La convenció del PP a Sevilla es va tancar ahir amb amenaces de Rajoy a l'independentisme i crítiques a Alemanya, que ara sembla disposada a implicar-se i mediar, sempre que la independència quedi fora de l'agenda com recull en aquesta informacióSergi Ambudio. Us aconsello també el Canal Madrid de Roger Pi de Cabanyes sobre l'impacte del cop de porta alemany a Llarena -els sis torpedes en diu ell- en el govern espanyol. I en relació a la lectura europea de tot plegat també la Veu de Nació de Germà Capdevila.
Sànchez ha acceptat l'encàrrec d'intentar ser investit (queda pendent de si el Suprem escolta o no la petició del Parlament i de Nacions Unides) i també reclama diàleg. Sobre les claus del retorn a la via Sànchez en fa aquesta anàlisiOriol March. La seva (i la del posterior pla D perquè Puigdemont no contempla, per ara, ser investit) és una via que accepta amb resignació l'ANC, que avisa que no hi haurà més violència de la que hi va haver l'1-O i cal, per tant, fer efectiva la República. Per a la seva presidenta, Elisenda Paluzie, a qui hem entrevistat amb Roger Tugas, la tardor ha canviat poques coses i no està per acceptar dilacions. Ni ella ni els CDR, als que criminalitza l'aparell de l'Estat vinculant-los a la violència tal com explica en aquest reportatgeSara González després de parlar-ne amb quatre experts.
Torna el rei... i les protestes. Després de la plantada i les xiulades del Mobile avui Felip VI torna a Barcelona. Serà a l'Auditori, convocat per l'Escola Judicial, que precisament dirigeix Gema Espinosa, esposa del magistrat del Suprem Pablo Llarena. Les mesures de seguretat seran impressionants per impedir incidents o mala imatge de la Corona. A l'acte d'entrega de despatxos als jutges no s'hi han convidat les institucions catalanes. Els CDR han convocat una protesta. La rebuda popular a Felip VI no serà bona, però l'ambient a casa tampoc ho és malgrat els forçats gestos dels darrers dies per aparentar normalitat entre les reines Letícia i Sofia. De la reina mare en va fer aquest interessant recullPep Martí.
La memòria, encara. Avui es compleixen 80 anys de l'afusellament a Burgos en plena guerra del líder d'Unió durant la Segona República Manuel Carrasco i Formiguera. Pep Martí ha fet aquesta semblança per recordar el cap de files d'un partit petit però que donava transversalitat al republicanisme. Us aconsello també recuperar l'article que, ara fa un any, va escriure Quim Torra sobre les darreres hores del pare de la democràcia cristiana al nostre país. Us impactarà. En les polítiques de memòria hi ha encara molta feina per fer a Espanya i també a casa nostra. És una bona idea, en aquest sentit, la de Barcelona i el tinent d'alcalde Jaume Asens d'impulsar una xarxa de ciutats catalans antifranquistes. Ho va avançar Jordi Bes en aquesta informació.
Els problemes de Barcelona. Si en les polítiques simbòliques i de memòria l'ajuntament de la capital està fent bona feina els problemes semblen lluny de resoldre's en les qüestions relacionades amb l'habitatge. Una dada que ho diu tot i que és una de les que ens atansen en el seu reportatge sobre els lloguers Jordi Bes i Gerard Fageda: un pis de 35 metres quadrats per 2.000 euros al mes. Una situació que deixa 300.000 ciutadans al llindar de la pobresa. Una ciutat pels turistes i els fons d'inversió, amb un ajuntament que no sembla en disposició de fer-hi res i que veu amenaçada la seva personalitat. És el que explicava en primícia aquest cap de setmanaDani Cortijo, al seu Altres Barcelones, sobre la més que probable conversió de l'històric restaurant Pitarra, bressol del teatre català, en un pub irlandès. Ada Colau s'haurà de moure. El PDECat ja li ho va demanar ahir.
Ni oblit ni perdó. I si avui recordem que fa 80 anys van afusellar Carrasco, dimecres en fa 25 que un grup de neonazis va assassinar, a Montanejos, al País Valencià el jove independentista i d'esquerres de Burjassot Guillem Agulló. La condemna va ser lleu i va obviar el mòbil polític, que era evident. Sectors blavers han impedit els reconeixements i fomentat l'escarni amb la complicitat policial i del PP. La Laura García té ben present la seva figura i ens recomana No tingues por, que li van dedicar els valencians Obrint Pas. El seu cas va marcar tota una generació al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans, que es va fer gran amb allò de "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!". Escolteu la cançó i el parlament de la seva germana Belén de fa uns anys. "No estàs sol, no tingues por, / ja ningú embrutarà el teu cos / No estàs sol, no tingues por, / ja ningú destruirà el teu cor", diu la tornada. Recordeu que cada dilluns arrenquem amb una cançó relacionada amb l'actualitat. Podeu suggerir-les contestant aquest correu o enviant-ne un a [email protected]
Vist i llegit
Fer-se una foto amb un president dels Estats Units sempre ajuda. Tots els presidents espanyols ho han fet. En el cas de Zapatero, la seva família al complet es va retratar amb Obama, les fotos van sortir i va ser un problema pel look gòtic de les menors. Jordi Pujol es va fer l'any 1990 una foto amb George Bush pare però a la Generalitat li va costar diners i va ser titllat de photo opportunity perquè no s'hi va estar més de cinc minuts. Era el que demanava l'any 1981, en plena demolició de la UCD, Manuel Fraga al republicà Ronald Reagan, però no va poder ser malgrat les gestions d'Aline Griffith, comtesa de Romanones i que havia estat espia de la CIA a Espanya. La història, ben curiosa i il·lustrativa del poder que desprèn la Casa Blanca, l'explicava ahir Beatriz Navarro a La Vanguardia.
El passadís
Els temes d'Església sempre donen de si. L'altre dia m'explicaven una anècdota que il·lustra la murrieria de Mariano Rajoy, que és infinitament superior a la seva capacitat d'afrontar els problemes polítics. Dos cardenals espanyols tenien fa unes setmanes molt d'interès a reunir-se amb el president del govern per expressar-li algunes inquietuds. El president va evitar rebre'ls i va derivar el tema als seus subordinats. Als passadissos del Congrés relatava a alguns dels seus col·laboradors com de "pesats" havien estat empaitant-lo. "Jo és que, al final, amb de dalt m'hi puc portar bé i tenir-hi bona relació, però el que és el personal de terra de l'Església... com més lluny millor", explicava entre somriures referint-se al purpurats el cap de l'executiu espanyol.
L'efemèride
Havia de passar, però ningú sabia quan. I al final va ser tal dia com avui de 1977, aprofitant que era dissabte sant, que es va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya, que havia estat perseguit i reprimit durant el franquisme. La legalització, que arribava després d'un pacte polític entre el president espanyol, Adolfo Suárez, i el seu líder, Santiago Carrillo, va permetre que es pogués presentar a les eleccions legislatives d'aquell mes de juny, les primeres democràtiques. Legalitzar el PCE era bàsic per fer creïble la transició malgrat que l'oposició dels militars i els sectors més conservadors era frontal. Que els comunistes acceptessin la bandera espanyola actual en lloc de la republicana i la monarquia va ser clau. No fer-ho va ser el que va retardar la legalització d'ERC, que no es va poder presentar com a tal a les primeres eleccions "lliures". El PCE, com el PSUC, va fer un gran resultat el 1977 però la puixança del PSOE el va empetitir i ara s'esllangueix dins d'IU. Així va recordar l'Informe Semanal de TVE el vintè aniversari de la legalització.
L'aniversari
El 9 d'abril de 1960 va nàixer a Barcelona la directora de cinema i guionista Isabel Coixet, una de les nostres creadores més reconegudes, darrerament amb la pel·lícula The Bookshop (La Llibreria). Aficionada al cine de ben jove i ben precoç va fundar la seva pròpia productora l'any 2000 i ha participat i dirigit diverses polítiques a l'estranger. El 1990 ja va guanyar un Goya a la millor direcció novell. Els temes socials i la incomunicació entre persones són recurrents a les seves pel·lícules. Fa poc va tenir un incident amb Societat Civil Catalana, que va anunciar, sense que fos cert, que llegiria un manifest en una de les seves manifestacions. Aquí podeu veure la primera escena de Mi vida sin mi, una de les seves pel·lícules més memorables.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi