ENTREVISTA

Fernando Etxegarai, exmembre d'ETA: «La idea d'un País Basc independent és més important que una organització»

El militant de l'esquerra abertzale adverteix que, si Espanya "aconseguís sotmetre Catalunya, després anirien a per Euskadi"

per Pep Martí , 18 d'abril de 2018 a les 21:22 |
Fernando Etxegarai, exmembre d'ETA. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ETA anunciarà la seva dissolució el primer cap de setmana de maig, segons ha informat Euskal Telebista. Amb motiu d'aquesta informació, recuperem aquesta entrevista de Pep Martí, publicada originalment el 24 de febrer de 2018, que conversa amb l'exmembre d'ETA Fernando Etxegarai. 

Fernando Etxegarai (Bilbao, 1952) va ser membre d'ETA. És un dels protagonistes del llibre d'Ander Zurimendi Recoja sus cosas (Pol·len), que retrata la reintegració de cinc antics activistes de la lluita armada en la vida civil, cap d'ells marginal o desclassat. Etxegarai va pertànyer al comando Aitzgorri i va ser condemnat a 99 anys de presó per tinença d'explosiu, dipòsit d'armes, pertinença a banda armada i diversos atemptats. En va complir 21 i va sortir en llibertat el 2008.


La trajectòria d'Etxegarai explica un capítol de la història d'Euskadi. Fill d'una família de classe mitjana, el seu pare va ser combatent republicà. Amb la distància que dona el temps, pensa en la Irlanda que ha avençat en la reconciliació i on la memòria de republicans i unionistes conviu pels carrers de Belfast. Amb NacióDigital opina sobre Euskadi i Catalunya i sobre les sensacions que li va provocar l'1 d'octubre.

- El procés intern de debat sobre el final d'ETA es troba en la seva fase final. Quina significació li dona?


- Doncs que, dins d'ETA, s'ha vist -i crec que de manera encertada- que el futur del moviment d'alliberament nacional basc no es pot condicionar al que va ser i és ETA. La direcció d'ETA assumeix que la idea d'una Euskadi independent és més important que una organització. Es va optar per la lluita armada en un moment determinat perquè es va considerar que era la millor via per aconseguir el dret d'autodeterminació.

"El que ara es vol proposar a Euskadi és molt similar al que s'està vivint a Catalunya"

- Es pot dir que ETA ha estat derrotada?  

- Militarment, sí. Però políticament, si se sap tirar endavant, si parlem de l'objectiu a assolir, aquest resta dempeus. Mai no saps si ets el passat o el futur d'alguna cosa. El que ara es vol proposar és una cosa molt similar al que s'està vivint a Catalunya.
 

Fernando Etxegarai, vint-i-un anys a la presó. Foto: Adrià Costa


- A Euskadi es pot donar un procés com el català?

- Tinc aquesta esperança. Una incògnita és el paper del Partit Nacionalista Basc, que té un pes enorme. Però crec que Espanya, si aconseguís sotmetre ara Catalunya, intentarà un procés de renacionalització i anirà a per Euskadi. S'ha vist amb l'actitud mínimament digna del PNB de no donar suport als pressupostos mentre s'apliqui el 155. Però a Madrid ja s'alcen veus que reclamen una recentralització. Dins del Parlament basc s'ha creat una comissió per debatre el futur marc polític basc. PP i PSOE ja han deixat clara la seva oposició al dret d'autodetermnació i Podem adopta una actitud ambigua. El PNB s'haurà de definir. La gran pregunta és què farà el PNB. De moment, Catalunya és un paraigües per a nosaltres.

- El tema del presos continua sent una ferida oberta.

- En aquesta qüestió és on es veu més el component venjatiu de l'Estat. Cal acostar els presos. No pot ser que durant anys i anys els familiars hagin de fer mil quilòmetres per veure els que estan empresonats. Hi ha situacions molt feridores, com la dels presos greument malalts als quals no es deixa tornar a casa.

"L'1-O em va emocionar veure com la gent rebia hòsties i mantenia la seva dignitat"

- Què va pensar quan va veure l'1-O?

- Tinc la impressió que un sector de la gent estava molt eufòrica, creient que aquest estat es podria moure a través de grans mobilitzacions civils. Però ja s'ha vist que no. A mi em va admirar veure la gent. Em va emocionar veure com la gent rebia hòsties i mantenia la seva dignitat. Veure policies agafant pels cabells una noia o una persona gran, això ho hem vist moltes vegades a Euskadi. Sembla que el camí a seguir ha de ser aquest, però quant haurem d'aguantar?

- La via catalana i la via basca li semblen comparables?

- Són contextos diferents. Nosaltres som fruit del context dels anys setanta contra un règim molt desprestigiat com el de Franco, antic aliat de Hitler, que es mantenia al poder 30 anys després. Érem antifranquistes, però també volíem la independència. El dret d'autodeterminació va ser vetat en l'article 2 de la Constitució. Com podíem acceptar això?
 

Etxegarai en un moment de la conversa. Foto: Adrià Costa


- Preguntar-li si creu que els dirigents sobiranistes empresonats són presos polítics em sembla ociós...

-  Si jo em considero pres polític, com no consideraré com a tals els dos "Jordis"?

- Hi haurà un dia en què la reconciliació imposi el seu relat a Euskadi?

- He tingut bastanta relació amb els nacionalistes irlandesos. Si vas allí, tant si és al nord com al sud, trobes espais, racons i carrers plens de records, flors, a Derry, a Dublín. A Belfast hi ha monuments a caiguts dels dos costats. Als britànics no se'ls ha acudit derruir els murs on es recorda els morts irlandesos. Aquí, en canvi, el que es pretén és això. S'han creat dos delictes específics que impedeixen qualsevol forma d'expressió del nostre relat: el d'humiliació de les víctimes i el d'apologia. Fa uns dies, el lehendakari Urkullu va sortir a dir que li semblava immoral els homenatges a dos expresos. Per què? Cadascú ha d'expressar la seva memòria. Espanya hauria d'aprendre reconciliació dels acords d'Irlanda. I no serà perquè els anglesos no hagin estat uns imperialistes que han arrasat a qui se'ls ha posat per davant, però han sabut ser pragmàtics. Amb els espanyols, hem tingut mala sort.   

"Espanya hauria d'aprendre reconciliació d'Irlanda del Nord"

- S'atreviria a donar algun consell als líders independentistes catalans?

- Em costa donar consells. Si m'ho pregunta, crec que cal agafar consciència que tot és més difícil del que sembla. Però que no s'ha de tenir por. Els catalans han aconseguit una cosa: l'Estat sap que, encara que ara guanyi, Catalunya ha olorat la llibertat i que res tornarà a ser igual. Intenten obtenir suports a Europa, que en tenen, però als espanyols Europa tampoc no els estima molt.

- Com veu l'ambient a l'Espanya profunda?

- Vaig anar fa poc a Badajoz, a veure un company empresonat. I vaig tornar preocupat. Els carrers estaven plens de banderes espanyoles i vaig percebre un sentiment com de sentir-se agredits per Catalunya. Escoltava les converses, que eren molt fortes. El personatge més odiat era en Joan Tardà. També he de dir que em va sorprendre una pintada que posava "Cataluña, ejemplo de dignidad". La devien pintar de nit... La realitat d'Espanya és complexa, el que passa és que hi ha unes majories molt clares.    

- Com va entrar en el món d'ETA? A Recoja sus cosas, Ander Zurimendi retrata la seva família com de classe mitjana.   

- Sí. Jo vaig estudiar als jesuïtes, a Bilbao, en un col·legi de classe mitjana alta, acomodada.
 

L'exmembre d'ETA considera que l'estat espanyol hauria d'aprendre d'Irlanda del Nord. Foto: Adrià Costa


- El van marcar els jesuïtes?

- Aquí podríem parlar molt. Jo els conec molt bé perquè després vaig estudiar dret amb ells a Deusto. Tenen fama de manipuladors i d'envoltar les classes dominants. Però en els anys que jo vaig estudiar va coincidir amb la influència de la teologia de l'alliberament, que va donar figures com Ignacio Ellakuria. A mi em va influir la idea jesuïta de no fer-se mai enrere, que tu ho pots fer tot, un caràcter agosarat. Vaig estudiar amb els jesuïtes el pensament social. Quan vaig entrar a la universitat, jo ja sabia què era la lluita de classes o el marxisme.      

- I entra a ETA.

- L'ETA dels anys seixanta i setanta, i dels vuitanta, troba suport entre la classe mitjana de Bilbao. Quan jo tenia quinze anys, a un germà meu el detenen per pertànyer a un dels primers comandos que va tenir ETA. Va estar cinc anys a la presó. El meu pare va ser gudari a la guerra, combatent per la República. Érem una família nacionalista. Jo mai no m'he sentit espanyol. Els qui som retratats en el llibre d'Ander som un que era fill d'una família que tenia una botiga de peix al mercat, un noi fill d'emigrants gallecs del marge esquerre, jo que vaig anar a un col·legi religiós... Som gent normal dels nostres cercles, no desclassats. Això és important perquè, si no, no s'entén que en els darrers trenta anys hagin passat per la presó nou o deu mil persones.    

"No érem uns marginals. Érem abertzales que consideràvem que no hi havia altra sortida per ser reconeguts com a país"

- No eren persones diguem-ne marginals.

- En absolut. Per què ho vam fer? Perquè érem abertzales i consideràvem que no hi havia altra sortida per aconseguir ser reconeguts com a país. Ander ha elegit un grup de persones determinades. Som persones que vam viure totes a la zona de Bilbao i els seus marges. I en segon lloc, a tots se'ns va aplicar la jurisprudència Parot.

- Expliqui què és la doctrina Parot.

- És una interpretació del dret que es va fer que molts ja estàvem complint el final de la condemna arran del cas del pres Unai Parot. Es va decidir calcular les reduccions de pena en base a les condemnes imposades i no, com s'havia fet sempre, sobre el temps màxim de compliment, que era de 30 anys. Fins que la justícia d'Estrasburg ho anul·la. Però hi havia persones que ja havien complert quatre o cinc anys de més, fins i tot un cas d'algú que va complir nou anys de més.
 

Fernando Etxegarai es confessa emocionat per la dignitat mostrada per la ciutadania l'1-O. Foto: Adrià Costa


- Es va sentir un estrany en tornar a casa?

- No, perquè les societats no són un cercle únic. Són milers de cercles, familiars, d'amistat, de poble, de barri. A Euskal Herria hi ha zones amb cercles que eren molt propers a la gent vinculada a la lluita armada. El Goiarre guipuscoà, per exemple. Cosa diferent és el marge esquerre de la ria de Bilbao, amb uns cercles abertzales més petits, i on hi ha hagut més problemes d'integració. Hi ha hagut algun cas de persones als quals s'ha increpat, però jo no els conec. Sí que hi ha hagut dificultats objectives per trobar feina, o per cobrar les ajudes oficials.  

"L'Estat va decidir que, si nio hi havia un penediment, no podíem cobrar el subsidi d'excarceració, fins que el TC va decidir el 2016 que això era inconstitucional"

- Quines ajudes hi ha pels qui surten de la presó?

- La seguretat social dona a tot aquell que surt de la presó el que es diu subsidi d'excarceració, durant divuit mesos. Són 400 euros. Quan vam sortir els darrers de la Parot, l'Estat va decidir que, si no hi havia un penediment, no hi havia ajuda. Fins que el Tribunal Constitucional va decidir el 2016 que això era inconstitucional, perquè era discriminatori.     

- Va estar reclòs 21 anys. Mentre vostè era a la presó, el món va canviar molt. Els mòbils no existien. Què el va impactar més de la llibertat?

- Fixi's, jo treballava a l'ajuntament de Barakaldo i recordo que pocs treballadors tenien ordinador, els que depenien del secretari. A la presó, vaig veure alguns mòbils en mans de reclusos vinculats a xarxes de tràfic de drogues que els havien pogut introduir. El major canvi que he vist ha estat el dels mòbils. També em va impactar els canvis en el decorat dels pobles. Recordo la zona on hi havia hagut els Altos Hornos a Barakaldo, que va desaparèixer. Van fer un barri nou. Si em posen directament allí, jo no hagués sabut si era a Barakaldo o a Pernambuco

- Tenia fills?

- Sí, dues nenes, d'un any i de dos.

"Les meves filles tenien un i dos anys quan vaig entrar a la presó. Vint-i-un anys després, van recuperar el pare i quasi un avi"

- Com va ser aquest encaix?

- Uf, emocionant. Des del punt de vista afectiu, han estat forofes meves. Han valorat molt recuperar un pare que no havien tingut, i quasi un avi, ja que la funció que tens amb unes filles grans ja és una altra, tens molt de conseller i de company, i a la vegada aprens molt d'elles. Et trobes també amb absències, amb parents teus que ja no hi són i d'altres que han canviat molt.
 

El militant abertzale assegura que les imatges de la repressió han estat molt habituals a Euskadi. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació