa, sense introducció, nus i desenllaç". Ser fragmentari, però, no vol dir ser dispers, o no reflexionar. "Hi ha molta feina de polir, de no regalar res. Tot està molt trenat".
L'ofici narratiu entès com un esforç de construcció, d'anar-hi anant i tornant, de no deixar res per vàlid a la primera, de jugar amb la fina línia del que és realitat o ficció. "Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot. I res no podria ser una realitat absoluta, encara que ho volguessis", subratlla. Potser per això resulten tan reveladores les fotografies del darrer capítol, perquè la literatura juga a assenyalar. Hi ha unes fotografies del color blau i vermell, però reproduïdes en blanc i negre. "T'ho has de creure perquè ho diu la veu que narra. Les fotografies mostren la idea de robar, d'agafar, de construir històries des de la meva veu. De la meva o de la de l'Ada".
Els dics i la literatura
Ben clar des de l'origen, Els dics funciona com a títol concís, molt encertat a l'assumpte que relata. "Ve ser la metàfora de la literatura, del construir històries. Volent dir que la vida i les circumstàncies no passen ordenament, amb un sentit, una darrera l'altre. Si no totes alhora, sense cap mena de sentit. Quan fem històries i fem literatura, agafem l'aigua bruta i desordenada de l'existència en moviment i l'ordenem, fent-ne un riu. I hi construïm dics, lleres i preses perquè tot es pugui explicar amb llenguatge". Construir dics perquè tard o d'hora l'aigua es desbordarà i ho inundarà tot.
Una inquietud que seguirà sent el motor de la creativitat d'Irene Solà. "Vull seguir deixant que els meus projectes i idees agafin formes diverses", diu, convençuda del camí marcat. De fet, ara ja es troba treballant en una altra novel·la, també molt experimental i ja molt definida, de la qual no en pot avançar res. I també treballa en un llibre de poemes, en procés de tancar-se. El cap li bull, les idees ressonen i van esperant el moment adequat per poder-se plasmar, a fi de bé. Com un joc, sense oblidar-se mai del gaudi, de la ironia. I de fer bona literatura.
"M'interessa molt reflexionar sobre la idea de la narrativa –explica–. De com es construeixen les històries, a qui les robes, d'on surten, m'apassiona l'storytelling". Just quan començava a escriure Els dics, que va tenir aquest títol des de l'inici, es va adonar que necessitava afrontar el projecte en un format de novel·la experimental. "Em vaig posar a escriure, sense tenir mai clar què acabaria sent. Els dics està treballat com es treballen els processos artístics: des de les palpentes, submergint-se i gaudint molt del procés, produint molt de material i llençant-ne molt. Deixar que una idea et porti a una altra".
En aquesta feina d'alta intensitat, Solà construeix a partir del joc, "entès com a idea seriosa". De seguida apareix el personatge de l'Ada, que és algú que narra i que és narrat. "I, al mateix temps, m'adono que em ve de gust submergir-me en un paisatge i un imaginari amb tot un seguit de personatges que tenen molt a veure amb el món rural". Amb la intenció de posar de costat experimentació i ruralitat. Aquesta última li serveix "perquè té uns components simbòlics i una potència del dia a dia, amb temes com la vida, la mort, l'instint i la violència".
Sense cap realitat absoluta
Els dics té una primera capa de lectura de gaudi, i una segona complementària, on el lector pot pensar en totes aquestes idees de construcció narrativa. "El llibre té una intenció de ser fragmentari i d'anar jugant amb qui llegeix, mentre es van descobrint les trampes de la narrativa. També volia que el lector es trobés en el merder de seguida, tal com passa a la vida mateixa, sense introducció, nus i desenllaç". Ser fragmentari, però, no vol dir ser dispers, o no reflexionar. "Hi ha molta feina de polir, de no regalar res. Tot està molt trenat".
Irene Solà. Foto: Adrià Costa
L'ofici narratiu entès com un esforç de construcció, d'anar-hi anant i tornant, de no deixar res per vàlid a la primera, de jugar amb la fina línia del que és realitat o ficció. "Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot. I res no podria ser una realitat absoluta, encara que ho volguessis", subratlla. Potser per això resulten tan reveladores les fotografies del darrer capítol, perquè la literatura juga a assenyalar. Hi ha unes fotografies del color blau i vermell, però reproduïdes en blanc i negre. "T'ho has de creure perquè ho diu la veu que narra. Les fotografies mostren la idea de robar, d'agafar, de construir històries des de la meva veu. De la meva o de la de l'Ada".
Els dics i la literatura
Ben clar des de l'origen, Els dics funciona com a títol concís, molt encertat a l'assumpte que relata. "Ve ser la metàfora de la literatura, del construir històries. Volent dir que la vida i les circumstàncies no passen ordenament, amb un sentit, una darrera l'altre. Si no totes alhora, sense cap mena de sentit. Quan fem històries i fem literatura, agafem l'aigua bruta i desordenada de l'existència en moviment i l'ordenem, fent-ne un riu. I hi construïm dics, lleres i preses perquè tot es pugui explicar amb llenguatge". Construir dics perquè tard o d'hora l'aigua es desbordarà i ho inundarà tot.
Una inquietud que seguirà sent el motor de la creativitat d'Irene Solà. "Vull seguir deixant que els meus projectes i idees agafin formes diverses", diu, convençuda del camí marcat. De fet, ara ja es troba treballant en una altra novel·la, també molt experimental i ja molt definida, de la qual no en pot avançar res. I també treballa en un llibre de poemes, en procés de tancar-se. El cap li bull, les idees ressonen i van esperant el moment adequat per poder-se plasmar, a fi de bé. Com un joc, sense oblidar-se mai del gaudi, de la ironia. I de fer bona literatura.
Irene Solà. Foto: Adrià Costa