Un senyor de Barcelona: crònica

Messi i el record dels dies feliços

«Jordi Puntí explica al seu darrer llibre que ha somiat amb aquest jugador únic, que li habita al subconscient o on sigui que habiten els mites»

per Toni Vall, 12 d'abril de 2018 a les 10:55 |
Leo Messi és el protagonista del darrer llibre de Jordi Puntí | Adrià Costa
El futbol en si, com a idea global, cada cop resulta menys interessant, més faltat de motius per a engrescar, més falsari. Ja ni podem confiar en la Champions, reducte d’emoció, irreductible fortí de sensacions més enllà de la indiferència. On anirem a parar si ens endossen també una remuntada? Quin panorama, si el Roma ens ha de clavar una “nit màgica”, una vetllada “de les grans ocasions”. Ja ho veieu, si fins i tot els tòpics més tronats de la semàntica futbolística se’ns giren en contra! Si al Madrid li regalen un penal a l’últim segon per posar-li l’autopista cap a la “décimotercera”, o com nassos es digui, on ens refugiem? Què fem? Ah! I si Messi també fa figa, no rutlla, camina, s’ho mira, veu els romans cavalcar per l’arena i es queda indolent mirant les musaranyes. Visca l’exageració, la hipèrbole, la llicència poètica, l’estirada de cabells literal, imaginària, metafòrica i paradoxal. El futbol viu al regne de les figures retòriques i alguns li han injectat llegenda literària, relat intel·lectual, estridència perdurable.

Segur que Jordi Puntí em pot il·luminar una mica. El seu llibre Tot Messi (Empúries/Anagrama) acaba de sortir publicat i té un subtítol que m’encanta: Exercicis d’estil. A partir d’idees com debut, sacrifici, penals, caminar, Maradona, Cristiano Ronaldo, lesions i tatuatges elabora pensaments respecte aquest personatge especial, fabula i fantasieja, analitza, adjectiva, fa bullir l’olla, exagera, confessa una passió que li té el cor robat. Explica que ha somiat amb ell, que li habita al subconscient o on sigui que habiten els mites.


Sabia que al Jordi li agradava el futbol, que n’ha escrit molt, que ha viatjat per a explicar-lo, però no sabia que li agradava tant i tant el Barça i tant i tant Messi. Té aquest llibre, curt i festiu, espurnejant de bones idees, alguna cosa d’aquella tradició inaugurada per Vázquez Montalbán de pensar sobre el futbol a més a més de mirar-se’l amb passió i amb el puro als llavis. M’explica que havia anat molt al camp i que li agradava baixar a la zona de premsa, romancejar per allà, escoltar, observar. S’hauria pogut fer soci però va preferir no fer-ho. No li agrada el tarannà de la poltrona i el tribunero que de tot es queixa.

Prefereix mirar-los a la tele –se’n perd només dos o tres per temporada– perquè Messi s’ho mereix, perquè en qualsevol moment pot inventar-se alguna cosa nova. El noi s’inventa fins i tot adjectius perquè els encarregats de glossar-lo en necessiten sempre de nous quan els que tenen a l’abast ja s’han erosionat a còpia de gastar-los i bavejar-los. Els exercicis d’estil són d’estil perquè t’entrenes a escriure, afines el verb i l’adverbi. “Entrenar” és important, com el jugador s’entrena i estira els músculs per no tenir rampes, l’escriptor entrena el pols, la mirada, el teixit de les paraules, els dobles sentits, la poètica. Els exercicis d’estil de Puntí passen per visitar el Servei Estació del carrer Aragó i observar el mostrari de tovallons. Ja sabeu, aquell objecte tan important que un dia va ser signat a mode de contracte improvisat. També per recordar que un dia el diari Olé es va dir Leo i que el seu fill a vegades li diu “Messi” enlloc de “papá”. Bonica anècdota. O per rememorar El guateque de Blake Edwards perquè encara que sàpigues exactament què farà Peter Sellers a cada moment no et fa recança veure-la una vegada i una altra. Com amb Messi en els partits i les jugades memorables.

“El futbol és com una ficció que ens fa sentir una mica millors si ho necessitem. Herois i antiherois”, té sentit entendre-ho d’aquesta manera, és cert. I si allò que veiem al camp o a la tele no és més que una ficció, amb els seus mecanismes, enganys, autoenganys i filigranes diverses? I mentides, també mentides, la més famosa de la quals és la que assegura que Messi i Cristiano estan sempre frec a frec, igualats en qualitat. Quina ximpleria. I què és la ficció sinó el control del temps? Tot Messi ens parla del temps i de com passa inexorable. El debut va ser el 2003 i ja fa quinze anys. Abans quinze anys eren una barbaritat. Ara són com una bufera que esvalota l’herba del camp del Barça.

Què passarà quan ja no jugui, quan sigui arribada l’hora de la retirada? El Jordi té una idea bonica. Que el camp continuï corejant el seu nom encara que no hi sigui. Serà una bona manera de reconèixer el talent de qui estigui excel·lint en aquell moment i alhora un evocador record d’aquells dies feliços.

 

Jordi Puntí, autor de «Tot Messi» Foto: ACN

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació