17
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
19
d'abril
a les
12:48h
Evarist Murtra té una màxima que repeteix a tots els interlocutors que l'interpel·len sobre l'ascendent del Barça en els debats de país: "El Més que un club ha de ser un anhel, no una herència". Murtra, veu respectada del barcelonisme -és l'home que més pes va tenir en l'aposta per Pep Guardiola quan Joan Laporta pretenia retornar als orígens del cruyffisme i amb ell va prendre cos també l'aliança amb Unicef-, entén que el club ha de fer-se cada dia mereixedor del lema que el singularitza. Ras i curt.
Home de club i de país, pocs com Murtra saben definir el camí per interconnectar la institució amb el carrer, ara que pesen més les multinacionals que els sentiments. L'1 d'octubre, l'entitat no va fer cas de tants catalans que volien veure un club sensible al patiment detectat als col·legis electorals. No calia un club alineat, n'hi havia prou amb un club compromès, que no prengués per escut per inhibir-se la diversitat de la seva massa social. Aquell dia el Barça va cedir part de la seva identitat.
El silenci (estrany) del Camp Nou
Pressionat per la Lliga de Futbol Professional (LFP), incapaç de governar els jugadors -aliens al bullici del país, amb honroses excepcions com la de Gerard Piqué-, el Barça va jugar a porta tancada contra Las Palmas el mateix dia que la policia espanyola va voler frenar amb violència el referèndum. En aquella jornada d'agitació, el club no va forçar la màquina per suspendre el partit ni va obrir el Camp Nou per deixar reaccionar l'afició. L'estadi va quedar en silenci el dia que s'hauria convertit en un altaveu del malestar, porosa com s'ha convertit la graderia en els últims anys davant debats polítics tan transcendents com el de la sobirania.
El Barça va evidenciar la mateixa jornada del referèndum que s'havia desnaturalizat
La resposta (tèbia) de la junta directiva liderada per Josep Maria Bartomeu va ser tan difusa que no va agradar ni a la pròpia junta directiva, desacord concretat amb les dimissions de diversos directius, el més significatiu dels quals Carles Villarrubí. El Barça va evidenciar la mateixa jornada del referèndum que s'havia desnaturalizat. Tampoc ho va esmenar el 18 d'octubre, després de jornades de reflexió per definir una posició sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Amb les càrregues policials, i els empresonaments de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart encara a l'epidermis, el club va trobar l'equilibri en la pancarta "Diàleg, respecte i esport", exhibida al Camp Nou i rebuda amb poc entusiasme pel soci.
La pancarta exhibida al Camp Nou el 18 d'octubre del 2017 Foto: FCB
La distància presa per la junta directiva troba reflex cada dia en el comportament de la institució. El Barça no ha alçat la veu davant de Javier Tebas -el president de la Lliga, amb passat a la ultradretana Fuerza Nueva i habitual de manifestacions espanyolistes a Barcelona-, ni tampoc ha sabut com combatre la UEFA quan els directius del futbol continental han amonestat l'exhibició d'estelades, habituals al Camp Nou. Ni en la reivindicació de La Masia ha estat fi Bartomeu, vehement en els gestos i poc conseqüent en els fets. El Barça no mira el carrer perquè tampoc escolta la cuina del planter. Des de Sergi Roberto cap jugador de casa s'ha consolidat a la primera plantilla. De fet, el Barça ha confeccionat una alineació aquest dimarts sense futbolistes formats al futbol base.
La despersonalització del club
L'1 d'octubre va posar el club davant del mirall. Podria haver estat un punt d'inflexió i no ho va ser. El llarg hivern del nuñisme havia anat esmorteint durant més de dues dècades el vincle emocional amb el país que només el barcelonisme desacomplexat de Joan Laporta va saber revertir, amb el lema Esport i ciutadania en primer pla. La revisió del passat practicada per Sandro Rosell -avui empresonat a Soto del Real i no per investigacions de matriu política- i el continuisme de Bartomeu -amb dèficits comunicatius palpables- expliquen la despersonalització del club, també en termes nacionals.
Josep Maria Bartomeu, a l'Assemblea General del Barça
Bartomeu, en síntesi, es va oblidar l'1 d'octubre d'una de les lliçons que va deixar Cruyff en herència: el procés futbolístic és més important que el resultat. Aquell dia el Barça va obviar les conviccions i va prioritzar la competició. El curterminisme va passar per davant de la inquietud de la massa social.
Faltat de referències i oblidat el sòlid vincle entre Barça i Catalunya al llarg de la història, no és estrany que la junta directiva s'hagi mostrat erràtica quan el país més necessitava el club. L'equip de Bartomeu recordarà que a l'estadi els aficionats sempre s'han expressat sense limitacions -els crits de "llibertat, llibertat" ressonen cada partit-, però costa de trobar en les entranyes de la institució el fons d'aquell missatge que el 27 de juny del 1920 es va llegir a l'assemblea de socis, recollit en l'obra Barça inèdit, de Manuel Tomàs i Frederic Porta: "Som el Futbol Club Barcelona perquè som Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria".