15
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
16
d'abril
a les
16:14h
"Què hi ha de realitat i què de ficció?" és, molt probablement, la pregunta més impertinent que es pot fer a Llucia Ramis (Palma, 1977) en referència a una novel·la. Li pregunto només veure'ns i a punt d'entaular-nos, com qui no vol la cosa i més per pura xafarderia que per ofici literari. "Quina és la següent pregunta?", diu ella, mentre ficcionem aquesta escena i la darrera guanyadora del Premi Llibres Anagrama fa esclatar una rialla ampla, dita en veu alta, com les que acostuma a fer. "Res és autobiogràfic. Però quan ho dic, la gent no s'ho creu".
Més enllà del tall anecdòtic, Les possessions és una gran novel·la, d'aquelles que deixen pòsit. Alhora lleugera i contundent, generacional i de lectures per a lectors diversos, d'alenada immediata i mirada llarga, enlluernadora pels aforismes que conté –"allò visible ens avorreix", certament– i que va encabint a la història com si fossin el més normal del món. Una novel·la amb ànima, que beu d'un ofici guanyat a pols i que reflexiona sobre la memòria, els fantasmes del passat, la corrupció, les renúncies, els fracassos i la família. Sobre el periodisme, l'escriptura i els amors. I sobre la vida i viure-la envoltada d'un silenci que eixorda.
Un llibre de silencis, famílies i fantasmes
El llibre comença "amb una notícia que ho canvia tot", una història que es recupera més endavant, però que calia exposar per contextualitzar el lector, d'entrada. "Feia temps que volia explicar la història de Benito Vasconcelos, una cosa que va trasbalsar tot un país i a la meva família en particular". Amb un fet que marca tot el que passarà des d'aleshores. "Va ser molt dur, tothom en parlava, sortia a la televisió i als diaris. Però a casa no se'n parlava!". Una situació estranya, amb un silenci al voltant del tema. "Jo sabia que tard o d'hora escriuria sobre això. És el tema dels silencis de les famílies, de qui és la meva família, de què amaguen". Un silenci i unes preguntes que acaben donant gruix a un thriller.
"Així, doncs, a qui pertanyen les cases? Sempre, sempre, al passat i els seus fantasmes", escriu en un passatge. "La idea era fer un llibre del fantasma dels nostres pares. De quina manera som el que ens ve de tot el que ha estat abans que nosaltres arribéssim. Jo repetiré el mateix que va fer la meva família?, penses". Heretem valors, educació, malalties, també una casa, una ciutat, una manera de viure. "És un llibre molt freudià, té un complex d'Elektra com una casa –exposa–. La protagonista ho fa tot, en part, perquè el pare és l'home de la seva vida, com diu al principi. I la família determina la nostra manera de ser".
Abans de la novel·la, Ramis ja havia fet algun conte, molt abstracte, on parlava de com un cosa que no té a veure amb la família condiciona la vida d'aquesta família, sobre de quina manera heretem els fantasmes dels nostres pares. Això, d'una banda. De l'altra, de com un pare pateix una depressió ara fa uns deu anys, en el mateix moment en què la seva filla publica la seva primera novel·la, ben rebuda, generacional i amb bones critiques. "Allà hi havia una història: de silencis, de tabús, de no parlar de les coses". Una història dura i devastadora. "Una família se sustenta en els secrets i els silencis. I vaig veure que hi havia una sèrie de paral·lelismes entre això i la corrupció dels altres".
"A Mallorca hi ha molta corrupció, és cert. Però és que a Catalunya no n'hi ha?", es pregunta, mentre riu. "Els sistemes també se sustenten pels silencis. La burgesia com s'aguanta? I el post-franquisme? Tot això s'aguanta perquè no se'n parla. Així es manté tot aquest sistema corrupte on vivim. Si veiéssim com estan estructurades les coses en realitat, tindríem molta por". També hi ha una critica a la seva generació. "Creiem que mereixem tot el que tenim, però no lluitem per conservar-ho. Hi ha moltes generacions que han lluitat perquè tu tinguis tot això. No val anar a casa dels pares només els estius i veure-ho tot tal com és a la teva memòria, sense fer-hi res".
