entrevista

Josep Martí Blanch: «No hem perdut la república perquè no l'hem tinguda mai»

L'exsecretari de Comunicació del Govern publica "Cómo ganamos el proceso y perdimos la República" (ED Libros) i afirma que "el procés no s'ha acabat, tot just acaba de començar" | En el llibre explica episodis sorprenents: "Pedro J. Ramírez ens va oferir ajudar-nos en el pacte fiscal a canvi d'eliminar la immersió lingüística"

per Pep Martí, 8 d'abril de 2018 a les 13:45 |
Josep Martí | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Josep Martí Blanch (l'Ametlla de Mar, 1970) és periodista. Va ser secretari de Comunicació del Govern (2011-16) durant la presidència d'Artur Mas. A Cómo ganamos el proceso y perdimos la República (ED Libros) explica com va viure el procés des de la cuina de Palau. A la portada s'hi veu Jim Thorpe, llegendari atleta que va destacar en decatló, beisbol i futbol americà, amb rostre cansat, no se sap si després de competir o en el descans d'un partit, però encara dempeus, disposat a continuar endavant.

Així veu Josep Martí el procés, que per a ell no està pas acabat sinó ben viu i, després d'un dia com divendres, amb el president Carles Puigdemont sortint de Neumünster, potser fins i tot més content que un gínjol. Una cosa té clara: la partida serà llarga i requereix paciència i fer millor les coses.

- Quin impacte tindrà la decisió de la justícia alemanya de deixar en llibertat Carles Puigdemont i no admetre el delicte de rebel·lió?


- Té un impacte demolidor per a qui volia i vol utilitzar la justícia espanyola en clau de revenja. Desmunta la tesi de la violència i això impacta sobre tots els encausats, no solament sobre Puigdemont. I, si em permet, dona la raó als que creiem que el procés -lluny del que molts volen creure- no s'ha acabat.

"Aquest és un procés de llarga durada que ha de respectar en el mentrestant l'espai convivencial entre catalans"

- El procés no s'ha acabat?

- Doncs no, tot just acaba de començar. Per això és tan important que les decisions siguin en clau de procés, no d'una cosa que ha d'acabar d'un dia per l'altre. És per això que hi ha motius per ser optimista si un és capaç d'alçar la vista i mirar i projectar en el llarg termini. Cal treballar més i millor el front intern. I assumir i naturalitzar que aquest és un procés de llarga durada que ha de respectar i mantenir en el mentrestant l'espai convivencial entre catalans. Paciència, paciència i paciència.


- Com es va guanyar el procés i es va perdre la república?

- El títol del llibre vol ser una metàfora. Hi ha un moment en què s'imposa la tesi que ser processista és gairebé un insult, una cosa negativa. El procés per força ha d'acabar i s'identifica amb els qui no tenen interès en acabar-lo. Però un objectiu tan ambiciós com el que es persegueix, per fer-lo de manera endreçada, no és curt. S'imposa la tesi que el processista és quasi un botifler i que la partida s'ha d'acabar. I jo el que defenso és que el procés el tens guanyat perquè ja tens dos milions de persones. Te'n falten moltes més, però no els tindràs fent les coses com les hem fet els darrers mesos. No hem perdut la república perquè no l'hem tinguda mai, i probablement tampoc era el moment per proclamar-la.  

 

"El procés el tens guanyat perquè ja tens dos milions de persones", explica Josep Martí Blanch Foto: Adrià Costa


- Tot es va tòrcer quan no es va admetre que el 27-S del 2015 no s'havien obtingut tots els objectius buscats?

- Per mi, es va donar per fet que hi havia una cursa entre l'Estat i Catalunya, que ningú atura. Però aquesta cursa no va existir mai. L'única cursa que hi va haver va ser entre les diverses forces sobiranistes per imposar-se. Però l'Estat estava aturat. Fins passat el 2014, no comença a actuar. El 27-S del 2015 hi ha un exercici de voluntarisme, de confondre una majoria parlamentària amb un mandat ciutadà per fer no sé què. Si per nomenar alguns càrrecs calen dues terceres parts del Parlament, que amb 72 diputats es pugui declarar una república és un exercici de voluntarisme.

- I per què es va fer?

- Perquè es va treballar sobre un error, que era creure que posant més carn a la graella, l'Estat s'acabi movent. Això pot acabar passant. Però recordo que l'Alex Salmond, després de les eleccions del 2015, ens va dir que a Escòcia, des que el primer escocès va demanar un referèndum fins que es va fer, va passar molt de temps.    

- Hi ha molts episodis sorprenents en el llibre. Apareix un Pedro J. Ramírez oferint-se a crear opinió favorable a un millor finançament.

- Això ho faig servir per exemplificar que l'oferta de pacte fiscal, amb la qual CiU va anar a les eleccions del 2010, havia quallat. Ramírez va venir a Barcelona per presentar un llibre i va mantenir algunes reunions. En una d'elles es va oferir, aleshores com a director d'El Mundo, per preparar el terreny en l'opinió en favor d'un pacte fiscal. Però Ramírez va demanar, a canvi, que s'abandonés la immersió lingüística. Mostra també com les elits espanyoles es mouen en el prejudici sobre l'escola catalana. És una qüestió de fe creure que a les escoles catalanes es fabriquen independentistes.

- O el que li va dir el director de l'ABC, Bieito Rubido.

- Sí. "Por encima de la verdad está la unidad de España". És literal.

- La reacció de l'Estat l'ha sorprès?

- Crec que no. Potser s'han donat per certes afirmacions que no responien a la realitat. Un estat existeix per defensar uns drets dels ciutadans, unes llibertats, però els estats també tenen una vida pròpia. Defensen la seva existència. I, per tant, la seva integritat territorial. És una lluita pel poder. Donada la magnitud del xoc, la reacció de l'Estat era previsible. Ara, altra cosa és que consideri normals coses com tensar la justícia, destinar fons del ministeri de l'Interior a crear una policia política, que Rajoy doni les gràcies als mitjans de comunicació espanyols per haver ajudat contra el secessionisme...

El comunicador Josep Martí Blanch acaba de publicar el seu darrer llibre Foto: Adrià Costa


- Ha tingut la sensació en algun moment que l'Estat s'ha cregut més el procés sobiranista que alguns dirigents independentistes?

- Crec que una part del sobiranisme, el més abonat a la pressa, que, sense adonar-se, ha comprat la idea que això era un suflé. Mai ens hauríem imaginat que quasi la meitat del país abracés l'independentisme i, per tant, s'ha d'aprofitar el moment. Hi ha una crisi econòmica que passarà, governa el PP, la gent més endavant es cansarà, etcètera. És creure que això no té prou estructura i és ara o mai. Mai i sempre són les dues paraules més traïdores del diccionari.   

- Desmenteix en el llibre que el president Puigdemont no va signar la convocatòria electoral perquè era de nit i el conseller Vila va dir que els països seriosos no convocaven eleccions de matinada.

- Això no ho he viscut en primera persona. Pel que sé de les meves fonts això és una llegenda i no va anar així. O no es va produir com s'ha dit.

- Va ser dels qui va desaconsellar als dirigents de CiU de deixar-se seduir per la CUP primera, la de David Fernández.

- Una cosa són les persones i l'altra els partits. Jo sóc combatiu amb la CUP. Tinc un gran respecte per ells perquè el seu projecte està acompanyat de molta intel·ligència política. Hem naturalitzat una força política d'extrema esquerra de línia marxista, anticapitalista, però són llestos. La unilateralitat i la desobediència són un mantra cupaire, però han tingut l'habilitat de portar el procés cap aquí. A mi em semblava que la influència que havia de tenir és la dels partits petits, no dels grans.

"El sobiranisme és un avió que ha d'aterrar per proveir-se o s'estavellarà"

- Es mostra molt crític amb l'estratègia seguida pel sobiranisme.

- La política es fa sobre la realitat que treballes. El sobiranisme ha de prendre les seves decisions pensant que, a diferència de l'Estat, té un doble flanc. No treballar només sota la lògica Catalunya-Espanya. Espanya té un avantatge: només té un flanc, que és la meitat de Catalunya. Encara que haguéssim tingut unes estructures d'Estat, hauríem tingut la meitat de la societat catalana en contra. I aquest flanc també l'hem de mirar. Pensem que els comuns van guanyar dues vegades seguides les eleccions generals. De 45 diputats catalans al Congrés, les forces independentistes en tenen 17.  Aquesta realitat no la podem menystenir. Quan Oriol Junqueras diu des de la presó que necessitem eixamplar la base, vol dir això. I quan des del PDECat diuen coses similars, és el mateix. El sobiranisme és com un avió que ha d'aterrar per proveir-se i estirar les cames. O acabarà per estavellar-se.
 

"El procés és un bebè, i li hem volgut fer coses d'adult", diu Josep Martí Blanch Foto: Adrià Costa


- El títol del llibre sembla pessimista.

- No, al contrari, vol ser optimista. Avui tenim coses molt importants a favor. Catalunya ja és un actor polític internacional. El món no ens ha vist sempre com si fóssim el Québec i Escòcia. Era on hi ha el Barça, la Costa Brava, el país on hi havia un pintor que dibuixava rellotges que es desfeien i un arquitecte que feia temples expiatoris quan no els feia ningú. Era una visió folklorista o turística. Ara això ha passat. Una altra carta que tenim: les forces centrals del catalanisme dient que l'objectiu final és la construcció d'un Estat. Una altra: tenir dos milions de persones en favor del sobiranisme. Per això començo el llibre dient que el procés és un bebè, i li hem volgut fer coses d'adult.

- L'espai comunicatiu català està amenaçat?

