David Monteagudo: «L'èxit no em va descontrolar perquè em va arribar tard»

David Monteagudo pot dir que ha viscut el gran somni de qualsevol escriptor. En poc temps –i amb els 48 anys ja fets– va passar de treballar en una fàbrica de cartrons a triomfar, literalment. D'escriure en silenci a gaudir de l'èxit de la seva primera novel·la publicada, Fin (Acantilado), una obra amb desenes de reedicions i traduccions, fins i tot amb la corresponent adaptació al cinema. Un viatge a la popularitat que no ha pogut canviar-lo. Ell segueix sent el mateix "home normal" de sempre: "l'èxit no em va descontrolar perquè em va arribar tard", diu.
 
"Vaig continuar al mateix pis, de lloguer, amb el mateix cotxe i la mateixa dona", explica, amb un somriure discret i ple de complicitat, mentre subratlla que "ja era massa veterà per tornar-me boig". A fi de bé. Va publicar Fin, després Marcos Montes, Brañaganda i El edificio, totes a Acantilado i sota el mestratge editorial de Jaume Vallcorba. Novel·les que havia escrit dels 40 als 47 anys, mentre seguia treballant. "Des que vaig deixar la feina, només he pogut escriure dues novel·les curtes i Hoy he dejado la fàbrica, que vaig començar el 2010".
 
El llibre és com un dietari, una obra formada per textos molt breus, condensats, amb vocació literària i sobre qüestions intimes, amb el límit de no superar els 2.200 caràcters, com si fossin articles per a un diari. Un llibre de maduresa. "Podríem dir que és l'últim punt d'una evolució temàtica, vital i existencial", explica. "Estilísticament sempre he estat molt primmirat, i més encara amb aquest llibre, format per textos breus que anava polint, revisant i rellegint. A diferència d'una novel·la, on no pots estar sempre a les altures, aquí m'he pogut concentrar al màxim i donar a cada text una intensitat literària".
 
Un llibre a les mans editorials adequades
 
Hoy he dejado la fàbrica és un llibre que, a parer de Monteagudo, encaixa molt amb la línia editorial de Rata i de la seva editora, Iolanda Batallé, un llibre "escrit des de la necessitat i que no enganya". En aquest sentit, l'autor confessa que escriu els llibres que a li agradaria llegir. "Tinc una tranquil·litat moral amb les coses que he escrit. Són els llibres que m'agraden com a lector. Algunes vegades se m'ha retret que no remato els llibres, però és que a mi m'agraden així, que deixin alguna cosa oberta. Perquè la vida és, en realitat, així, amb coses que no has acabat de resoldre i que queden penjades".
 
"Els escriptors comencem escrivint ficcions i anem inventant coses. Però, molt sovint acabes perdent la paciència i les ganes de fer tot això i vols anar cap a coses més depurades i sintètiques. És el que m'ha passat. De fet, sé que hi ha autors que han deixat d'escriure, fins i tot". A ell mateix, li va passar alguna cosa semblant. "Vaig tenir un bloqueig després de la publicació de Fin". Una enorme pàgina en blanc en forma de fre a la creativitat literària. "Vaig començar a escriure als 40 anys acabats de fer i em vaig passar vuit anys alternant feina i escriptura, en un anonimat total".

Una època en què va escriure deu llibres, bona part ja editats, alguns estroncats –com la continuació de Fin, titulada Eva– i d'altres inèdits. Entre ells, una novel·la d'enigmes titulada El proyecto Ícaro, també una mena de memòries. "Però tot s'hauria de revisar i retocar. Si no les he publicat és perquè no estic satisfet del tot". D'ofici i determinació exigents, Monteagudo també confessa alguns reptes que encara té per superar. "M'he de posar a escriure una gran novel·la", rebla. "Tinc dues o tres idees, però s'ha de triar bé". Superar el bloqueig, sostenir un argument durant moltes pàgines, amb la tranquil·litat de saber –de manera molt certa– quin és el gust que té el triomf en un àmbit tan complex com el literari.