«Encara hi pot haver partit a Alemanya»

“Encara hi pot haver partit a Alemanya”, és la frase de Carlos Carrizosa a Els Matins de TV3 quan Lídia Heredia li demana que valori la posada en llibertat de Carles Puigdemont que comporta el rebuig a l’acusació de rebel·lió. “Hi pot haver partit”, aquestes són les paraules textuals d’un polític que és diputat al Parlament de Catalunya i ocupa el càrrec de portaveu parlamentari del seu partit, Ciutadans. “Hi pot haver partit”, a banda de la casposa analogia futbolística, quina mena d’altura política demostra algú que diu això?

Es refereix, està clar, a la possibilitat que prosperi l’extradició de Puigdemont per delicte de malversació de fons públics. Bé, és una possibilitat que caldrà veure com es concreta. Però “Hi pot haver partit” és la resposta que ha de donar un polític professional seriós que segons sembla representa la sobirania popular dels ciutadans que l’han votat? Ja m’ho vaig preguntar en un article d’aquesta mateixa columna fa dues setmanes, però val la pena incidir-hi de nou: quina formació política i intel·lectual tenen els polítics de Ciutadans? Del PP també m’ho pregunto però fa temps que de desertat de trobar cap resposta.

Quina formació política i intel·lectual tenen els polítics de Ciutadans?

Si l’únic que un polític pot respondre és en clau de confrontació, de lluita de guerrilles, de trinxera, és que alguna cosa grinyola i molt. En aquests polítics hem de confiar? En aquesta mena de ressentiment tan fondo, tan enquistat, que revela tan poca altura política i intel·lectual? Ja fa temps que la detectem massa sovint aquesta misèrrima capacitat analítica, aquests posicionaments tan poca cosa, tan minsos, tan esquifits. Guanyen eleccions però estan preparats per a exercir la funció pública? Opino clarament que no.




Ja sigui per manca d’altura política o per la preocupant manca de responsabilitat i d’autocrítica –en el bàndol contrari de Ciutadans això s’hi estila bastant- el fet és que tenim una classe política ben decebedora. El moment que viu el país ens aboca a la necessitat de votar encara que sigui a contracor o empassant-nos alguns gripaus. Però n’hi ha per abonar-se a l’abstenció perpètua.

Voldria fer notar igualment la bona tasca de Lídia Heredia en l’entrevista a Carrizosa, mantenint un to amable i rigorós alhora, preguntant el que havia de preguntar i amb tota naturalitat posar els matisos i les inflexions retòriques més pertinents. El seu antecessor temporal, Pere Bosch, va demostrar així mateix una molt bona competència en el complicat art de l’entrevista d’actualitat i/o política. Val la pena ressaltar aquest bon art periodístic quan el detectem. Encara més en els temps de penombra que vivim i que estan torpedinant de dalt a baix aquest ofici que alguns tan estimem. És molt trist veure què fan, què diuen i què escriuen alguns mitjans de comunicació. Dels de l’anomenada caverna ja entra dins la previsibilitat. Però aquests no poden ser emmarcats dins l’etiqueta de “periodisme”, el seu és un altre ofici.