​El bé i el mal que fan les sèries

Veig poques sèries. Ja sé que vaig contracorrent i que no tinc raó. Però veig poques sèries. No m’agrada aquest corrent absurd que des de fa uns anys repeteix consignes com “Ara les sèries són el nou cine” o “Per veure bona ficció has de mirar sèries”. No m’agraden perquè són mentida i perquè dites moltes vegades seguides són l’exemple del més flagrant dels papanatismes. Segur que n’hi ha de boníssimes, extraordinàries. Però de sèries bones n’hi ha hagut tota la vida. Com que s’han sofisticat –si és que això vol dir alguna cosa- i la gent s’hi enganxa com si fossin paparres –la sèrie i la gent- doncs existeix aquesta mena de corrent de pensament.

Veure-les és fabulós però creure que és el cim de la ficció, la més depurada, la més vibrant, la més exquisida, és no tenir ni idea de res. Agrada molt perquè el seu consum és compulsiu, perquè sacia els sadolls com si allò fos mannà del cel. I per alguns aquesta mena de consum, el visionat nerviós, la necessitat de més, sembla que vagi a missa. I ho apliquen a tota la resta de coses. Per exemple, si a una pel·lícula no hi passen moltes coses, no hi ha molts girs de guió, moltes trames encreuades, molts embolics, molt sexe, moltes traïcions etcètera la proposta ja queda invalidada o minvada d’interès. La contemplació puntua a la baixa, els silencis destorben, la narrativa pausada cansa de seguida.

No dic que aquest comportament sigui la norma general, esclar, ni molt menys. Qui sap consumir, entén què és una cosa i què l’altra. Contempla diverses necessitats, ritmes divergents, moments per a tot. Sap educar el paladar, el gust, el criteri i l’ànima, modular-los i fer-los créixer. Però aquesta manera perniciosa de judicar la ficció existeix i entre el públic jove està molt estesa. I és preocupant. O com a mínim a mi em preocupa. Hi ha qui s’està acostumant a un consum purament infantil i immadur d’allò que veu en pantalla.

Dit tot això, vull explicar-vos que últimament he vist tres sèries i que veure sèries –en contra del que pugui semblar que volia dir en els paràgrafs anteriors- està molt bé. La primera es diu Mira lo que has hecho, és una producció de Digital+ i El Terrat i el seu protagonista és Berto Romero, que està acompanyat per un repartiment fabulós on destaca Eva Ugarte, tot un descobriment. Ens parlen de què passa quan arriba la paternitat: el canvi de vida, l’estrès, els equilibris, l’afectació del son, les relacions de parella i familiars... No resulta especialment sorprenent però intenta que la perpetuació dels tòpics que explica sigui el màxim d’original i divertida possible. I ho aconsegueix. I en els últims capítols de la temporada fa un subtil cop de volant cap a l’emoció basant interessant.
 
També he vist Versace, que és la segona temporada d’American Crime Story, que ha emès Antena 3 de manera incomprensible (en maratons de tres capítols seguits), només per poder dir que s’han avançat a Netflix. Quan un només pensa en la pasta és el que passa. Després que a la primera ens expliquessin la història d’O.J. Simpson ara li toca el torn al dissenyador de moda que va morir assassinat a la porta de casa seva a Miami Beach un dia d’estiu de 1997. Aquesta segona temporada és sensiblement inferior a la primera, tot i que, de fet, aquella ja tenia més embolcall que no pas substància.

El relat de la vida de l’assassí del famós dissenyador no dóna per gaire més enllà d’un relat d’obsessió malaltissa i ambients malsans. Però el pitjor no és això i tampoc una estranyíssima lletjor formal i visual que no acabo d’entendre, el pitjor és un càsting realment fluix en què tot grinyola. En especial les presències de Penélope Cruz com a Donatella Versace i de Ricky Martin com la parella del dissenyador. No hi ha qui se’ls cregui i la seva presència és un autèntica intranscendència.

I per acabar, he vist Mindhunter (Netflix) excel·lent sèrie criminal. Té David Fincher implicat en ella, per tant alguna cosa bona n’havia de sortir. Se situa a finals dels anys 70 i ens explica el sorgiment de la policia mental i psicològica, la secció de l’FBI que es va interessar per l’anàlisi de les motivacions mentals dels assassins i els violadors amb la intenció de prevenir futurs crims. A estones apassionant, amb poquíssims moments de flaquesa, Mindhunter potser tingui un esquelet narratiu un punt repetitiu al llarg dels episodis, però està molt ben dialogada i escrita amb una precisió fora de sèrie. Especialment interessant resulta el crescendo emocional d’un dels dos detectius protagonistes, que en els últims capítols esdevé un home obsessionat i paranoic, un workaholic de llibre a qui li han de clavar una bona cleca perquè s’adoni del fangar psicològic on s’ha ficat. La segona temporada promet.