- És una amenaça que ja s'ha produït. El 155 exclou la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) a petició del PSOE. Tenim un espai comunicatiu fràgil, però aquesta fragilitat permet que hi hagi matisos i colors. Tens mitjans escrits sobiranistes i d'altres que no, a l'espai audiovisual tens mitjans privats i públics. Escoltes totes les veus. A Madrid, no. Tenen varietat sobre l'eix esquerra-dreta, però sobre aquest tema no. És un tema d'Estat.

- Parlem un moment de comunicació política, que és el seu món. Les fake news han canviat el mateix concepte de comunicació? La campanya del Brexit, la de Donald Trump, han estat un tombant?

- Ara ha sortit aquest xicot de l'empresa que va robar dades a Facebook, que per donar-se protagonisme ha dit que el Brexit no s'hagués produït sense això. Sempre busquem explicacions senzilles per explicar les coses que no ens agraden. Això passa amb el Brexit i amb Trump. Però Hillary Clinton no va fer la seva campanya amb una sabata i una espardenya. Per cada dòlar que es van gastar els republicans per les xarxes, els demòcrates se'n van gastar bastants més. Al Regne Unit, tota l'elit, i els recursos de l'Estat, estaven abocats al remain. Per què es perd? Per les fake news? Què és el factor nou? Ara es pot mentir més, més ràpid i més vegades perquè hi ha canals de 24 hores. La mentida sempre hi ha estat. Però quan les societats es tensen, acaba sent norma el quebrantament del principi de responsabilitat dels dirigents polítics i els editors. S'obre la porta amb més alegria a la utilització de la mentida.  A la dècada dels anys trenta del segle XX, després de la Depressió, això ja va passar.   

"Ara, als mitjans es pot mentir més i més ràpid, però el Brexit no va guanyar per les fake news"

- Relativitzaria que les fake news siguin tan determinants?

- Sí. El Brexit no va guanyar per les fake news. Els partidaris del remain també mentien. Quan Nigel Farage mentia dient que fora de la UE es podrien fer no sé quants hospitals, l'altra part mentia assegurant que amb el Brexit hi hauria gent que no podria omplir la nevera.
 

Josep Martí Blanch en l'entrevista amb NacióDigital Foto: Adrià Costa


- Vaja, que Putin no va decidir les eleccions als EUA...

- No, home, no. Aquí el que estaria bé és saber realment què hi ha al darrere de tot això. Jo trobo que Trump és un president desastrós. Però quan un fenomen ens sembla inexplicable, vas per totes les botigues per comprar un producte que et doni una explicació. Miri, ara es vol instal·lar el relat que si els britànics tornessin a votar, ho farien pel remain. Si parléssim amb molts votants del remain, molts ens dirien que això ja s'ha votat. Amb Trump, igual. Però el cert és que molts votants seus estan satisfets en el tema econòmic. La repatriació sense costos afegits per les empreses de tots els dividends que tenien a l'estranger està generant reactivació econòmica. I que els salaris estan començant a pujar per les amenaces a les empreses que vagin a invertir a Mèxic. Això converteix Trump en un bon president? Ni parlar-ne.    

"A la cuina del poder passen moltes coses, però no com a les pel·lícules ni com s'expliquen després en els llibres"

- Per ser un gran gurú o estratega electoral d'un dirigent polític (Karl Rove amb George Bush, Steve Bannon amb Donald Trump o Alastair Campbell amb Tony Blair) s'ha de ser un malparit?

- Això té molta narrativa. Es tracta d'un sector que sol estar a l'ombra però que alhora no se sostrau a la vanitat. I una manera de fer-te l'important és la llegenda. Els EUA són capaços de generar personatges així l'un rere l'altre. En aquest sector hi ha totes les personalitats. La gent projecta sobre el poder. Hi ha una frase de Joc de Trons que trobo meravellosa: "El poder és una ombra a la paret". A la cuina del poder passen moltes coses, però no passen com a les pel·lícules ni com ho expliquen després els assessors en els llibres. Ni som tan llestos ni emprem els guions de manera tan encertada. A posteriori, sí que es poden establir nexes entre fets, però les coses no són així.    

- Va escriure un llibre que es titulava Ets de dretes i no ho saps. Continua portant amb orgull ser de dretes?

- El títol era una provocació. Jo estic en un espai liberal conservador. En alguns aspectes sóc liberal, en d'altres conservador i en alguns més progressista que els progressistes. Però no em deixo portar, és al terreny de creure que el que passi en una caixeta progressista d'esquerres és sempre bo i el que passa en una caixeta liberal conservadora no ho és. Des dels extremismes de dreta i esquerra es vol sempre deslegitimar la posició de l'altre. Em sap greu, per exemple, que el debat sobre la renda mínima d'inserció hagi passat sense pena ni glòria. Això em fa ser conservador? No ho sé. 
 

Josep Martí Blanch Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació