Barcelona, personalitat en descomposició

Fa alguns mesos que el Senyor de Barcelona no es queixa gaire, no remuga, no maleeix els ossos de ningú. Es limita a explicar què veu, què sent, recol·lecta idees per a recomanar que tinguin a veure amb la ciutat, amb les maneres diverses i festives de viure-la. Llibres, li agraden molt els llibres al Senyor de Barcelona, els llibres i els escriptors, les persones que pensen i que escriuen, que exploren amb la paraula idees que valen la pena, que dites, escrites i llegides ens serveixen per a entendre millor la vida i el món. Dilluns és Sant Jordi, un dia preciós que al Senyor de Barcelona sempre li fa venir ganes d’escriure millor.

Doncs la setmana de Sant Jordi –o la setmana abans, millor dit– tocaria fer això, però he de reconèixer que estic enfadat. Feia temps, repeteixo, que em miro la ciutat amb uns altres ulls, més pacients, menys irascibles. Em sembla que deu tenir a veure amb el 17 d’agost. Intento que la gentada resulti menys irritant, que la descarada sobre-explotació turística no ennuvoli el criteri més del compte. Caminar per la Rambla és diferent ara que fa vuit mesos. No m’imagino que per cap barceloní pugui ser igual. Un aprèn a estimar i a desestimar, a construir mirada crítica i a modular-la, a apreciar els matisos, a reenamorar-se, a desenganyar-se.

Perquè m’empatollo amb tot això? Doncs perquè torno a estar enfadat. I vaig al tema: no pot ser que Barcelona tracti tan malament la història, la seva història, el seu patrimoni material i immaterial, el seu llegat físic i emocional. No pot ser aquest campi qui pugui, aquesta falta de previsió, aquest maltractament tan sovintejat als rastres del passat. Tanca Pitarra, el mític i preciós restaurant del carrer Avinyó, i és llei de vida que això passi. Sap greu, perds una carta amb bon gust, un clàssic, un lloc que tothom sap que és “el bressol del teatre català”. Però bé, els cicles comencen i acaben, els restaurants obren i tanquen. No tot és per a sempre encara que alguns potser ho voldríem.

El problema no és aquest. El problema és que s’hi posarà un pub irlandès el propietari del qual no sap res sobre la història, la memòria i el patrimoni material que hi ha allà dins. Ningú s’ha preocupat de protegir el seu interior, de catalogar-lo com es mereix. Pot ser un oblit, un descuit, un lapsus però és que passa massa sovint això. No existeix autèntica pedagogia sobre què és i què significa l’espai històric, sobre què és i què significa un adorn antic a la paret, una barra de bar centenària i uns quadres que emmarquen originals de teatre. Per sort, l’Ateneu ha adquirit el fons documental i el conservarà. Però tota la resta, l’espai, queda a expenses de la bona voluntat del senyor del pub irlandès.

Tant costa d’entendre que això no pot ser? Tan costa d’entendre que no és una qüestió de nostàlgia ni de res que se li assembli? Arribat aquest punt, em sembla una mostra de pura ignorància i estultícia profunda no entendre que el Pitarra no pot ser desballestat com qui esbotza una nau industrial i hi construeix un macro supermercat. No puc entendre que l’Ajuntament de Barcelona, sigui del color que sigui, no té un departament dedicat les vint-i-quatre hores del dia a buscar, rebuscar, documentar, catalogar i protegir els edificis i locals històrics. A vetllar pels comerços emblemàtics, pels cines i els teatres que potser tanquen i es poden convertir en alguna altra cosa que no sigui un Zara, un Mango, un Starbucks o una cosa d’aquest tipus.

Senzillament no ho puc entendre. Si el propietari d’un comerç, un negoci, un local d’espectacles o el que sigui decideix que ha arribat el moment de tancar la paradeta doncs pot ser el més normal del món. Llei de vida, repeteixo. Però ens hem de conformar amb posar la catifa vermella al mercat, al canvi de mans entre privats, al pur mercadeig ultraliberal? Barcelona s’està empobrint a passos agegantats, està perdent personalitat i essències, ja fa temps que fa tuf de fotocòpia. No falta gaire perquè es converteixi en la pura impersonalitat, en un pantà de franquícies i privatitzacions, un paradís per la carronya inversora i l’especulació salvatge.

Fa falta un urgent pla estratègic (Ajuntament, Generalitat, empreses, mecenes...) per a protegir el patrimoni urbanístic i artístic, els interiors, la preservació de fons documentals, murals publicitaris, art tangible i intangible, comerços, teatres i cinemes. Posi’n fre o racionalitzin la bogeria de les franquícies o la ciutat acabarà sent un outlet gegant. Comencen a escoltar-se els plans d’alguns polítics que volen optar a l’alcaldia d’aquí a un any. Han parlat Jordi Graupera i Alfred Bosch. No els he escoltat dir ni una sola paraula sobre aquest particular. No els deu interessar. Els continuaré escoltant, esclar, però de moment tinc clar que no els votaria.

L’alcaldessa Colau, el seu equip de regidors i de tècnics i d’assessors, tenen previst fer alguna cosa?