Cansat de l'enèsima reposició de La túnica sagrada o de la cursa de quadrigues de Ben-Hur? Cansat de donar voltes al mateix tema, escenari, actors i vocacions? Si les barbes de Charlton Heston subjectant les taules sagrades et semblen més pesades que Bill Murray repetint el dia de la Marmota, segueix llegint.
Si la idea és de passar molt de temps a casa i no vols submergir-te en els clàssics televisius habituals de les festes de Pasqua, et volem fer cinc propostes cinèfiles per passar una Setmana Santa un pèl diferent. Però, això sí... com Déu mana.
Silencio (Martin Scorsese, 2016)
Una crua confessió que es debat entre la raó i la fe, en una (potser massa llarga) dosi de cinema evangèlic, profund i elegant, en la pel·lícula de Martin Scorsese que va venir just després del ritme frenètic i hipervitaminat d'El lobo de Wall Street. Ens endinsem en ple segle XVII, seguint dos joves jesuïtes portuguesos que viatgen al Japó a la recerca del seu mentor, un cèlebre missioner que ha desaparegut. Ells mateixos viuran el suplici i la violència amb què les autoritats persegueixen als cristians, torturats fins apostatar o morir.
Exodus: Dioses y reyes (Ridley Scott, 2014) Nova versió de la història de Moisés (Christian Bale), actualitzada i a l'últim crit tecnològic. Més a prop de Marvel que de l'Antic Testament, la versió de Ridley Scott transforma Moisès en un action-hero, més a prop de la redempció de Daredevil que de l'autosuficiència artrítica de Charlton Heston. Christian Bale es torna a posar-se la capa d'heroi obscur per donar rostre a un líder cru i modernitzat per l'efectisme visual i per un elenc d'actors desiguals, però competent. Perquè els mars poden obrir-se de moltes maneres.
De dioses y hombres (Xavier Beauvois, 2010) Anys 90. Un monestir cistercenc de les muntanyes del Magreb, a Algèria, és la llar de vuit monjos que conviuen harmònicament amb la comunitat musulmana, l’autòctona. Xavier Beauvois fa un retrat moralment poderós sobre una història tan crua i gèlida com la de l’hivern de la mort d’aquests monjos del Tibhirine, assassinats el 1996. Ombrívola, intel·ligent i sentimentalment mesurada, Des hommes et de dieux (De dioses y Hombres, 2010) va ser gran premi del Jurat a Canes i aconsegueix reflexió amb un ritme íntim, però mai recreatiu. Tota una delícia fílmica, tan real com els homes, tan mística com la raó.
Noah (Darren Aronofsky, 2014) El món és a punt d'esclatar, ple de pecats humans. En aquest context, Noè, un home pacífic que només desitja viure tranquil amb la família, rep l'encàrrec diví de construir una Arca per salvar el món del diluvi universal. A mig camí del blockbuster autoral i de la pretensió naïf, Noah és una asèptica vivificació new age que busca un lloc entre els hits de l’ecologisme bonifaci. A través d'un to industrial i fred, amb la intenció visual d'un temps sincopat i amb l’habilitat per combinar vídeo, fotografia i cinema (punt per la solvent escena de la Creació).
The man from Earth (Richard Schenkman, 2007) Què passaria si un bon amic s'acomiada de tu i et diu que, en realitat, és un ésser prehistòric que porta viu 14.000 anys? Aquest és el punt de partida de The man from Earth, el gran fenomen de culte a través d'Internet dels darrers anys. Una pel·lícula petita, amb un únic escenari (una habitació), pocs personatges, molt de diàleg, un guió sòlid, ben fet, mesurat, intel·ligent. Quant de joc creieu que pot donar una hora i mitja de conversa, d'estira i arronses, d'història? S'ha de veure, i comentar-la. Més que mai en èpoques de recolliment místic.
LA CIRERETA: Gran Torino (Clint Eastwood, 2008) Què pinta aquí una de Clint Eastwood? Pel final, amb Walt Kowalski crucificat, que val tota una filmografia. Messiànica, redemptora, convertida en el gloriós epitafi d'un mite enorme. Kowalski és un veterà de la guerra del Corea, llengut, amb males puces i males arts. El seu tresor és el Gran Torino del 1972 que té aparcat i que cuida amb tota la cura possible. Però, el seu veïnat ha canviat, i canvia cada vegada més de pressa. Podrà assumir que els nous temps necessiten noves idees?
