La fi d'ETA: reportatge

De la guerra contra la dictadura a la legitimitat perduda

El model de transició espanyola, sense ruptura amb el franquisme, va impedir que es resolgués el tema de la violència a Euskadi | La intransigència de l'Estat es va retroalimentar amb la radicalització de l'organització

per Pep Martí , 18 d'abril de 2018 a les 21:19 |
L'atemptat contra Carrero simbolitza la primera etapa d'ETA. | Europa Press
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ETA anunciarà la seva dissolució el primer cap de setmana de maig, segons ha informat Euskal Telebista. Amb motiu d'aquesta informació, recuperem aquest reportatge de Pep Martí, publicat originalment el 17 de març de 2017, que repassa la història de la banda armada, que va passar de combatre la dictadura a perdre tota la legitimitat. 

L'anunci d'Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat) de desarmar-se, suposa un nou pas cap a la fi d'una història que va començar a inicis dels anys cinquanta, en ple franquisme. Aquell grup de joves universitaris que el 1952 va aplegar-se en el grup Ekin (Fer o Escometre) va néixer per estudiar història del País Basc i euskera. Després d'un pas per EGI, les joventuts del Partit Nacionalista Basc, la ruptura entre els fundadors d'ETA i l'històric PNB era cosa de temps.


Joves activistes com José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegui, Patxi Iturroz o Julen Madariaga, poc tenien a veure amb dirigents penebistes com Juan Ajuriaguerra, el polític conservador que controlava el PNB amb mà de ferro. Dues generacions, dues mentalitats i visions del món. L'escissió era inevitable.

Entre 1958 i 1959 es gesta ETA a partir del grup d'Ekin. El 31 de juliol de 1959 es considera el dia del naixement d'ETA. El simbolisme juga un paper en la història de l'organització basca. En aquest cas, és la festivitat de Sant Ignasi de Loiola i el 64è aniversari de la fundació del PNB, quan els joves abertzales escriuen al lendakari a l'exili, Juan María Leizaola, també membre del PNB i del tot subordinat a Ajuriaguerra, per comunicar-li la creació d'ETA. Una organització que va viure des de l'inici controvèrsies internes, conflictes i escissions. Començant per un debat intens sobre la lluita armada, que no estava clara des de la primera hora.  


El combat èpic contra Franco

Va ser el 1965 quan ETA va decidir optar per la lluita armada per combatre la dictadura franquista. El primer membre dels cossos de seguretat mort per trets d'ETA va ser el guàrdia civil José Antonio Pardines, en el transcurs d'un control de carretera. Però un moment àlgid, que li va donar al grup armat una legitimitat moral no només en tots els sectors antifranquistes sinó també a l'estranger, va ser l'assassinat de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social a Guipúscoa i torturador conegut, mort a trets quan entrava a casa seva.


El procés de Burgos. el desembre de 1970, contra membres de l'organització, va donar a ETA una popularitat enorme en la lluita antifranquista. El consell de guerra va culminar amb condemnes de sis penes de mort i l'indult a darrera hora per part de Franco. Tres anys més tard, l'atemptat contra Carrero Blanco, president del govern, no va fer més que reforçar la imatge mítica d'unes sigles que s'havien convertit en una representació de la lluita del poble basc per la seva identitat.

El triomf de la via militar i la guerra bruta de l'Estat

La mort de Franco no va canviar les coses: la repressió de l'Estat postfranquista va continuar a Euskadi, malgrat el canvi polític i la recuperació d'un règim autonòmic. El 1980 va ser un dels anys més sagnants, amb un centenar de víctimes mortals. Paral·lelament, les diferències entre els sectors més obreristes i els més nacionalistes van culminar en una escissió entre ETA-militar i ETA-político-militar, hereva aquesta del sector obrer. Cada una de les dues ETA tenia el seu vincle polític. Els "militars" amb Herri Batasuna, i els "poli-milis" amb Euskadiko Ezkerra (EE). La branca "poli-mili" acabaria abandonat la lluita armada el 1982 i dissolvent-se dins d'EE, que poc després s'integraria en el PSE.

ETA-militar, que aviat va ser altre cop ETA, va fer una anàlisi diferent de la situació, considerant que la monarquia postfranquista no suposava cap ruptura amb la dictadura i continuant la lluita armada amb un programa reivindicatiu condensat en l'alternativa KAS, que després de moltes reformulacions quedaria fixat en cinc punts: amnistia total, legalització de tots els partits, expulsió d'Euskadi de totes les forces de seguretat espanyoles, una política de defensa de les condicions de vida de les classes treballadores i el dret d'autodeterminació.  