Honestedat o realitat, literatura o periodisme
"Som el que anem perdent, som el que hem perdut. Ens defineixen les decisions que hem pres, les coses a les quals hem renunciat i els nostres fracassos". Potser aquesta sigui la clau del llibre per emocionar-nos, per parlar-nos de tu a tu, sense miratges d'un record ensucrat, sinó tal com raja, amb dolor i ferida, si cal. "La culpa és el dolor de la memòria. El remordiment és això, no? Allò que et mossega el record una vegada i una altra", exposa, sense concessions. En aquest sentit, periodisme i literatura agafen camins diferents. "El periodista ha de ser fidel a la realitat. Però l'escriptor ha de ser honest".
"En aquesta corrupció sistèmica que vivim, el periodisme també hi és", assegura. "Però com que no en parlem, sembla que tot va perfecte. En tot cas, hi ha una falta de respecte per la professió, que ve d'una falta de respecte per qualsevol disciplina de les humanitats en general". Per què? "No donen beneficis. Els directius no volen invertir en una cosa que no els dona diners, però és que tampoc no cal que lluitin per la independència de la informació". Els "amos", però, no són els únics que enterboleixen el món del periodisme, hi ha molts altres factors.
"Els treballadors mateixos tampoc no tenim respecte per la nostra feina, perquè quan ens diuen que hem de tenir un contracte precari per tota la vida ho estem acceptant. O com també hem acceptat que ara els comentaristes de les notícies –els comentaris que apareixen a cada peça– estiguin al mateix nivell que els redactors. Tot està molt embrutit". Una reflexió que ens aboca a la postveritat, molt constant al llarg del llibre, però especialment al final. "És aquella sensació que la veritat és així, meravellosa i repugnant. Ningú la vol veure, perquè acceptar la realitat és acceptar una responsabilitat".
Una responsabilitat que la ficció pot convertir en eina, com a Les possessions, amb fantasmes i memòria, com a eina de tota una obra –de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30anys a Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, passant per Egosurfing–, com a una literatura que es construeix a cop de talent, de lucidesa, d'honestedat, d'emoció. Convertida en la mirada d'una generació a qui li ha tocat conviure amb un món que hem anat perdent. Una generació d'escriptors i periodistes que sap prou bé que "escriure és despertar la por al nostre futur".
Més enllà del tall anecdòtic, Les possessions és una gran novel·la, d'aquelles que deixen pòsit. Alhora lleugera i contundent, generacional i de lectures per a lectors diversos, d'alenada immediata i mirada llarga, enlluernadora pels aforismes que conté –"allò visible ens avorreix", certament– i que va encabint a la història com si fossin el més normal del món. Una novel·la amb ànima, que beu d'un ofici guanyat a pols i que reflexiona sobre la memòria, els fantasmes del passat, la corrupció, les renúncies, els fracassos i la família. Sobre el periodisme, l'escriptura i els amors. I sobre la vida i viure-la envoltada d'un silenci que eixorda.
Un llibre de silencis, famílies i fantasmes
El llibre comença "amb una notícia que ho canvia tot", una història que es recupera més endavant, però que calia exposar per contextualitzar el lector, d'entrada. "Feia temps que volia explicar la història de Benito Vasconcelos, una cosa que va trasbalsar tot un país i a la meva família en particular". Amb un fet que marca tot el que passarà des d'aleshores. "Va ser molt dur, tothom en parlava, sortia a la televisió i als diaris. Però a casa no se'n parlava!". Una situació estranya, amb un silenci al voltant del tema. "Jo sabia que tard o d'hora escriuria sobre això. És el tema dels silencis de les famílies, de qui és la meva família, de què amaguen". Un silenci i unes preguntes que acaben donant gruix a un thriller.
"Així, doncs, a qui pertanyen les cases? Sempre, sempre, al passat i els seus fantasmes", escriu en un passatge. "La idea era fer un llibre del fantasma dels nostres pares. De quina manera som el que ens ve de tot el que ha estat abans que nosaltres arribéssim. Jo repetiré el mateix que va fer la meva família?, penses". Heretem valors, educació, malalties, també una casa, una ciutat, una manera de viure. "És un llibre molt freudià, té un complex d'Elektra com una casa –exposa–. La protagonista ho fa tot, en part, perquè el pare és l'home de la seva vida, com diu al principi. I la família determina la nostra manera de ser".
