Joan Safont: «El problema d'Espanya és que mai s'ha cregut el pluralisme»

L'escriptor Joan Safont (Mataró, 1984) ha tingut cura de Greuges i desgreuges, més de quaranta articles periodístics que evidencien que la tensa relació entre Catalunya i Espanya no ve de nou, sinó de molt antic. Amb interès i sorpresa, anem llegint articles i arguments que, malgrat els anys i les circumstàncies, ressonen encara de manera pràcticament idèntica a com van ser escrites per prohoms com Prat de la Riba, Lerroux, Joan Maragall o Miguel de Unamuno, entre molts d'altres.
 
En aquesta tasca d'exposar i mostrar, l'obra segueix el rastre periodístic de les principals signatures de la política, la literatura i la crònica, del 1890 al 2010. "Hi trobem el debat d'elits, sobre la casta, que és molt d'actualitat –explica Safont–. O la discussió d'Andreu Nin sobre el catalanisme d'esquerres, enfrontat a d'altres dirigents que creuen que el sobiranisme és una qüestió petit-burgesa". Al capdavall, l'autor ha volgut fer una obra amb tota mena de visions. De les centrals a d'altres que trenquen amb la línia dominant, passant per noms no tan coneguts, com Gabriel Alomar, Jaume Brossa o Pere Coromines.
 
"També podem trobar una referència curiosa a la qüestió independentista, com un article de Joan Crexells, que a través dels números es pregunta per què no seria mala idea la independència. I molts articles de l'època de la República i el franquisme, que són els períodes històrics més intensos". Una cosa, però, és definitòria de l'entramat de textos antologats. Per molt que sorprengui, "de vegades s'ha produït diàleg", exposa Safont. "Hi ha hagut molts autors que han tingut una mirada comprensiva o amable vers el 'problema catalán', moltes vegades a contracorrent del pensament dominant".
 
Moments destacats, de l'odi de Lerroux al de Primo de Rivera
 
El llibre conté alguns moments memorables, com un article d'Alejandro Lerroux, El alma en los labios, escrit després de l'atac al ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya. "És un article tan arrauxat, tan profundament ple d'odi, que sembla que es podria escriure a la premsa més cavernícola actual. Lerroux era enfollit i apassionat: demostra que fins i tot l'odi té talent. Albert Rivera seria incapaç d'escriure un article així", assegura. "O l'article El separatismo sin máscara, de Primo de Rivera, que es podria publicar ara a premsa i ningú sabria que és del 1934".
 
Perquè, en la qüestió catalana, i pel que fa a Espanya, "no només els arguments són els mateixos, sinó que les paraules són les mateixes ara que fa cent anys". En aquest sentit, és destacable Falsa ruta, del Valls-Taberner, un article d'un excatalanista que passa al franquisme. "I on diu que tot això ha estat un error, una falsa ruta. Que hem d'enterrar el catalanisme i que per aniquilar-lo cal aniquilar la cultura". A l'altra banda, articles molt interessants de Montserrat Roig, de Joan Fuster o de Pasqual Maragall, especialment inspirat, Madrid se va, on "ja pronostica que no es creuen això del pluralisme".
 
El diàleg és possible ara?
 
"L'aparició en el segle XX d'una literatura catalana en castellà feta a Catalunya ha fet que els interlocutors parlin la mateixa llengua, i això ha fet que quedin relegats els qui no la parlen", explica Safont, intentant entendre la manca de diàleg actual. "També s'ha perdut l'interès. En l'època de Joan Maragall, es produïa un diàleg entre la cultura castellana i la catalana, sempre propiciats més de la banda catalana. Per l'altra, generalment ha coincidit en moments de crisi, en els quals es necessitava comptar també amb la cultura catalana per avançar: regenerar l'estat, combatre la dictadura, referendar una república".
 
Si una cosa demostra Greuges i desgreuges és la constant històrica de voluntat de diàleg, que mai ha acabat aportant una solució. "Al final, però, els greuges han estat més que els desgreuges. Unamuno sembla més obert en els anys on dialoga amb Maragall. Però quan és diputat passa a ser un dels més hostils contra l'Estatut, l'educació i les competències de la Generalitat". O el cas d'Ernesto Giménez Caballero, que durant la dictadura de Primo de Rivera escriurà a favor de la cultura catalana i participarà en operacions d'agermanament. I, després de la guerra, serà un dels fundadors de la Falange, arribant a escriure: "Catalunya, te queriamos tanto que hemos de matarte". Història que ens interpel·la, amb fets i paraules recollides en un llibre que, malgrat tot, batega amb la força del talent.