31
de març
del
2018
Actualitzat
el
02
d'abril
a les
12:33h
Una mesa de les Cotxeres de Sants. Foto: Adrià Costa
"Per l'independentisme, el segle XXI comença l'1 d'octubre". La frase correspon a un alt dirigent sobiranista, que està destinat a assumir noves responsabilitats si es forma Govern. Gestat de forma clandestina, indetectable per als serveis d'intel·ligència espanyols i els cossos policials desplegats a Catalunya, el referèndum figura avui com el gran triomf del sobiranisme. L'exercici col·lectiu d'autoafirmació per defensar el dret a decidir el futur polític del país va deixar l'Estat en fals, obstinat com estava a respondre amb l'arma de la violència. De regust agredolç -per l'èxit organitzatiu i els cops de porra, punt de partida de l'estratègia repressora d'Espanya-, aquella jornada ha condicionat els darrers sis mesos de política catalana, els més convulsos des de la Transició.
L'1 d'octubre va conduir a la proclamació de la República del 27 d'octubre -punt àlgid del xoc amb l'Estat-, de la mateixa manera que els preparatius de la votació són la base de la causa judicial contra l'independentisme. Mig any després -i tot i les discrepàncies manifestes entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP per salvar la investidura i formar Govern-, el referèndum es cataloga com un tresor del sobiranisme, també defensat pels "comuns", que s'han alineat amb l'independentisme en la denúncia de la repressió, tant al carrer com al Parlament.
L'obsessió de l'Estat
Des que Carles Puigdemont va anunciar la data i la pregunta del referèndum -el 9 de juny al Palau de la Generalitat, després d'una negociació per atendre les diferents sensibilitats de l'independentisme-, l'Estat va intensificar les actuacions per evitar l'organització de la votació. La mesura més dràstica va ser el desplegament de milers d'agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, allotjats en vaixells al Port de Barcelona.
Però l'ampli dispositiu previst pel ministeri de l'Interior va ser del tot infructuós per trobar les urnes i les paperetes que finalment es van utilitzar en el referèndum. El Govern, que durant mesos va mantenir molts interrogants oberts -des dels espais electorals fins a la publicitat institucional-, ja havia externalitzat la logística de la votació, fins al punt que les urnes les van adquirir particulars i van arribar de la Xina via Elna, tal com detalla el llibre Operació urnes, dels periodistes Laia Vicens i Xavi Tedó.
Moment en què un policia espanyol llança una salva a la Ronda Ponent de Sabadell. Foto: Juanma Peláez
Més de 2,28 milions de catalans van votar l'1 d'octubre, que van concedir una àmplia victòria al sí (90% dels vots). Ho van fer, però, en condicions excepcionals, per la violència exercida per la policia espanyola -imatges que es van propagar a les xarxes i en els mitjans internacionals, malgrat la negació sistemàtica de les autoritats espanyoles- i la incautació de paperetes en alguns punts de votació. Tot i els elements distorsionadors, el Govern va mantenir el referèndum, no sense debat previ, perquè diversos dirigents van expressar els seus dubtes a Palau en el transcurs de la jornada. Aquella decisió i el discurs del rei Felip VI el 3 d'octubre expliquen el trajecte de l'independentisme fins a la proclamació de la República, un recorregut tortuós que podia haver acabat en eleccions, dubtes expressats en un altre llibre, Los entresijos del procés, del periodista de NacióDigital Oriol March.
La celebració del referèndum i la defensa que n'havia fet abans i després el sobiranisme civil -amb les manifestacions del 20 de setembre idel 3 d'octubre-, són el punt de partida de l'ofensiva judicial articulada per l'Estat. De l'1-O i dels episodis que es van succeir n'emanen els empresonaments de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart -els primers presos polítics- i l'arquitectura delictiva que s'atribueix al Govern. Des del primer moment, la jutge Carmen Lamela va donar per fet que el referèndum es va finançar amb fons públics -ho va detallar en la interlocutòria que va suposar la reclusió els membres del Govern-, una tesi sostinguda pel jutge Pablo Llarena, al capdavant de la macrocausa contra el procés.
La desconnexió emocional
L'obstinació del govern espanyol per cohesionar l'Estat per la via de la força i el Codi Penal va convertir l'1 d'octubre en un punt d'inflexió. La desconnexió emocional amb Espanya d'una àmplia massa de catalans -ferides que difícilment cicatritzaran- es va fer palpable amb els resultats del 21-D, quan l'electorat va revalidar la majoria independentista al Parlament malgrat els fets ocorreguts després de la proclamació de la República.
Els desacords expressats per aquesta majoria però, sobretot, la judicialització de la política -que ha impedit la investidura de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez-, han frustrat la formació de Govern. Malgrat les discrepàncies expressades en aquest trajecte, les formacions sobiranistes mostren una unitat granítica en dos elements: el llegat de l'1 d'octubre i la denúncia de la repressió.
El sí expressat en el referèndum no s'ha materialitzat en forma d'estat propi però d'aquella jornada n'ha quedat el pòsit de l'ampli suport a l'horitzó republicà. Quan ja han passat sis mesos de la votació, l'independentisme es debat entre eixamplar majories o reprendre el fil del 27 d'octubre, condicionat pel mur judicial alçat per l'Estat. El que no està en discussió és el patrimoni compartit de l'1 d'octubre.
Una dona de 90 anys vota a l'escola Ribatallada de Sabadell. Foto: Juanma Peláez