Llucia Ramis Foto: Adrià Costa
Abans de la novel·la, Ramis ja havia fet algun conte, molt abstracte, on parlava de com un cosa que no té a veure amb la família condiciona la vida d'aquesta família, sobre de quina manera heretem els fantasmes dels nostres pares. Això, d'una banda. De l'altra, de com un pare pateix una depressió ara fa uns deu anys, en el mateix moment en què la seva filla publica la seva primera novel·la, ben rebuda, generacional i amb bones critiques. "Allà hi havia una història: de silencis, de tabús, de no parlar de les coses". Una història dura i devastadora. "Una família se sustenta en els secrets i els silencis. I vaig veure que hi havia una sèrie de paral·lelismes entre això i la corrupció dels altres".
"A Mallorca hi ha molta corrupció, és cert. Però és que a Catalunya no n'hi ha?", es pregunta, mentre riu. "Els sistemes també se sustenten pels silencis. La burgesia com s'aguanta? I el post-franquisme? Tot això s'aguanta perquè no se'n parla. Així es manté tot aquest sistema corrupte on vivim. Si veiéssim com estan estructurades les coses en realitat, tindríem molta por". També hi ha una critica a la seva generació. "Creiem que mereixem tot el que tenim, però no lluitem per conservar-ho. Hi ha moltes generacions que han lluitat perquè tu tinguis tot això. No val anar a casa dels pares només els estius i veure-ho tot tal com és a la teva memòria, sense fer-hi res".
Honestedat o realitat, literatura o periodisme
"Som el que anem perdent, som el que hem perdut. Ens defineixen les decisions que hem pres, les coses a les quals hem renunciat i els nostres fracassos". Potser aquesta sigui la clau del llibre per emocionar-nos, per parlar-nos de tu a tu, sense miratges d'un record ensucrat, sinó tal com raja, amb dolor i ferida, si cal. "La culpa és el dolor de la memòria. El remordiment és això, no? Allò que et mossega el record una vegada i una altra", exposa, sense concessions. En aquest sentit, periodisme i literatura agafen camins diferents. "El periodista ha de ser fidel a la realitat. Però l'escriptor ha de ser honest".
Llucia Ramis Foto: Adrià Costa
"En aquesta corrupció sistèmica que vivim, el periodisme també hi és", assegura. "Però com que no en parlem, sembla que tot va perfecte. En tot cas, hi ha una falta de respecte per la professió, que ve d'una falta de respecte per qualsevol disciplina de les humanitats en general". Per què? "No donen beneficis. Els directius no volen invertir en una cosa que no els dona diners, però és que tampoc no cal que lluitin per la independència de la informació". Els "amos", però, no són els únics que enterboleixen el món del periodisme, hi ha molts altres factors.
"Els treballadors mateixos tampoc no tenim respecte per la nostra feina, perquè quan ens diuen que hem de tenir un contracte precari per tota la vida ho estem acceptant. O com també hem acceptat que ara els comentaristes de les notícies –els comentaris que apareixen a cada peça– estiguin al mateix nivell que els redactors. Tot està molt embrutit". Una reflexió que ens aboca a la postveritat, molt constant al llarg del llibre, però especialment al final. "És aquella sensació que la veritat és així, meravellosa i repugnant. Ningú la vol veure, perquè acceptar la realitat és acceptar una responsabilitat".
Una responsabilitat que la ficció pot convertir en eina, com a Les possessions, amb fantasmes i memòria, com a eina de tota una obra –de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30anys a Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, passant per Egosurfing–, com a una literatura que es construeix a cop de talent, de lucidesa, d'honestedat, d'emoció. Convertida en la mirada d'una generació a qui li ha tocat conviure amb un món que hem anat perdent. Una generació d'escriptors i periodistes que sap prou bé que "escriure és despertar la por al nostre futur".
Llucia Ramis Foto: Adrià Costa