Pep Espelt: «Konvent ja s'ha fet la seva personalitat, la d'estar desencaixat»

L'Associació Cultural Konvent és un espai desconegut i, a la vegada, de renom. Per a alguns és un projecte d'abast comarcal, tot i que per a molts és una proposta multicultural que s'eixampla més enllà de les fronteres del Berguedà, en un indret de creativitat i acció on l'activisme s'amara del perfum d'artistes d'àmbit internacional. Un espai central de Catalunya que és molt més que un espai i molt més que un lloc ancorat al centre del país.

Però el naixement del Konvent és fruit d'una casualitat, la de l'abandonament del patrimoni per part de les administracions. Davant d'això, un nom, un projecte i un equip-família. Pep Espelt dirigeix l'activitat d'una proposta cultural que durant els últims dies ha sumat esforços amb el col·lectiu No Callarem, en defensa la llibertat d'expressió dels artistes. Com a exemple de l'activitat, l'última proposta del Konvent, que ha omplert l'antiga presó Model de Barcelona de tot un seguit de missatges culturals, reflexions sobre arts, moviments i activisme.

- Parli'ns del Konvent. Hi ha molta gent que el coneix, però la primera pregunta és gairebé obligada. Quina seria la carta de presentació del projecte?

- Konvent no és un centre d'art contemporani, ni és un museu. És un espai on conflueixen persones que tenen inquietuds artístiques.

- És un error, doncs, descriure'l com un centre d'art contemporani i prou?

- És un error si en busques les connotacions negatives. Però en cap cas és un centre d'art contemporani amb aquests esquemes. És com jugar a tennis. Saps que hi ha una xarxa i una pista, però el Konvent no té aquesta infraestructura. Per això diem que no és un centre d'art contemporani, però sí que és un espai on es parla de cultura.

- Es parla de cultura, cert, però d'una cultura diferent.

- Sí, és cert que no es parla de la cultura clàssica, però en cap moment està fet expressament. Konvent comença el 2004 i s'adreça a artistes que no tenien cabuda en espais institucionals, museus i galeries. Potser ara, Konvent ja s'ha fet la seva personalitat, la d'estar desencaixat. Els nostres criteris són els que van una mica a contracorrent.

"Konvent comença el 2004 perquè els artistes no tenien cabuda en espais institucionals, en museus i galeries"

- Potser s'ha d'entendre Konvent a partir del que no és?

- Potser sí. És com quan et planteges què vols a la vida, i saps què no vols i potser no tant allò que vols.

- I Konvent, sap el que vol?

- No ho sabrà mai, perquè això és el que per a mi dona vida a l'art. Aquest és l'abisme, la sacsejada. Si ho tenim tot establert, d'acord, ens donarà un producte. Però si no, sortirà de nosaltres. Tot té una part negativa i una part positiva. La positiva és que surten coses bones, i la negativa és que a vegades no saps on pares. I Konvent mai sap si podrà programar d'aquí a tres mesos perquè no sabem si hi serem. I això encara passa, que podem tenir una línia mental d'un any, però sempre hem tingut al cap que potser no hi som d'aquí tres setmanes. En si, a la vida tens una feina, una estabilitat, una parella, uns estudis, un camí net. Però en la cultura no hi veig la raó.
 
- Per què no hi veu la raó? S'està vivint un canvi de paradigma? Es pot entendre paradigma com un espai visionari?

- La societat està vivint un canvi de paradigma, sí, però dir-nos visionaris és massa ambiciós. Però per les casualitats, aquí s'acaben programant coses que no sabem si interessaran, però que acaben interessant. L'art ha de ser viu i proper, i això és un canvi de paradigma. Els artistes surten d'aquí enamorats, i l'art es transforma. És com ho va fer el museu de la Universitat de Mèxic, que no tenia gent i va començar a fer exposicions al carrer. Llavors la gent va començar a entrar. Hi ha un canvi de paradigma i és general.

- Com neix i com evoluciona Konvent?

- Jo volia fer una exposició, i no estava d'acord amb els cànons expositius que hi havia en aquell moment i que encara hi són. És el preu de l'art. Per això vaig començar a fer una espècie de museu, però no per anar contra ningú, sinó per mostrar un altre camí possible.

- Un projecte inimaginable en aquell moment?

- Sí, i ha crescut, però amb una evolució lenta. L'he viscut, aquesta evolució, amb la constància de mesos i mesos d'estar sol. D'això a començar a estar acompanyat, a començar a fer-hi un restaurant, i a començar a lluitar contra una realitat que són unes normatives que això ha estat, potser, el conflicte real i el més bèstia que hi ha. I que està bé que ens passi perquè, si estem sacsejant les nostres vides, doncs també cal sacsejar les normatives. I està bé que siguem nosaltres mateixos el far per canviar-les.

- No tenen un futur establert, però cap on va el projecte ara mateix?

- Cap a la implicació del territori.

- I això què vol dir?

- Que cada vegada està més arrelat i cada vegada ho coneix més gent. Per tant, has d'ensenyar la teva bandera que, en aquest cas, és el Berguedà. Són aquestes naus abandonades, aquest ADN que podem tenir a dins. I això és important perquè m'he sentit molt sol a escala institucional, tot i que estem fora de les institucions. Però demostra que el Berguedà sempre ha estat patint. I el problema és que penso que no s'hi posa el coll, pel territori, que sempre estem tendint a acomiadar-nos de coses, del tèxtil, del carbó, de les carreteres, de les naus. M'agradaria que això els entrés al cap als de l'àmbit polític o de la societat: realment, ho estem fent bé?

"El boca-orella fa que hi hagi molta gent que vulgui venir al Konvent. Quan un espai creatiu i arquitectònic desentona, provoques que la gent vulgui conèixer-lo"

- Però aquí està parlant de molt més que de Konvent. Parla de patrimoni, per exemple.

- Sí, és el vincle que se'ns ha donat sense voler. Hem passat a ser un lloc on passen coses culturals, a recuperar tot un edifici. I de cara a la galeria és més fàcil enfonsar aquesta idea que venir i estendre'ns la mà. Hi ha èpoques en què potser ets més passota i altres en què surts del Berguedà i veus espais per on tothom lluita. I aquí veus que hi ha gent que lluita, però no saps quin és el grau. I això mai ens farà atractius com a comarca.

- Per tant, sí que és un projecte ambiciós. De fet, ho és, i molt.

- Bé, voldríem que totes les naus que envolten el Konvent fossin espais aprofitats. Han passat 25 anys des que van tancar, i l'únic que es va fer és, amb majúscules, res. Això, o tocar els ous. Després de vint-i-cinc anys d'estar abandonat, no podem venir amb excuses o frases com "hi ha unes normatives". Si tens càncer i no fas res, en vint-i-cinc anys estaràs mort. I això s'està gangrenant amb els polítics que han passat, passen i passaran. I això, vint-i-cinc anys després, fa que t'enrabiïs i, en el nostre cas, que busquis sortides positives, perquè quan vas fora, veus que la gent et coneix, t'aprecia i t'estima.

- Més enllà de patrimoni, Konvent també és un espai obert i de creació.

- Sí, és un laboratori, però un laboratori a nivell personal. El que em sorprèn molt, és que la gent digui que aquí se sent lliure. Si per mi, hauria de ser normal, aquesta llibertat. Vull dir que no fem cap esforç, i aquest punt natural és el més interessant del Konvent. La naturalitat que fa que neixi la cultura, la família i tot.
 
- Una proposta que centra l'atenció de gent d'arreu del món.

- El boca-orella fa que hi hagi molta gent que vulgui venir. Quan un espai creatiu i arquitectònic desentona, provoques que la gent vulgui conèixer-lo. I clar, aquí el Konvent, el bèstia és que no tenim pressupost, no tenim una línia o en tenim moltes. Però en el fons, això és el més interessant. Ha vingut gent amb noms coneguts, altres que no, persones de Dinamarca, Nova York, Londres, Alemanya, Miami i propostes d'arreu del món que, no sé per què, volen venir. I ara, Konvent encara vol ser més viu.

- Quin serà el projecte pel 2018?

- No serà un any gaire expositiu, però sí que serà un any de pensament i per veure què passarà dins. Més que de cara a la galeria, que omple molt perquè és més mediàtic, a vegades t'has de cargolar una mica i mirar-te a tu. I aquest és el que cal ara: parar, mirar i veure què ha passat en aquests 15 anys. Pares i penses: i ara què vols?

- Què aporta Konvent a Catalunya?

- Aporta un llenguatge, un tot és possible a escala cultural. I no estem parlant de què ensenyar, sinó de cultura en si, de filosofia. Konvent marca una línia d'espai on s'està còmode, on hi podies menjar, on es pot aprendre molt i, per mi, un museu del segle XXI.

- Una manera de conèixer Konvent és posar els peus a Konvent?

- Sí, absolutament, sí. I molts s'enamorarien, com ha passat amb tanta altra gent.

"La comoditat et porta a la normalitat. I a la que surts d'aquest punt, ja estàs marcant normatives, i això s'aplica a nivell sexual, normatiu o polític o, fins i tot, decoratiu"

- Però Konvent no es deslliura de la polèmica. Va passar amb la vessant gastronòmica, per exemple.

- Sí, perquè la comoditat et porta a la normalitat. I a la que surts d'aquest punt, ja estàs marcant normatives, i això s'aplica a nivell sexual, normatiu o polític o, fins i tot, decoratiu. I al sortir d'aquests marges més continguts, estàs fent una riuada, i la riuada és polèmica.

- I què dirien a la gent que no se sent còmode?

- Respecte absolut. No se li pot dir res. Tothom ha de tenir la seva opinió, però sí que demano que no hi hagi prejudicis. Si algú es vol posar un tatuatge a la cara, és el seu problema. I potser en pobles petits és el que passa, que ens han titllat de sectaris. Però això és ridícul, és la paraula més ridícula que he sentit mai. Justament, si alguna cosa té Konvent, és que té les portes obertes.

- Obertes fins on i fins quan?

- Mai sé si estem en una època dolça o en una època de tancament. No ho he sabut mai, i això és el més bèstia. Però, des del primer any, el dia que vam obrir les portes ja era una bogeria. Ara, l'època dolça és en l'àmbit familiar, de la gent que som aquí. Però Konvent és un fill que s'ha fet gran per si sol i ja no necessita rodetes a la bicicleta.