26
de març
del
2018
Actualitzat
el
27
de març
a les
10:28h
Lluís Companys i Carles Puigdemont són dues figures molt diferents. Companys va viure una Catalunya molt diferent que la que ha hagut de governar Puigdemont. Són contextos ben allunyats. També són divergents les personalitats polítiques de tots dos dirigents. Puigdemont és un independentista convençut des de sempre que prové d'un partit de centre dreta com Convergència Democràtica, ara mutat en el PDECat. Companys possiblement no ho va ser mai d'independentista. Advocat proper al moviment llibertari, va evolucionar del republicanisme espanyol al catalanisme de manera gradual.
Amb tot, la detenció del president Puigdemont a Alemanya, seguint els protocols que exigeix l'euroordre emesa pel jutge Pablo Llarena, fa inevitable la comparació i ha fet recordar la captura per la policia militar del III Reich del president Companys. I per poc que es grati en les circumstàncies de tots dos personatges, els punts en comú s'obren pas de manera sorprenent.
Dos presidents accidentals
Cap dels dos era el líder indiscutible del seu partit i tots dos van arribar a la presidència de la Generalitat de manera inesperada. Companys, per la mort de Francesc Macià el Nadal del 1933, i després de superar un pols intern dins d'Esquerra. Per un sector d'ERC, el més nacionalista, Companys era "massa espanyolista". Per altres, massa radical en el terreny social pel seu vincle amb la CNT i els rabassaires. Per la seva banda, Puigdemont accedeix a la presidència per la renúncia forçada del president Artur Mas el gener del 2016, quan la CUP veta la candidatura de Mas.
Dues proclamacions efímeres
Tots dos presidents entomen una situació de conflicte greu amb un govern de dretes a Espanya. Tenen una presidència accidentada que culmina en una ruptura amb l'Estat. Ruptura que serà efímera. Companys proclama unilateralment l'Estat Català -que no és formalment la independència- el 6 d'octubre de 1934, que és reprimida per l'exèrcit. Puigdemont proclama la independència el 27-O, però la declaració no té recorregut i el president i part del seu Govern marxen a l'exili. Com marxarà a l'exili Companys el 1939.
O exili o presó
Companys i Puigdemont marxen per evitar una captura segura. Busquen refugi a l'Europa que consideren aliada dels valors democràtics. Companys ho fa en condicions de major dificultat. Viatja a França quan falten només uns mesos per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Quan Alemanya derrota la França republicana el 1940, el país es divideix en dos: un sota domini directe alemany, i l'altre, amb capital a Vichy, regit per l'ancià mariscal Pétain i que s'anomena "França lliure" i on els exiliats republicans tenien algun marge legal per intentar evitar les extradicions que Franco reclamava periòdicament. A Companys el va capturar una unitat de la policia militar alemanya quan era a la Baule, a la zona de control alemany, intentant trobar els eu fill malalt.
Puigdemont va cercar i va trobar refugi a Bèlgica. Les especials circumstàncies del país, amb una legislació sobre extradicions molt restrictiva, i amb una forta preència del nacionalisme flamenc, li van donar cobertura. Però els seus desplaçaments per altres països europeus han acabat resultant-li fatals. Salvant les distàncies, tots dos presidents van ser detinguts per la policia alemanya. Sortosament, no per la mateixa.
La col·laboració dels serveis d'informació
En el cas de Companys i de Puigdemont, en la seva detenció ha estat cabdal la col·laboració entre els respectius serveis d'informació d'Espanya i Alemanya. El 1940, funcionava amb eficàcia una xarxa d'espionatge al servei del règim de Franco que tenia en el SIFNE (Servei d'Informació Fronterer del Nord-est d'Espanya) un dels seus braços. Hi pertanyien noms coneguts com els de Josep Pla o Carles Sentís. I estaven en comunicació amb la direcció general de Seguretat que dirigia el tenebrós José Finat y Escrivá de Romaní.
Peça clau de l'aparell repressiu era Ramón Serrano Suñer, ministre de la Governació. Va ser el seu ministeri el que va enviar a França l'inspector Pedro Urraca per seguir les passes de Companys a l'exili. Es va moure amb total llibertat i sempre de la mà dels amics alemanys. I aviat va poder tenir Companys ben apamat.
També en aquest març del 2018, la connexió dels serveis d'intel·ligència espanyols, el CNI, amb la policia alemanya ha estat determinant per assolir l'objectiu de detenir el president de la Generalitat. Per Puigdemont, el pas de la frontera alemanya ha tingut el mateix efecte que va tenir per Companys traslladar-se a la zona francesa sota domini directe alemany.
Espanya, aliada i subordinada a Alemanya
Aleshores, com ara, Espanya i Alemanya eren aliades. I tant en aquell moment com en l'actualitat, en posició subordinada de Madrid respecte a Berlín. Franco no va entrar a la Segona Guerra Mundial, però mostrava simpaties pel règim alemany de Hitler. El govern de Mariano Rajoy és també aliat del d'Angela Merkel dins del cor de la Unió Europea, però està clar qui és el soci fort de la relació.
L'agost del 1940, Urraca va trigar pocs dies per conduir Companys a la frontera espanyola. Les autoritats alemanyes no van posar cap impediment al policia franquista. Però l'Alemanya del 2018 no té res a veure amb aquella del 1940. Aviat sabrem si també en aquest aspecte, el de la possible extradició, els paral·lelismes es tornen a complir.
Amb tot, la detenció del president Puigdemont a Alemanya, seguint els protocols que exigeix l'euroordre emesa pel jutge Pablo Llarena, fa inevitable la comparació i ha fet recordar la captura per la policia militar del III Reich del president Companys. I per poc que es grati en les circumstàncies de tots dos personatges, els punts en comú s'obren pas de manera sorprenent.
Dos presidents accidentals
Cap dels dos era el líder indiscutible del seu partit i tots dos van arribar a la presidència de la Generalitat de manera inesperada. Companys, per la mort de Francesc Macià el Nadal del 1933, i després de superar un pols intern dins d'Esquerra. Per un sector d'ERC, el més nacionalista, Companys era "massa espanyolista". Per altres, massa radical en el terreny social pel seu vincle amb la CNT i els rabassaires. Per la seva banda, Puigdemont accedeix a la presidència per la renúncia forçada del president Artur Mas el gener del 2016, quan la CUP veta la candidatura de Mas.
Dues proclamacions efímeres
Tots dos presidents entomen una situació de conflicte greu amb un govern de dretes a Espanya. Tenen una presidència accidentada que culmina en una ruptura amb l'Estat. Ruptura que serà efímera. Companys proclama unilateralment l'Estat Català -que no és formalment la independència- el 6 d'octubre de 1934, que és reprimida per l'exèrcit. Puigdemont proclama la independència el 27-O, però la declaració no té recorregut i el president i part del seu Govern marxen a l'exili. Com marxarà a l'exili Companys el 1939.
O exili o presó
Companys i Puigdemont marxen per evitar una captura segura. Busquen refugi a l'Europa que consideren aliada dels valors democràtics. Companys ho fa en condicions de major dificultat. Viatja a França quan falten només uns mesos per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Quan Alemanya derrota la França republicana el 1940, el país es divideix en dos: un sota domini directe alemany, i l'altre, amb capital a Vichy, regit per l'ancià mariscal Pétain i que s'anomena "França lliure" i on els exiliats republicans tenien algun marge legal per intentar evitar les extradicions que Franco reclamava periòdicament. A Companys el va capturar una unitat de la policia militar alemanya quan era a la Baule, a la zona de control alemany, intentant trobar els eu fill malalt.
Puigdemont va cercar i va trobar refugi a Bèlgica. Les especials circumstàncies del país, amb una legislació sobre extradicions molt restrictiva, i amb una forta preència del nacionalisme flamenc, li van donar cobertura. Però els seus desplaçaments per altres països europeus han acabat resultant-li fatals. Salvant les distàncies, tots dos presidents van ser detinguts per la policia alemanya. Sortosament, no per la mateixa.
La furgoneta amb Carles Puigdemont entrant a la presó alemanya Foto: ACN
La col·laboració dels serveis d'informació
En el cas de Companys i de Puigdemont, en la seva detenció ha estat cabdal la col·laboració entre els respectius serveis d'informació d'Espanya i Alemanya. El 1940, funcionava amb eficàcia una xarxa d'espionatge al servei del règim de Franco que tenia en el SIFNE (Servei d'Informació Fronterer del Nord-est d'Espanya) un dels seus braços. Hi pertanyien noms coneguts com els de Josep Pla o Carles Sentís. I estaven en comunicació amb la direcció general de Seguretat que dirigia el tenebrós José Finat y Escrivá de Romaní.
Peça clau de l'aparell repressiu era Ramón Serrano Suñer, ministre de la Governació. Va ser el seu ministeri el que va enviar a França l'inspector Pedro Urraca per seguir les passes de Companys a l'exili. Es va moure amb total llibertat i sempre de la mà dels amics alemanys. I aviat va poder tenir Companys ben apamat.
També en aquest març del 2018, la connexió dels serveis d'intel·ligència espanyols, el CNI, amb la policia alemanya ha estat determinant per assolir l'objectiu de detenir el president de la Generalitat. Per Puigdemont, el pas de la frontera alemanya ha tingut el mateix efecte que va tenir per Companys traslladar-se a la zona francesa sota domini directe alemany.
Espanya, aliada i subordinada a Alemanya
Aleshores, com ara, Espanya i Alemanya eren aliades. I tant en aquell moment com en l'actualitat, en posició subordinada de Madrid respecte a Berlín. Franco no va entrar a la Segona Guerra Mundial, però mostrava simpaties pel règim alemany de Hitler. El govern de Mariano Rajoy és també aliat del d'Angela Merkel dins del cor de la Unió Europea, però està clar qui és el soci fort de la relació.
L'agost del 1940, Urraca va trigar pocs dies per conduir Companys a la frontera espanyola. Les autoritats alemanyes no van posar cap impediment al policia franquista. Però l'Alemanya del 2018 no té res a veure amb aquella del 1940. Aviat sabrem si també en aquest aspecte, el de la possible extradició, els paral·lelismes es tornen a complir.