09
d'abril
del
2018
Actualitzat
a les
6:42h
El 9 d'abril de 1938, Manuel Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos. El seu delicte, ser un patriota català i haver donat suport a la Generalitat republicana en plena Guerra Civil, malgrat les seves discrepàncies amb els governants republicans de Catalunya i de Madrid. D'aquesta manera tràgica va concloure una vida que es va iniciar el 1890 a Barcelona.
Carrasco, advocat de formació, va integrar-se de jove en el moviment catalanista, que des d'inicis del segle XX va agafar embranzida i que va aconseguir que, després d'anys de vindicació, l'Estat concedís la Mancomunitat. Carrasco va fer les primeres passes en política en els rengles de la Lliga Regionalista, la principal força del catalanisme. Però Francesc Cambó va anar imprimint al partit una direcció cada cop més col·laboracionista amb el règim monàrquic, i els nuclis més joves del partit van començar a desmarcar-se'n. D'aquesta dissensió va sorgir el partit Acció Catalana, que va aplegar els sectors més nacionalistes i també més liberals de la Lliga. Carasco s'hi va afegir.
El seu nacionalisme abrandat
Carrasco va mostrar afany d'intervenció política en uns anys d'efervescència del sentiment catalanista. El 1920, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona (encara com a militant de la Lliga). Allí de seguida va destacar com a nacionalista abrandat. va defensar la catalanització total del nomenclàtor de la ciutat, cosa que no va aconseguir, i va manifestar la seva admiració per l'alcalde de Cork, un dirigent nacionalista irlandès que va morir en vaga de fam protestant contra l'ocupació de l'illa pels britànics.
Va ser el principal impulsor del setmanari L'Estevet, que va fer forat entre sectors de la joventut i que era d'un nacionalisme molt ferm. Va ser precisament per unes caricatures publicades que va ser processat i empresonat durant sis mesos, precisament a Burgos. Va sortir quan ja estava al poder la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), contra la qual va combatre.
Democristià en una República laica
Manuel Carrasco i Formiguera va saludar la República proclamada el 14 d'abril de 1931. Va ser diputat a Corts per Acció Catalana i fou un dels grans defensors de l'Estatut de Núria. Alhora, el seu nacionalisme anava de la mà d'un pensament catòlic molt explícit. Per això es va manifestar contrari al nervi anticlerical que vaa doptar la República i va defensar les congregacions religioses al Congrés. Això va fer d'ell un polític vist amb prevenció tant des de la dreta (Lliga) com des del republicanisme. En política catalana va propugnar una política d'aproximació de totes les forces catalanistes. Però en això no va tenir èxit.
Va entrar a Unió Democràtica de Catalunya abandonant una Acció Catalana que estava dominada per sectors més laïcistes del que ell volia. A UDC compartiria militància amb altres dirigents, com Pau Romeva o Roca i Caball, provinent aquest del carlisme. Però Unió, amb carrasco, va intentar fer de pont entre l'ERC de Lluís Companys i la Lliga de Cambó.
La tragèdia
La Guerra Civil va ser una desfeta per tot un país. Però per la gent com Carrasco, ho va ser encara més al contemplar els excessos que es van produir en la zona republicana. Va estar uns mesos al País Basc, enviat allí per Companys com a delegat de la Generalitat. Carrasco mantenia una estreta relació amb el PNB (havia conegut alguns dels seus líders al Congrés) i coincidia amb molts plantejaments amb el nacionalisme basc, de filiació també democristiana. Enviar-lo a Euskadi era també una manera de protegir-lo. Ho va comprovar en un viatge a Barcelona el 1937, quan es va sentir amenaçat per escamots incontrolats.
L'extrema esquerra no li perdonava el seu suport als ordes religiosos.
Va ser en un intent de tornar a Euskadi amb vaixell des de Baiona a Bilbao quan va ser fet presoner pels franquistes. El 28 d'agost de 1937 va ser sotmès a un consell de guerra i condemnat a mort per rebel·lió, l'acusació cínica que utilitzava contra els dirigents republicans, víctimes de la rebel·lió militar del 1936.
Un advocat eficaç
En el cas de Carrasco, sorprenentment tractant-se d'un conegut polític de la República, sobta que no fos executat de forma immediata. El seu advocat defensor, Eloy Alonso Santamaría, havia demostrat habilitat en altres sumaríssims i va aconseguir el testimoni d'antics diputats a Corts de dretes que havien conegut a Carrasco al Congrés, i van assegurar que era home catòlic i de dretes. Després, com explica Hilari Raguer a Divendres de passió. Vida i mort de Carrasco i Formiguera (Abadia de Montserrat), es van fer diversos intents de bescanviar-lo per altres presoners de guerra. Però tot fou inútil.
Sembla que en aquest cas es van produir moltes peticions de clemència des del món eclesiàstic. El Vaticà de Pius XII va intervenir per mirar d'aturar la ma assassina de Franco. Segons els historiadors, les protestes de la Santa Seu contra els bombardejos franquistes de 1938 contra població civil van irritar el dictador i van decidir-lo a la mort de Carrasco. El polític democristià va ser executat l'endemà d'un divendres de passió, potser en una mostra més del negre cinisme d'un règim que es deia catòlic mentre anava exterminant tota víctima que podia. El delicte de rebel·lió, aleshores com ara, continua sent una coartada per a la repressió.
Carrasco, advocat de formació, va integrar-se de jove en el moviment catalanista, que des d'inicis del segle XX va agafar embranzida i que va aconseguir que, després d'anys de vindicació, l'Estat concedís la Mancomunitat. Carrasco va fer les primeres passes en política en els rengles de la Lliga Regionalista, la principal força del catalanisme. Però Francesc Cambó va anar imprimint al partit una direcció cada cop més col·laboracionista amb el règim monàrquic, i els nuclis més joves del partit van començar a desmarcar-se'n. D'aquesta dissensió va sorgir el partit Acció Catalana, que va aplegar els sectors més nacionalistes i també més liberals de la Lliga. Carasco s'hi va afegir.
El seu nacionalisme abrandat
Carrasco va mostrar afany d'intervenció política en uns anys d'efervescència del sentiment catalanista. El 1920, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona (encara com a militant de la Lliga). Allí de seguida va destacar com a nacionalista abrandat. va defensar la catalanització total del nomenclàtor de la ciutat, cosa que no va aconseguir, i va manifestar la seva admiració per l'alcalde de Cork, un dirigent nacionalista irlandès que va morir en vaga de fam protestant contra l'ocupació de l'illa pels britànics.
Va ser el principal impulsor del setmanari L'Estevet, que va fer forat entre sectors de la joventut i que era d'un nacionalisme molt ferm. Va ser precisament per unes caricatures publicades que va ser processat i empresonat durant sis mesos, precisament a Burgos. Va sortir quan ja estava al poder la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), contra la qual va combatre.
Democristià en una República laica
Manuel Carrasco i Formiguera va saludar la República proclamada el 14 d'abril de 1931. Va ser diputat a Corts per Acció Catalana i fou un dels grans defensors de l'Estatut de Núria. Alhora, el seu nacionalisme anava de la mà d'un pensament catòlic molt explícit. Per això es va manifestar contrari al nervi anticlerical que vaa doptar la República i va defensar les congregacions religioses al Congrés. Això va fer d'ell un polític vist amb prevenció tant des de la dreta (Lliga) com des del republicanisme. En política catalana va propugnar una política d'aproximació de totes les forces catalanistes. Però en això no va tenir èxit.
Va entrar a Unió Democràtica de Catalunya abandonant una Acció Catalana que estava dominada per sectors més laïcistes del que ell volia. A UDC compartiria militància amb altres dirigents, com Pau Romeva o Roca i Caball, provinent aquest del carlisme. Però Unió, amb carrasco, va intentar fer de pont entre l'ERC de Lluís Companys i la Lliga de Cambó.
La tragèdia
La Guerra Civil va ser una desfeta per tot un país. Però per la gent com Carrasco, ho va ser encara més al contemplar els excessos que es van produir en la zona republicana. Va estar uns mesos al País Basc, enviat allí per Companys com a delegat de la Generalitat. Carrasco mantenia una estreta relació amb el PNB (havia conegut alguns dels seus líders al Congrés) i coincidia amb molts plantejaments amb el nacionalisme basc, de filiació també democristiana. Enviar-lo a Euskadi era també una manera de protegir-lo. Ho va comprovar en un viatge a Barcelona el 1937, quan es va sentir amenaçat per escamots incontrolats.
L'extrema esquerra no li perdonava el seu suport als ordes religiosos.
Va ser en un intent de tornar a Euskadi amb vaixell des de Baiona a Bilbao quan va ser fet presoner pels franquistes. El 28 d'agost de 1937 va ser sotmès a un consell de guerra i condemnat a mort per rebel·lió, l'acusació cínica que utilitzava contra els dirigents republicans, víctimes de la rebel·lió militar del 1936.
Un advocat eficaç
En el cas de Carrasco, sorprenentment tractant-se d'un conegut polític de la República, sobta que no fos executat de forma immediata. El seu advocat defensor, Eloy Alonso Santamaría, havia demostrat habilitat en altres sumaríssims i va aconseguir el testimoni d'antics diputats a Corts de dretes que havien conegut a Carrasco al Congrés, i van assegurar que era home catòlic i de dretes. Després, com explica Hilari Raguer a Divendres de passió. Vida i mort de Carrasco i Formiguera (Abadia de Montserrat), es van fer diversos intents de bescanviar-lo per altres presoners de guerra. Però tot fou inútil.
Sembla que en aquest cas es van produir moltes peticions de clemència des del món eclesiàstic. El Vaticà de Pius XII va intervenir per mirar d'aturar la ma assassina de Franco. Segons els historiadors, les protestes de la Santa Seu contra els bombardejos franquistes de 1938 contra població civil van irritar el dictador i van decidir-lo a la mort de Carrasco. El polític democristià va ser executat l'endemà d'un divendres de passió, potser en una mostra més del negre cinisme d'un règim que es deia catòlic mentre anava exterminant tota víctima que podia. El delicte de rebel·lió, aleshores com ara, continua sent una coartada per a la repressió.