18
d'abril
del
2018
Actualitzat
a les
12:59h
Després de l'èxit que va suposar Jo també veia Bola de drac, Josep Maria Bunyol torna a afilar la ploma i la memòria per anar una mica més enrere en el temps. De L'Estaca a Star Trek, passant per la visita dels Beatles a la Monumental o per la irrupció esclatant de Johan Cruyff, en un llibre que esdevé una crònica sentimental escrita amb gust i amb tota la complicitat possible amb el lector. I que demostra com el passat conté moltes de les claus que en ajuden a entendre el present.
Això és Jo també cantava l'Estaca, publicat per Ara Llibres. "La idea era fer una regressió als anys 60 i 70, seguint el model de Jo també veia Bola de drac". Però amb una altra intencionalitat: si el primer llibre era nostàlgia acotada a la cultura i la memòria popular, aquest segon volum havia de ser polític, amb tots els moments de repressió i de manca de llibertats ben presents. "I m'he adonat que, malgrat que el context d'aleshores era pitjor, els fets segueixen paral·lelismes amb l'actualitat".
Amb tot, i tenint en compte el pes polític que adquiria forçosament el relat, Bunyol no volia perdre de vista el referent cultural del llibre, aquella memòria sentimental que ens interpel·la i uneix. Tampoc volia deixar d'escriure amb un tel d'ironia, malgrat que hi ha algunes línies vermelles que no es podien creuar, en cap moment. "Parlo de temes seriosos amb un redactat volgudament irònic. Però amb unes precaucions: quan parles de Puig Antich, no pots fer-ho irònicament", rebla.
Referents compartits amb l'Estat
Un dels valors del llibre, i que Bunyol subratlla, és un marc referencial compartit amb la resta de l'Estat. "Personalment, em satisfà que el llibre parli de la Caputxinada, de la tancada a Montserrat o de quan Luis de Galinsoga diu que tots els catalans són una merda. I fer-ho al costat de Lassie, de Tintin, del TBO, referents que també hem de reivindicar com a nostres, malgrat que fossin en castellà". En aquest sentit, l'idioma sembla que marqui una fractura en la memòria. "Per això, molt modestament, estic orgullós que parlem en un mateix llibre de temes espinosos, polítics i delicats i també de records amables".
Una altra de les coses que han meravellat Bunyol és la constatació que qui veia Kung fu, la sèrie dels 70, després podia sortir de manifestació. Una cosa no era incompatible amb l'altra. "El públic que busca l'evasió cultural i el que reivindica molt sovint es toquen, són molt similars. En aquells moments, com ara, vivim uns temps on sembla que si no estàs tota l'estona al carrer no ets prou conscient del que està passant, com si parlar de cultura en segons quins moments fos frivolitzar. I no: la cultura també suposa rebel·lió. I no s'ha de perdre mai la capacitat d'evasió dels tebeos, del cinema o de la música".
Ordenats per un criteri cronològic, el llibre acaba sent una crònica històrica, irònica i sentimental. "Tinc clar, també, que la memòria i la nostàlgia són una trampa. Sense ser historiador, he pogut contrastar molt totes les dades que surten". Ha estat una intensa feina de bussejar, de llegir, de buscar. "El llibre no té un to acadèmic, però vol ser molt rigorós. No es tracta d'agafar la Viquipèdia i llestos". Es tracta de fer recerca, d'utilitzar el riquíssim patrimoni audiovisual que tenim. "Afortunadament, tenim algunes grans finestres al passat, com l'arxiu de TVE, on pots veure coses molt interessants".
Els paral·lelismes amb l'actualitat
"Si parlem de la fundació d'Òmnium, als anys 60, no pots ignorar que el president ara és a la presó –indica–. O amb la Caputxinada, que no pots evitar pensar en l'operatiu de l'1-O. Hi ha molts exemples així". Com el procés de Burgos, que provoca la tancada a Montserrat i on es va jutjar els implicats per rebel·lió. Això ens sona. "Encara que no vulguis, hi ha paral·lelismes. També n'hi ha de més anecdòtics, com els personatges de Hanna-Barbera i, concretament, el Piolín. L'he posat de manera intencionada, tot i que al vaixell que va venir de la Policia li escauria més els personatges dels Picapiedra. O és que el yabadabadu no et recorda l'A por ellos?".
Tot plegat, per riure, tot i que no se li pot treure cap punt de tragèdia. "Cert que hem passat coses molt greus, però si ens treuen la capacitat de riure i d'ironitzar, ja no ens quedaria res. L'humor és també una eina de rebel·lió. De vegades, l'últim recurs que ens queda. Per això la Trinca era tant important. A la cançó El Califa, ells ja parlaven de l'article 26, i no pots fer altra cosa que pensar en el 155. Davant d'una injustícia, al final el que et queda per fer és riure'n i ridiculitzar-ho". I no perdre mai la memòria, una missió que acompleix a la perfecció Jo també cantava l'Estaca, entre somriures i nostàlgies. Què més es pot demanar?
Això és Jo també cantava l'Estaca, publicat per Ara Llibres. "La idea era fer una regressió als anys 60 i 70, seguint el model de Jo també veia Bola de drac". Però amb una altra intencionalitat: si el primer llibre era nostàlgia acotada a la cultura i la memòria popular, aquest segon volum havia de ser polític, amb tots els moments de repressió i de manca de llibertats ben presents. "I m'he adonat que, malgrat que el context d'aleshores era pitjor, els fets segueixen paral·lelismes amb l'actualitat".
Amb tot, i tenint en compte el pes polític que adquiria forçosament el relat, Bunyol no volia perdre de vista el referent cultural del llibre, aquella memòria sentimental que ens interpel·la i uneix. Tampoc volia deixar d'escriure amb un tel d'ironia, malgrat que hi ha algunes línies vermelles que no es podien creuar, en cap moment. "Parlo de temes seriosos amb un redactat volgudament irònic. Però amb unes precaucions: quan parles de Puig Antich, no pots fer-ho irònicament", rebla.
Referents compartits amb l'Estat
Un dels valors del llibre, i que Bunyol subratlla, és un marc referencial compartit amb la resta de l'Estat. "Personalment, em satisfà que el llibre parli de la Caputxinada, de la tancada a Montserrat o de quan Luis de Galinsoga diu que tots els catalans són una merda. I fer-ho al costat de Lassie, de Tintin, del TBO, referents que també hem de reivindicar com a nostres, malgrat que fossin en castellà". En aquest sentit, l'idioma sembla que marqui una fractura en la memòria. "Per això, molt modestament, estic orgullós que parlem en un mateix llibre de temes espinosos, polítics i delicats i també de records amables".
Una altra de les coses que han meravellat Bunyol és la constatació que qui veia Kung fu, la sèrie dels 70, després podia sortir de manifestació. Una cosa no era incompatible amb l'altra. "El públic que busca l'evasió cultural i el que reivindica molt sovint es toquen, són molt similars. En aquells moments, com ara, vivim uns temps on sembla que si no estàs tota l'estona al carrer no ets prou conscient del que està passant, com si parlar de cultura en segons quins moments fos frivolitzar. I no: la cultura també suposa rebel·lió. I no s'ha de perdre mai la capacitat d'evasió dels tebeos, del cinema o de la música".
Ordenats per un criteri cronològic, el llibre acaba sent una crònica històrica, irònica i sentimental. "Tinc clar, també, que la memòria i la nostàlgia són una trampa. Sense ser historiador, he pogut contrastar molt totes les dades que surten". Ha estat una intensa feina de bussejar, de llegir, de buscar. "El llibre no té un to acadèmic, però vol ser molt rigorós. No es tracta d'agafar la Viquipèdia i llestos". Es tracta de fer recerca, d'utilitzar el riquíssim patrimoni audiovisual que tenim. "Afortunadament, tenim algunes grans finestres al passat, com l'arxiu de TVE, on pots veure coses molt interessants".
Els paral·lelismes amb l'actualitat
"Si parlem de la fundació d'Òmnium, als anys 60, no pots ignorar que el president ara és a la presó –indica–. O amb la Caputxinada, que no pots evitar pensar en l'operatiu de l'1-O. Hi ha molts exemples així". Com el procés de Burgos, que provoca la tancada a Montserrat i on es va jutjar els implicats per rebel·lió. Això ens sona. "Encara que no vulguis, hi ha paral·lelismes. També n'hi ha de més anecdòtics, com els personatges de Hanna-Barbera i, concretament, el Piolín. L'he posat de manera intencionada, tot i que al vaixell que va venir de la Policia li escauria més els personatges dels Picapiedra. O és que el yabadabadu no et recorda l'A por ellos?".
Tot plegat, per riure, tot i que no se li pot treure cap punt de tragèdia. "Cert que hem passat coses molt greus, però si ens treuen la capacitat de riure i d'ironitzar, ja no ens quedaria res. L'humor és també una eina de rebel·lió. De vegades, l'últim recurs que ens queda. Per això la Trinca era tant important. A la cançó El Califa, ells ja parlaven de l'article 26, i no pots fer altra cosa que pensar en el 155. Davant d'una injustícia, al final el que et queda per fer és riure'n i ridiculitzar-ho". I no perdre mai la memòria, una missió que acompleix a la perfecció Jo també cantava l'Estaca, entre somriures i nostàlgies. Què més es pot demanar?
Josep Maria Bunyol, autor de «Jo també cantava l'Estaca» Foto: Esteve Plantada