Ciència en societat: anàlisi

Descobrint l'estrella més llunyana

El telescopi Hubble capta l'astre més llunyà observat fins ara i obre noves possibilitats per a estudiar l'univers profund

per Cristina Junyent, 4 d'abril de 2018 a les 10:00 |
Les imatges de l'estrella Icarus | NASA
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Icarus és l’estrella aïllada més gran que mai no s’ha vist. El seu nom oficial és MACS J1149 + 2223 Lensed Star 1, i és tan llunyana que va existir quatre mil quatre-cents milions d’anys després del Big-Bang, quan l’univers tenia un terç de l’edat que té ara. És a dir, va aparèixer molt abans de la formació del Sistema Solar i se situa més enllà de la meitat de camí de l’univers.

Icarus bat el rècord de distància, ja que es troba al menys cent vegades més lluny que la següent estrella individual que fins ara es podia estudiar (sense tenir en compte les explosions de supernova). Ambdues han estat detectades pel telescopi espacial Hubble, un projecte de la NASA i de l’ESA.


La presència d'Icarus va ser descoberta fa dos anys, mentre s'estudiava l'explosió d’una supernova situada en un clúster de galàxies llunyà, el MACS J1149 + 2223. Els investigadors es van sorprendre en veure que Hubble havia detectat un raig de llum inesperat. Feia temps que s’estudiava la regió, però no es va detectar aquesta lluminositat augmentada fins que l’estrella no es va alinear en el clúster de galàxies.

Un fenomen natural va permetre la detecció d'Icarus. El cúmul de galàxies en què es troba l’estrella amplifica com una lupa la llum que es produeix en objectes alineats just darrere. Habitualment, aquest efecte amplia les estrelles fins a cinquanta vegades, però en el cas d’Icarus el va ampliar entre dos i deu mil cops, i això fa pensar que entre el cúmul de galàxies hi ha altres cossos compactes, com ara forats negres o estrelles de neutrons.

Els forats negres i les estrelles de neutrons són pràcticament invisibles. Gràcies a l’experiment LIGO, s'han detectat forats negres de massa trenta vegades superior a la del Sol. Ara, gràcies a Icarus, també es podrà estimar quants objectes d’aquesta mena existeixen dins els cúmuls de galàxies, cosa que fins ara és una incògnita.

Comparant el tipus espectral d'Icarus amb el d'altres estrelles de l'Univers es conclou que és una estrella tipus B o gegant, molt lluminosa i de color blau. La seva massa és mil vegades superior a la del Sol, i la seva superfície està a una temperatura entre els onze i els catorze mil graus centígrads, és a dir, dues vegades superior. Una supergegant blava és un tipus rar d'estrella més gran i molt més lluminosa que el Sol: un exemple n’és Rigel, a la constel·lació d'Orion.


Tot aquest nou coneixement de l’univers llunyà ha estat elaborat per un equip científic internacional en què s’hi troben investigadors de la Universitat de Cantàbria, del CSIC, de l’Institut Astrofísic de Canàries, de la Universitat de La Laguna i de la universitat del País Basc.

Articles de referència
Kelly, P. et al. (2017): An individual star at redshift 1.5 extremely magnified by a galaxy-cluster lens.
Rodney, S. et al. (2017): Two Peculiar Fast Transients in a Strongly Lensed Host Galaxy.
Kelly, P. et al. (2018): Extreme magnification of an individual star at redshift 1.5 by a galaxy-cluster lens.
Diego, J. et al. (2018): Dark Matter Under the Microscope: Constraining Compact Dark Matter with Caustic Crossing Events.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació