03
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
16
d'abril
a les
16:17h
Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) és l'escriptor turc més reconegut i aclamat, amb un èxit de vendes a nivell internacional indiscutible, que prova el fervor del públic lector més exigent. El Premi Nobel de literatura també és, a banda d'un gran prosista, tota una referència pel que fa a l'aproximació cultural entre Occident i Orient, sempre subtil en els matisos, en la manera de dir-se i de ser. Després de nou anys de no publicar cap novetat en català, l'autor torna amb La dona pèl-roja (Penguin, Mésllibres) una novel·la personal, generacional i fortament política.
"Podem dir que és política –precisa Pamuk–, però ho és a nivell antropològic, experimental i de jugar amb les idees". Escrita durant el febrer del 2016 a Istanbul, l'escriptor confessa que fa 25 anys que tenia la història en ment i que va decidir escriure-la "veient els rumbs autoritaris" pels quals va el seu país. El resultat és una tragèdia que explora temes com la culpa, el desig i la paternitat, amb un recorregut que comença els anys 80 i arriba fins a l’actualitat, fidel retrat de la pèrdua d'algunes de les marques d'identitat d'Istanbul, així com de la deriva autoritària que ha transformat Turquia.
"A la novel·la vull fer pensar a la gent –subratlla–. Que es preguntin per què continuen votant pares que esclafen fills". Una pregunta clau, aplicable a un país i al cas concret de la novel·la, que també és –lectures polítiques a banda– una història d'amor i parricidi, amb una intriga fonamentada en la relació paternofilial que s'estableix entre un pouater i el seu aprenent. "Em vaig criar amb un pare absent: mai no vaig viure en primera persona la relació que significa tenir la figura paterna quan ets un nen. Per això em va cridar tant l'atenció la relació entre els dos personatges, inspirats en una escena real".
La "celebració" de l'absència del pare
"Estic molt content amb el meu pare absent", detalla l'autor, preguntat pel paper que va tenir aquest fet vital per nodrir de pes la novel·la. "No es tracta d'una reconciliació, sinó d'una gran celebració d'aquell pare. No em queixo que fos absent, perquè això m'ha fet més lliure, m'ha permès no ser esclafat per ell. Vaig tenir la sort que tingués una gran biblioteca, i que fos un llibertari i un lliurepensador, molt diferent al viscut per la resta dels meus amics turcs". Sí que li va faltar la tendresa, afegeix. "Com a contrapartida, vaig tenir molta llibertat. I això és el que em va permetre ser escriptor".
La novel·la també rellegeix dos dels mites fundacionals d'Occident i Orient: l'Èdip Rei de Sòfocles i la història de Rostam i Sohrab, immortalitzada pel poeta persa Ferdousí en l'epopeia del Shahname. A la primera, el fill mata el pare sense saber-ho. A la segona, és el pare qui mata el fill, també sense saber-ho. "En els dos casos, però, l'ansietat de fons és la mateixa: 'ho vaig fer sense voler', 'jo no soc culpable', diuen els personatges. I això en legitima l'acció", sosté Pamuk.
Família, passió i llibertats individuals
Les dues paràboles sobre pares i fills serveixen l'autor per emprendre una exploració sobre la família, la passió i les llibertats individuals. "Quan Sòfocles va escriure Èdip Rei, no volia que el seu lector sentís llàstima per Èdip, al contrari. Si el destí té marcada alguna cosa per a tu, no tens escapatòria: culpa i destí estan íntimament relacionats. Com a públic postmodern sentim gran tristesa per la sort d'Èdip, i el legitimem". En la tradició literària persa, però, quan ens sentim malament pel pare que mata el fill, l'efecte és un altre: "el que fem és legitimar l'estat totpoderós que mata els seus fills i que exerceix l'autoritat esclafant-los". Una precisa radiografia de la deriva repressiva que pateix l'estat turc.
Malgrat tot aquest pes simbòlic i mític, no podem passar per alt que la novel·la té un fort component realista. Sobretot, en el detallisme de mostrar com es cavaven els pous a l'antiga, imatge que ens remet El llibre negre. "És una metàfora que beu de la gran tradició literària de l'Orient mitjà, on l'aigua escasseja. El pou és un element fonamental per la civilització. En aquest sentit, són un símbol fonamental de les accions humanes: moltes vegades no trobes aigua, però quan en trobes, et fas ric, pots viure, pots crear mons".
De la radiografia política al realisme, fins arribar a la passió, simbolitzat per la dona pèl-roja del títol. "A la part del món on jo visc, la gent pensa que una dona pèl-roja té un component artificial, i que, o bé és una artista, o bé de sexe fàcil", rebla Pamuk. "Més enllà d'això, és aquell qui es vol diferenciar i no vol seguir les regles. I també és un posicionament cultural, polític i de gènere". Matèria primera per a una novel·la que mostra un Pamuk en plena forma, amb l'espurna de qui va sacsejar les lletres turques i les va portar a ser reconegudes arreu del món.
"Podem dir que és política –precisa Pamuk–, però ho és a nivell antropològic, experimental i de jugar amb les idees". Escrita durant el febrer del 2016 a Istanbul, l'escriptor confessa que fa 25 anys que tenia la història en ment i que va decidir escriure-la "veient els rumbs autoritaris" pels quals va el seu país. El resultat és una tragèdia que explora temes com la culpa, el desig i la paternitat, amb un recorregut que comença els anys 80 i arriba fins a l’actualitat, fidel retrat de la pèrdua d'algunes de les marques d'identitat d'Istanbul, així com de la deriva autoritària que ha transformat Turquia.
"A la novel·la vull fer pensar a la gent –subratlla–. Que es preguntin per què continuen votant pares que esclafen fills". Una pregunta clau, aplicable a un país i al cas concret de la novel·la, que també és –lectures polítiques a banda– una història d'amor i parricidi, amb una intriga fonamentada en la relació paternofilial que s'estableix entre un pouater i el seu aprenent. "Em vaig criar amb un pare absent: mai no vaig viure en primera persona la relació que significa tenir la figura paterna quan ets un nen. Per això em va cridar tant l'atenció la relació entre els dos personatges, inspirats en una escena real".
La "celebració" de l'absència del pare
"Estic molt content amb el meu pare absent", detalla l'autor, preguntat pel paper que va tenir aquest fet vital per nodrir de pes la novel·la. "No es tracta d'una reconciliació, sinó d'una gran celebració d'aquell pare. No em queixo que fos absent, perquè això m'ha fet més lliure, m'ha permès no ser esclafat per ell. Vaig tenir la sort que tingués una gran biblioteca, i que fos un llibertari i un lliurepensador, molt diferent al viscut per la resta dels meus amics turcs". Sí que li va faltar la tendresa, afegeix. "Com a contrapartida, vaig tenir molta llibertat. I això és el que em va permetre ser escriptor".
La novel·la també rellegeix dos dels mites fundacionals d'Occident i Orient: l'Èdip Rei de Sòfocles i la història de Rostam i Sohrab, immortalitzada pel poeta persa Ferdousí en l'epopeia del Shahname. A la primera, el fill mata el pare sense saber-ho. A la segona, és el pare qui mata el fill, també sense saber-ho. "En els dos casos, però, l'ansietat de fons és la mateixa: 'ho vaig fer sense voler', 'jo no soc culpable', diuen els personatges. I això en legitima l'acció", sosté Pamuk.
Família, passió i llibertats individuals
Les dues paràboles sobre pares i fills serveixen l'autor per emprendre una exploració sobre la família, la passió i les llibertats individuals. "Quan Sòfocles va escriure Èdip Rei, no volia que el seu lector sentís llàstima per Èdip, al contrari. Si el destí té marcada alguna cosa per a tu, no tens escapatòria: culpa i destí estan íntimament relacionats. Com a públic postmodern sentim gran tristesa per la sort d'Èdip, i el legitimem". En la tradició literària persa, però, quan ens sentim malament pel pare que mata el fill, l'efecte és un altre: "el que fem és legitimar l'estat totpoderós que mata els seus fills i que exerceix l'autoritat esclafant-los". Una precisa radiografia de la deriva repressiva que pateix l'estat turc.
Malgrat tot aquest pes simbòlic i mític, no podem passar per alt que la novel·la té un fort component realista. Sobretot, en el detallisme de mostrar com es cavaven els pous a l'antiga, imatge que ens remet El llibre negre. "És una metàfora que beu de la gran tradició literària de l'Orient mitjà, on l'aigua escasseja. El pou és un element fonamental per la civilització. En aquest sentit, són un símbol fonamental de les accions humanes: moltes vegades no trobes aigua, però quan en trobes, et fas ric, pots viure, pots crear mons".
De la radiografia política al realisme, fins arribar a la passió, simbolitzat per la dona pèl-roja del títol. "A la part del món on jo visc, la gent pensa que una dona pèl-roja té un component artificial, i que, o bé és una artista, o bé de sexe fàcil", rebla Pamuk. "Més enllà d'això, és aquell qui es vol diferenciar i no vol seguir les regles. I també és un posicionament cultural, polític i de gènere". Matèria primera per a una novel·la que mostra un Pamuk en plena forma, amb l'espurna de qui va sacsejar les lletres turques i les va portar a ser reconegudes arreu del món.
El Premi Nobel Orhan Pamuk, a Barcelona, el 3 d'abril de 2018 Foto: ACN