Des de l'Estat, governat ara pel PSOE de Felipe González, s'inicia una guerra bruta contra ETA. Apareix el GAL, que causarà desenes de morts, incloses víctimes que no tenien res a veure amb ETA. El grup terrorista intensifica les seves accions, cada cop més sagnants i buscant el major nombre de víctimes possible. El juliol del 1986, moren deu guàrdies civils a Madrid. El juny del 1987, hi ha l'atemptat contra Hipercor, a Barcelona, que causarà 21 morts i un fort impacte social. Uns mesos més tard, ETA ataca la casa quarter de la guàrdia civil a Saragossa (11 morts). El 1991, un atac similar a la caserna de Vic provoca deu morts.

Entremig, hi havia hagut un intent seriós d'entaular negociacions entre govern i ETA. van ser les converses d'Alger del 1988, amb una figura clau de la cúpula etarra: Txomin Iturbe. Però no van fructificar. Però el reformisme dèbil dels governs socialistes, que compartien el mateix model d'Estat unitarista que la dreta espanyola, va impedir que avancés el procés de negociacions.

Són anys d'activitat violenta molt intensa, amb atemptats implacables contra dirigents polítics elegits: cauen membres del PSOE i del PP bascos. És segrestat el funcionari de presons Ortega Lara i cauen a trets regidors de forces polítiques espanyoles a Euskadi. El 1996, el segrest del regidor del PP Miguel Ángel Blanco acaba amb el seu cruel assassinat. Es produeix una forta reacció de rebuig, mentre l'executiu del PP, que fa poc que ha guanyat les eleccions, es manté en una posició hostil a tota concessió política a l'esquerra abertzale.  

D'aquesta etapa cal subratllar un factor gens negligible. El model de transició de la dictadura a la democràcia, que alguns han anomenat "el miracle espanyol", no va suposar una ruptura amb totes les estructures del règim anterior. Aquest model espanyol de transició va dificultar o impedir la culminació d¡un procés polític de negociacions a Euskadi. D'alguna manera, la pervivència d'ETA era una altra de les moltes supervivències del franquisme.

Entre Lizarra i el Pacte Antiterrorista

El 16 de setembre de 1998, es produeix un fet espectacular: després del pacte de Lizarra entre l'esquerra abertzale  i els partits PNB i Eusko Alkartasuna, ETA anuncia una treva. Durant un breu temps, va semblar que la pau negociada era possible. El president del govern, José María Aznar, anuncia converses "amb el MLNV". Però les posicions més intransigents s'imposen en el de l'executiu del PP i la treva no fructifica.
Aquella possibilitat acaba truncada.

El novembre del 1999, anuncia la fi de l'alto-el-foc. I just un any després, cau assassinat l'ex-ministre socialista Ernest Lluch. Si Hipercor va suposar un "trencament emocional" de sectors de l'opinió amb el que havia representat ETA, l'assassinat de Lluch va reforçar encara més aquesta tendència, alhora que una manifestació massiva a Barcelona va demanar a un Aznar immobilista que obrís negociacions.

L'Estat enceta una estratègia d'ofensiva judicial contra l'esquerra abertzale, amb la clausura de mitjans de comunicació (el diari Egin, considerat una via de finançament dels activistes) i la il·legalització de Batasuna, l'any 2003. El PP i el PSOE signen el Pacte Antiterrorista i acorden no fer cap concessió al grup armat. La radicalització d'ETA en aquests anys va servir de coartada per un enduriment del discurs essencialista de la dreta espanyola, representat pel ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja.

L'obertura de la via política (2004)

El 2004, Aznar abandona el poder i el PSOE de Rodríguez Zapatero guanya les eleccions. Poc abans, ETA ha declarat una treva a Catalunya després d'una entrevista de Carod-Rovira amb membres de l'organització a Perpinyà, que provoca un escàndol alimentat per la dreta política i mediàtica. El Congrés autoritza al president del govern socialista a dialogar amb ETA si aquesta abandona les armes. El PP, a l'oposició, s'hi oposa rotundament.

El 22 de març del 2006, ETA declara una treva indefinida. És una nova inflexió, que ara ja sembla irreversible, cap a l'abandonament de les armes. Però el procés es torna a bloquejar. Dos guàrdies civils són assassinats a Capbreton, França, en un tiroteig. Rodríguez Zapatero exigeix la rendició incondicional. Un regidor socialista, Isaías Carrasco, és assassinat a Mondragón com a inici d'un seguit d'atemptats en paral·lel a detencions contínues de responsables d'ETA en col·laboració amb França.

Amb un coixí de suport social cada cop més reduït, i mentre la cooperació policial amb París ja és intensa, ETA va perdent terreny i, sobretot, la legitimitat moral de què havia gaudit durant tants anys per a una part de la població i que subsistia des de l'epoca franquista. Les diverses cúpules terroristes van caient des del 2008 cada cop amb més freqüència. El setembre del 2010, ETA fa públic que ha deixat d'atemptar i que està disposada a un alto-el-foc permanent "i anar més enllà". Ho anuncia explícitament (alto-el-foc permanent i verificable) el 10 de gener del 2011.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació