16
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
17
d'abril
a les
18:29h
La gent normal ha estat un dels petits tresors de la programació recent de TV3. Un programa fet amb delicadesa i rigor per tal de mostrar aspectes de la vida que, malauradament, no tenen gaire repercussió. Ideat i conduït per Agnès Marqués, l'espai televisiu ara es converteix en llibre, amb el títol d'Els guapos són els raros (Bridge), una obra treballada amb cura i gust pel detall, ideal per seguir reflexionant sobre les històries que van nodrir el programa. De les relacions amb les drogues a la depressió, passant per la transsexualitat o la prostitució.
- Els guapos són els raros és el títol d'una cançó de Manel, com també ho era La gent normal. El grup és una dèria personal?
- La primera idea de títol del programa era Els guapos son els raros. Després, vam estar-hi donant voltes i no ens acabava d'encaixar, sobretot aconsellats per la gent que sap de qüestions com el "naming". No sabíem si s'acabava d'entendre la idea. Al final, jo mateixa vaig proposar La gent normal. De fet, vaig arribar a parlar amb el representant de Manel per si podíem aprofitar la cançó com a careta del programa. I no, no va poder ser, perquè no la tenien enregistrada en un disc.
- Un títol posa el focus en els "raros" i l'altre en els normals. Què pretenia mostrar, més gent "rara" o normal?
- Amb La gent normal fèiem un pas endavant i dèiem que tothom és això, normal, fins i tot aquells qui viuen circumstàncies especials. Sigui més o menys "raro", es tractava de mostrar experiències que queden com darrera d'un tel de silenci i que acaben sent temes que no tractem del tot.
- Era un intent d'eliminar etiquetes?
- Les etiquetes funcionen per desconeixement. Si una cosa passa, vol dir que pot passar, encara que passi molt poc. Per tant, deixem-nos d'etiquetar. Una etiqueta els que pretén és aïllar els altres i la reafirmació d'un mateix. I això és una gran injustícia. La idea era parlar-ne, amb l'objectiu de fer menys estranyes les coses que passen cada dia.
- Vostè venia de fer Vincles, un programa que ja tenia un fort component social.
- D'alguna manera, La gent normal és una evolució de Vincles. Això no ho he explicat mai, però la idea estètica de La gent normal va sorgir veient un dels anuncis de Banc Sabadell. Era una mena de saló, amb diferents estils de butaques i un grup de persones assegudes de manera informal. Parlaven d'un tema que tenien en comú. Aquesta idea em va agradar. Al final, amb una persona que no coneixes però amb qui has compartit una experiència, probablement ens presentaríem i ens entendrien de seguida. M'obriré molt més amb tu si sé que tenim una cosa en comú.
- És aquella complicitat que obre portes.
- Exacte. I vaig pensar que era una bona manera de tractar temes, més enllà de l'entrevista clàssica. La proposta del programa era ser espectadors d'una conversa privada.
- Com sorgeix la idea del llibre?
- Em ronda des de la primera edició del programa. Tenia l'obsessió d'acabar els capítols amb una il·lustració de creadors joves. Volíem un element que pogués ser viral, però alhora profund. Cadascuna de les il·lustracions tancava el capítol, i se'm va acudir que tinguessin una segona vida, en format llibre.
- I aquí és on intervé Bridge.
- Els vaig trucar per proposar-los de fer el llibre. Vam acabar de lligar quina havia de ser la part de text que complementés les il·lustracions. La idea original era fer textos amb frases entre cometes d'alguns dels convidats. Però l'editorial em va suggerir que la relació no seria prou evident, i que estaria bé que jo fes alguns textos i reflexions al voltant del tema en qüestió. I ha anat molt bé, perquè he pogut centrar tot l'aprenentatge que he anat fent com a periodista. Gràcies a la nostra feina podem viure tantes vides diferents a la nostra! Ha estat molt bé tornar-hi a pensar i posar-ho per escrit per així recuperar aquelles sensacions.
- De totes les vivències, històries i persones que ha conegut, amb quines es quedaria?
- El tema que més em va tocar va ser el de la transsexualitat. Em va agradar molt fer-lo, perquè personalment no m'havia trobat mai tenint una conversa amb algú que era transsexual. En segon lloc, vaig descobrir una realitat , sobretot en aquelles persones que són grans i que han viscut la transsexualitat en d'altres èpoques, amb molts anys de silenci i dolor. Costa molt posar-se a la seva pell: "no saps el que és odiar la teva pròpia olor corporal", em deia la Marta Salvans, un testimoni d'uns 60 anys. Vaig aprendre molt amb aquest programa, i crec que vam fer molta feina de periodisme, de servei públic, d'explicar determinades realitats. També em van agradar molt els capítols que vam fer dedicats a la depressió i als abusos en la infantesa. Tots tres tenen grans murs de silenci i em satisfà especialment haver-los fet.
- Parla de la vocació de servei públic i d'explicar determinades realitats. Factors que són el que haurien de ser els pilars fonamentals d'una bona televisió pública. Entén les crítiques que rep TV3?
- No, són critiques interessades. I em revolten, perquè aquestes crítiques fan molt de mal, no són pas innòcues, van carregades amb tota la intenció. Que a TV3 se l'etiqueti de segons què no és just.
- Va començar a treballar a RAC1 el dia 17 d'agost, amb els atemptats de la Rambla. Una entrada difícil d'oblidar.
- Encara no tenia ni contracte! Però vaig pensar: "pot ser que hi hagi un atemptat a la meva ciutat, que porti quinze anys treballant de manera ininterrompuda i ara que passa, no poder-hi fer res"? I vaig anar cap a la ràdio. No coneixia a ningú!
- Com ha anat el trànsit de la televisió publica a una emissora privada com RAC1?
- No he notat el canvi d'un mitjà públic a un de privat, i així ho haig de dir. Sí que he trobat diferències a nivell de recursos –molt majors a TV3– o en l'edat dels meus companys –a RAC1 ja no sóc la més jove–. Però a nivell de ser tendenciós, d'obligacions o de compromisos, no he notat res. Tot depèn de la cintura que tinguis per aturar trucades o queixes.
- I com ha anat l'adaptació al No ho sé, que va heretar de Joan Maria Pou?
- Molt bé. Al primer trimestre, gairebé no vam poder posar en pràctica les noves idees que portàvem, perquè tot eren especials informatius i monogràfics. I corríem una mica el risc que la marca patís o que l'EGM no sortís del tot bé. Però no va ser així. I a partir de mitjans de novembre la situació va baixar d'intensitat i vam començar a fer el programa tal com volíem. I ara ens trobem que comencem a veure les coses que ens agraden i què no, i cap on hem d'anar tirant. El balanç és molt positiu. Estic molt contenta.
- Els guapos són els raros és el títol d'una cançó de Manel, com també ho era La gent normal. El grup és una dèria personal?
- La primera idea de títol del programa era Els guapos son els raros. Després, vam estar-hi donant voltes i no ens acabava d'encaixar, sobretot aconsellats per la gent que sap de qüestions com el "naming". No sabíem si s'acabava d'entendre la idea. Al final, jo mateixa vaig proposar La gent normal. De fet, vaig arribar a parlar amb el representant de Manel per si podíem aprofitar la cançó com a careta del programa. I no, no va poder ser, perquè no la tenien enregistrada en un disc.
- Un títol posa el focus en els "raros" i l'altre en els normals. Què pretenia mostrar, més gent "rara" o normal?
- Amb La gent normal fèiem un pas endavant i dèiem que tothom és això, normal, fins i tot aquells qui viuen circumstàncies especials. Sigui més o menys "raro", es tractava de mostrar experiències que queden com darrera d'un tel de silenci i que acaben sent temes que no tractem del tot.
- Era un intent d'eliminar etiquetes?
- Les etiquetes funcionen per desconeixement. Si una cosa passa, vol dir que pot passar, encara que passi molt poc. Per tant, deixem-nos d'etiquetar. Una etiqueta els que pretén és aïllar els altres i la reafirmació d'un mateix. I això és una gran injustícia. La idea era parlar-ne, amb l'objectiu de fer menys estranyes les coses que passen cada dia.
- Vostè venia de fer Vincles, un programa que ja tenia un fort component social.
- D'alguna manera, La gent normal és una evolució de Vincles. Això no ho he explicat mai, però la idea estètica de La gent normal va sorgir veient un dels anuncis de Banc Sabadell. Era una mena de saló, amb diferents estils de butaques i un grup de persones assegudes de manera informal. Parlaven d'un tema que tenien en comú. Aquesta idea em va agradar. Al final, amb una persona que no coneixes però amb qui has compartit una experiència, probablement ens presentaríem i ens entendrien de seguida. M'obriré molt més amb tu si sé que tenim una cosa en comú.
- És aquella complicitat que obre portes.
- Exacte. I vaig pensar que era una bona manera de tractar temes, més enllà de l'entrevista clàssica. La proposta del programa era ser espectadors d'una conversa privada.
- Com sorgeix la idea del llibre?
- Em ronda des de la primera edició del programa. Tenia l'obsessió d'acabar els capítols amb una il·lustració de creadors joves. Volíem un element que pogués ser viral, però alhora profund. Cadascuna de les il·lustracions tancava el capítol, i se'm va acudir que tinguessin una segona vida, en format llibre.
Agnès Marquès Foto: Albert Alcaide
- I aquí és on intervé Bridge.
- Els vaig trucar per proposar-los de fer el llibre. Vam acabar de lligar quina havia de ser la part de text que complementés les il·lustracions. La idea original era fer textos amb frases entre cometes d'alguns dels convidats. Però l'editorial em va suggerir que la relació no seria prou evident, i que estaria bé que jo fes alguns textos i reflexions al voltant del tema en qüestió. I ha anat molt bé, perquè he pogut centrar tot l'aprenentatge que he anat fent com a periodista. Gràcies a la nostra feina podem viure tantes vides diferents a la nostra! Ha estat molt bé tornar-hi a pensar i posar-ho per escrit per així recuperar aquelles sensacions.
- De totes les vivències, històries i persones que ha conegut, amb quines es quedaria?
- El tema que més em va tocar va ser el de la transsexualitat. Em va agradar molt fer-lo, perquè personalment no m'havia trobat mai tenint una conversa amb algú que era transsexual. En segon lloc, vaig descobrir una realitat , sobretot en aquelles persones que són grans i que han viscut la transsexualitat en d'altres èpoques, amb molts anys de silenci i dolor. Costa molt posar-se a la seva pell: "no saps el que és odiar la teva pròpia olor corporal", em deia la Marta Salvans, un testimoni d'uns 60 anys. Vaig aprendre molt amb aquest programa, i crec que vam fer molta feina de periodisme, de servei públic, d'explicar determinades realitats. També em van agradar molt els capítols que vam fer dedicats a la depressió i als abusos en la infantesa. Tots tres tenen grans murs de silenci i em satisfà especialment haver-los fet.
- Parla de la vocació de servei públic i d'explicar determinades realitats. Factors que són el que haurien de ser els pilars fonamentals d'una bona televisió pública. Entén les crítiques que rep TV3?
- No, són critiques interessades. I em revolten, perquè aquestes crítiques fan molt de mal, no són pas innòcues, van carregades amb tota la intenció. Que a TV3 se l'etiqueti de segons què no és just.
- Va començar a treballar a RAC1 el dia 17 d'agost, amb els atemptats de la Rambla. Una entrada difícil d'oblidar.
- Encara no tenia ni contracte! Però vaig pensar: "pot ser que hi hagi un atemptat a la meva ciutat, que porti quinze anys treballant de manera ininterrompuda i ara que passa, no poder-hi fer res"? I vaig anar cap a la ràdio. No coneixia a ningú!
- Com ha anat el trànsit de la televisió publica a una emissora privada com RAC1?
- No he notat el canvi d'un mitjà públic a un de privat, i així ho haig de dir. Sí que he trobat diferències a nivell de recursos –molt majors a TV3– o en l'edat dels meus companys –a RAC1 ja no sóc la més jove–. Però a nivell de ser tendenciós, d'obligacions o de compromisos, no he notat res. Tot depèn de la cintura que tinguis per aturar trucades o queixes.
- I com ha anat l'adaptació al No ho sé, que va heretar de Joan Maria Pou?
- Molt bé. Al primer trimestre, gairebé no vam poder posar en pràctica les noves idees que portàvem, perquè tot eren especials informatius i monogràfics. I corríem una mica el risc que la marca patís o que l'EGM no sortís del tot bé. Però no va ser així. I a partir de mitjans de novembre la situació va baixar d'intensitat i vam començar a fer el programa tal com volíem. I ara ens trobem que comencem a veure les coses que ens agraden i què no, i cap on hem d'anar tirant. El balanç és molt positiu. Estic molt contenta.
Agnès Marquès Foto: Albert Alcaide